El llegat de Rajoy per Catalunya

  

  En el discurs de comiat com a president del Pp Rajoy va deixar anar ahir una afirmació que els mitjans han passat per alt però que al meu parer conté una mena de disposició testamentària referida a Catalunya: “A catalunya el problema no és la sobirania sinó la llibertat”. En aquesta frase es condensa tot el que Rajoy pensa sobre Catalunya en l’actualitat, tot el que ha guiat el seu capteniment com a president del Govern des de 2012 fins avui i tot el que proposa als  seus descendents de cara al futur immediat.

  “El problema de Catalunya no és la sobirania”. En aquest punt es va estendre fent valer la sobirania de l’Estat com a realitat incontestable, no només perquè la Constitució  ho preveu sinó, va subratllar, perquè l’Estat té mitjans més que suficients, i així ho ha demostrat, per imposar la unitat de la sobirania nacional sense més problemes. És a dir, a la realitat jurídico-constitucional inalterable Rajoy afegeix amb orgull que els mitjans de què disposa l’Estat sempre han estat, i continuaran sent, inapel.lablement eficaços a l’hora de fer front al sobiranisme. No hi ha dubte que Rajoy això ho sabia des de bon començament. Els que també ho sabien però temeràriament van voler obviar-ho eren els dirigents del sobiranisme que van portar Catalunya als peus dels cavalls.

  Ara bé, si la sobirania nacional estava i està més que assegurada, convindria preguntar a Rajoy per què no var donar ni un sol pas per parlar, per proposar almenys alguna fòrmula per sortir de l’atzucac, per avançar en l’autonomia, per què mai no va avançar una proposta de reconeixement de la realitat de Catalunya, de la seva singularitat social, política i econòmica, de  cara al futur d’Espanya. Al patrimoni polític de Rajoy li anava com l’anell al dit l’envestida unilateral del sobiransme. Li estalviava haver de fer el més mínim moviment de reconeixement i proposta. Al contrari, li facilitava el recurs, no per retòric menys hipòcrita, de presentar el sobiranisme com un desafiament que posava en perill imminent la unitat d’Espanya, i de presentar-se a si mateix com a garant indispensable de la unitat mantenint-se en el poder.

   Anant més a fons, convindria  pregunar-li a Rajoy per què ha compromès el patrimoni social, polític, europeu,  cultural  i econòmic d’Espanya impulsant al final del procés sobiranista l’anorreament judicial i penal dels seus líders, en un afany de revenja que no pot tenir altre objecte que ratificar la unitat incontestabe de la que sempre n’ha estat segur. Per què ha utilitzat matusserament el poder d’un altre òrgan de l’Estat, el poder judicial, per demostrar el que tenia clar des de bon començament, és a dir, que l’Estat té mitjans més que suficients per preservar la seva unitat? Per què ha utilitzat la irracionalitat de la revenja per obrir ferides molt més profundes en el conjunt del cos estatal de les que el sobiranisme era capaç de produir? Per què ha ultilitzat el recurs sistemàtic a la negació de la política per preservar el patrimoni de la seva hegemonia electoral? Per què ha recorregut a la via d’acusació per rebel.lió si per l’entitat dels fets l’Estat en tenia més que prou amb el recurs a l’acusació inel.ludible de desobediència per inhabilitar, deixant-los en llibertat, els líders del procés?

  Em torna a la memòria la substantiva advertència d’Adam Smith als poders de l’Estat  que la mentalitat política de Rajoy era constitutivament incapaç de plantejar-se : “Quan no pugui vèncer els arrelats prejudicis del poble a través de la raó i la persuasió, es conformarà amb moderar el que moltes vegades no podrà anihilar sense gran violència. No intentarà sotmetre’l mitjançant la força sinó que observarà religiosament el que Ciceró va designar amb justícia com la divina màxima de Plató: no infligir més violència contra el país de la que s’infligeix contra els pares. Adaptarà el millor que pugui els seus plans públics als costums i prejudicis establerts de la gent i arreglarà en la mesura de les seves possibilitats els problemes que puguin derivar-se de la falta d’adequació del poble a les reglamentacions. Quan no pugui instituir el bé, no menystindrà disminuir el mal; però com Solon, quan no pugui imposar el millor sistema legal procurarà establir el millor que el poble sigui capaç de tolerar.”

  “El problema de Catalunya no és la sobirania sinó la llibertat”. En aquesta segona part de la determinació del seu llegat Rajoy arriba al capdamunt del cinisme. En la situació que ell ha contribuït decisivament a crear s’atribueix el dret final a senyalar la manca de llibertat en la que suposadament han quedat els opositors al moviment sobiranista. Rajoy  identifica el seu llegat per Catalunya  exclusivament a favor d’una meitat de catalans. La resta, els que pateixen les conseqüències de la seva inacció política, inependentistes o no, quedem fora de la designació legatària de Rajoy. Per aquesta altra meitat la llibertat no compta. Quedem exclosos del testament del líder del Pp.

   Rajoy ha bandejat en el seu testament  la qüestió fonamental a l’hora de pensar en el futur, i el que més li retrauran els temps a venir: la qüestió de la convivència, dins i fora de Catalunya. Més que els valors de sobirania i llibertat, respecte dels quals l’Estat disposa d’instruments eficaços per preservar-los, el que més ens urgeix ara és mantenir el valor fonamental de la convivència.  L’objectiu de  promoure i mantenir la convivència no ha format mai part del patrimoni de Rajoy. Per això ara no en pot disposar.