quadern d'en Cinto Amat

Justament ara el funcionari, per refer-se de la fatiga acumulada, agafa un expedient, el passa de la lleixa a la taula, l’observa atentament, l’obre, hi passeja la mirada embadalit i tancant els ulls es bressola amb els càntics gregorians que li reciten els àcars deixondits: "…et levissima culpa venit… …in iliquidis non fit mora… …qui commodum sentit… …iura novit curia… …nec nos distingere debemus…" Llavors, confortat, tanca l’expedient, serenament el diposita al seu lloc altra vegada i espera que li torni la son a les orelles. Amb aquesta lliçó de ciència infusa ningú podrà negar que almenys per una estona, abans de ser vençut pel sopor definitiu, el funcionari ha fet justícia. Dibuix: Honoré Daumier "Les escales del palau de justícia"

El guió d’un article d’ Antonio Elorza el passat dissabte ("La nación catalana") podria servir de pauta a un diàleg imaginari contra el soroll, els tòpics i els prejudicis. - Hi ha dades comprovables i fiables que permeten afirmar que Catalunya era una nació abans que els membres del Parlament ho refrendessin en el text del nou Estatut. - Home , celebro sentir-te això, perquè hi ha ben poques persones de la teva significació política i intel.lectual que s’atreveixin a dir-ho amb aquesta contundència !! - El problema està en la visió del fet nacional català com una entitat separada des del Preàmbul fins a l’última línia del text del projecte de nou Estatut. - Em sembla que abans d’afirmar això hauries de demostrar-me que t’has llegit el projecte, perquè justament el Preàmbul, al costat de moltes afirmacions sobre la història que abunden en enfortir aquesta convicció de realitat nacional de què tu mateix parles, es refereix a les relacions amb els pobles d’Espanya en un marc d

En el Títol II de la Proposta de nou Estatut (articles 15 al 54) hi ha una voluntat de configurar una societat avançada des del punt de vista de drets, en tots els àmbits (civil i social, polític, administratiu i lingüístic), de garantir-los i de subordinar-hi els principis rectors dels poders públics de Catalunya en la seva acció de govern. La sistemàtica recorda la de la Constitució, si bé no es defineixen drets fonamentals (seria inadequat). Després de la lectura d’aquest Títol se’m planteja una pregunta: era necessari incloure’l amb tanta extensió? Llums i ombres .- Perquè al redactat se li pot retreure que vol ser massa omnicomprensiu, vol abarcar tots els drets reivindicables que, però, només queden enunciats, de manera que el seu contingut precís s’ha de deixar per al que que les lleis específiques regulin concretament en cada matèria (i que de fet ja regulen en matèries com ara la llei de menors, de gènere, de medi ambient, de defensa de consumidors i usuaris, de drets dels t

Avui fa cinquanta anys que moria a Madrid José Ortega y Gasset , el filòsof de la raó vital que des del punt de vista de la teoria política i de la seva concepció de l’Estat i d’Espanya va evolucionar d’un pseudosocialisme aristocràtic, antiestatalista (de contraposició Estat-societat civil, amb predomini ideal d’aquesta última), passant per un lliberalisme il.lustrat, fins arribar a les posiciones rabiosament centralistas, coincidint amb l’adveniment de la segona república, contrari al que ell en deia “particularismos” enfrontats a l’Espanya centrípeta, “la verdadera España, nuestra España”. Com que no hi havia més remei, el problema català s’havia de suportar amb resignació, amb el conformat sentiment de la “conllevancia” , com si es tractés d’una malaltia crònica dins l’Espanya invertebrada. La seva posició va servir a la dreta per a justificar durant dècades, i fins avui, la confrontació entre l’Espanya dòcil i l’Espanya “arisca”, la domèstica i la “levantisca”, la centrípeta i l

Desatenent per una estona el soroll mediàtic entorn del nou Estatut, val la pena començar una lectura detinguda, lliure de prejudicis, oberta a més d’una interpretació, mirant de llegir entre línies per destacar alguns aspectes que poden ser rellevants. Història.- El preàmbul comença dient que "la nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps". Posa per davant la definició de la pròpia identitat com a nació, i insisteix en la justificació històrica d’aquesta identitat, des d’abans de 1714, apel.lant als drets històrics amb els que relaciona el dret a l’autodeterminació tal i com el Parlament de Catalunya ho ha expressat reiteradement: com una vocació d’afirmació nacional mantinguda des de la creació de la institució de la Generalitat. Dret d’autodeterminació, per tant, que no es co ntempla com un dret autòmon que es reivindica com alguna cosa pendent de realitzar-se, sinó més aviat com un procés que ja s’ha anat realitzant en les institucions catalanes al llarg

Hi haurà per als dies sense memòria un altre nom que no sigui mort ? Mort de les coses netes, lleus: el matí estremit arran de terra, la llum del cos obscurida abans d'arribar als llavis. Hi haurà un altre nom per al lloc on s'ha esvanit el vostre record ? Sobre el poema "Sem memória" de Eugenio de Andrade , del llibre " O outro nome da terra"

En un article recent l’escriptor britànic John Berger ("Desconexiones graves ", 25/09/05) , referint-se a l’Administració americana de la globalització, i davant la total falta de raonabilitat dels desastres de la guerra d’Iraq i del Katrina que han causat milers i milers de morts, que parlen, deia, a l’uníson i han esborrat per un breu temps l’opacitat de les pantalles, es preguntava si era possible que aquesta Administració estigués boja, que patís una modalitat de bogeria que li hauria suprimit la capacitat de dialogar entre els dos pols que defineixen l’existència, la por i la confiança ("sentir-se amenaçat" i "sentir-se superior"), una bogeria que actuaria com un interruptor que apaga instantàniament un aspecte quan encén l’altre i que per tant comportaria una desconnexió greu de la realitat. Una bogeria "binària" que exclouria tota possibilitat de copsar la immesa complexitat de lo existent. Anant més enllà, el catedràtic de filosofia

Camí lleganyós Sobirans amunt, despertar plujós sobre Arenys de Munt. Camí que voreja la Creu de Rupit i em fa sentir enveja del sol emmandrit. Camí emmirallat en fulles mullades, verd enlluernat que es fon a glopades. Camí del Montalt que mira la plana, balcó solemnial com la mar ufana. Camí que s'ensorra seguint Torrentbó i al Remei recorre per fer-se millor. Camí platanat del noble Jalpí, mig cos asfaltat i mig de jardí. Camí que ja xala i veu el final, s'enfila a Can Sala i abraça el sorral. Camí remorós que l'ànim em guarda, camí silenciós quan caurà la tarda. 2 d'octubre de 2005 XVII marxa dels termes d'Arenys de Munt.