Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2007

Se m'oblidà que t'oblidí

Imatge
Evaporat el fervor de l'excomunió notarial, CiU inicia altra vegada l'apropament al PP. S'acosten, i se sent de fons la cançó de Lolita de la Colina , "Se me olvidó que te olvidé", i es vessen "lágrimas negras" de reconciliació, servides aquesta vegada no pels inefables Bebo i Cigala sinó per la veu de l' Artur Mas, amb l'acompanyament al piano de Duran Lleida i els arranjaments de Felip Puig . Mentrestant, Piqué se´ls escolta i es deixa estimar. Se m'oblidà que et vaig deixar, a mi que res no se m'oblida perquè m'agrada recordar que en el govern hi tinc la vida. Se m'oblidà que t'oblidí per caramboles de l'atzar però ara de nou em tens aquí prest als designis de l'aznar. I no em retreguis l'estatut, ni zapateros ni pesoes que m'han portat a fer el banyut fins que contrit he dit que "nones". Se m'oblidà que t'oblidí, vaig oblidar que et vaig deixar i ara de nou vinc a ensumar el sua

De Juana Chaos: exasperació penal

Imatge
L’itinerari que fins ara ha seguit el cas de Juana Chaos, el terrorista d’ETA condemanat a milers d’anys de presó, dels qual només n'hauria complert 18 (del total de 30 com a límit de compliment) en aplicació de la legislació penal vigent en el moment de produir els assassinats, que contemplava una substancial redempció de penes per treball a la presó (circumstància que la legislació ara vigent ja no permet), obeeix a una reacció que bé es podria qualificar d’exasperada, o irritada, per part dels òrgans judicials responsables de donar resposta al cúmul de particularitats que s’han produït amb relació a aquest subjecte a partir del moment en què saltà l’alarma per la immediatesa de la seva obligada excarceració l’agost de 2005. Recordo l’escàndol que es propalà en els mitjans de comunicació en aquell moment, també des de les editorials dels diaris més seriosos que ara critiquen obertament la decisió de no permetre la presó provisional atenuada per la vaga de fam que el té a les p

Una llum en la dissort

Imatge
Moltes vegades les connexions en directe al peu del carrer dels media per donar fe d’un esdeveniment i copsar l’ambient entre la gent del carrer pel que ha passat són d’una vulgaritat insoportable, quasi tothom es dedica a repetir quatre tòpics sense el mínim d’interès, i em fan pensar què coi hi fan allà perdent temps i economia, sense afegir res de vàlid a la notícia. Però avui, a les 9 del matí, al programa del matí de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, se m’ha posat la pell de gallina i el cor se m’ha encongit escoltant el testimoni d’una noia, la Mercè, víctima de l’explosió de gas d’aquest matí al bloc on viu, Avinguda Porta Diagonal nº 36 de Cornellà, a conseqüència de la qual ha mort una nena de dos anys. En la connexió en directe la Mercè, entre sanglots, conservant prou serenitat per explicar sense traves ni divagacions l’experiència que estava vivint, ens ha portat al centre mateix de la desgràcia, de la dissort inesperada: despertada per l’explosió, de primer li ha sem

El bolero d'ambrosio

Imatge
“Lo que propone usted es, con perdón, la carabina de Ambrosio ” (Rajoy al Parlament, el 15/01/07, dirigint-se a Zapatero en el debat sobre terrorisme) Rajoy el destripador, bregat en pistola i daga, es vanta de ser el millor d’aquest cantó de la barra. Ensuma el canó de l’arma, ensenya les cartutxeres i acariciant la bala dispara quan menys t’ho esperes Rajoy el destripador, altrament dit mariano, té el gallet engrescador pels gustos del seu comando. Escup insults i amenaça, arma bronca a gratcient i el licor li fa bocassa regalimant d’aiguardent. A l’altre extrem de la barra, prenent-se un whisky amb glaçons, carrabina sense bala carregada d’ametllons, hi ha l’ambrosio desarmat, altrament dit zapatero, que es distreu del que ha escoltat seguint la veu d’un bolero: “Se nos va acabando el trago sin saber qué es lo que hago, si contengo mis instintos o jamás te dejo ir”. Mirant-se l’ambrosio amb ira, s’acosta el rajoy, se’n riu, i agafant la carrabina, enfotent-se’n, va i li diu: “Déjate

Viure i morir amb dignitat

Imatge
El cas de Madeleine Z. , la vídua de 69 anys, francesa resident a Alacant, que patia des de 2001 d’esclerosi lateral amiotròfica, malaltia degenerativa i progressivament paralitzant, i que el passat divendres dia 12 es va suicidar a casa seva prenent-se un còctel de medicaments que li va proporcionar la mort sense dolor, acompanyada de dos voluntaris de l’associació pel Dret a Morir Dignament, ve a posar altra vegada sobre la taula la qüestió de la regulació de l’eutanàsia i del suïcidi assistit. Madeleine no es trobava en fase terminal, si bé ja necessitava la cadira de rodes i es veia a sobre les inevitables, i per ella insoportables, limitacions de tota mena a què estava abocada, la pèrdua progressiva d’autonomia i la necessitat de passar a dependre dels altres en els actes més elementals de la vida quotidiana. Deia Madeleine que ella no volia dependre de ningú, acabar permanentment en una cadira de rodes, que li haguessin de "rentar el cul cada dia": volia morir amb el

Parlar i escriure

Imatge
En la important entrevista que li var fer The Paris Review , comentada a El País d'ahir, l'escriptor Javier Marías citava Proust : "escriure no és conèixer, sinó reconèixer" . I afegia : "Potser escric perquè escriure és una forma de pensar que no té rival, una forma molt activa de pensar" . Si això és escriure, pensava jo, parlar no deu ser una cosa gaire diferent, un exercici per buscar les paraules adequades al que es vol dir, tornar a conèixer el que en un primer moment apareix o és suggerit pel coneixement, matisar-ho, filtrar-ho, confrontar-ho amb qui escolta i qui respon; un exercici, en definitiva, de respecte i de reconeixement recíproc. "Dia-logos" : la paraula que discorre entre dos pols que es nodreixen mútuament, amb tensió però també amb sentit. Ahir al Parlament Rajoy va perdre els papers, el sentit del parlar, del llegir, de l'escruire, i del respecte a l'adversari. No es va limitar a retreure un error a l'adversa

Contra la covardia i la irresponsabilitat

Imatge
Repasso els apunts de premsa que guardo dels anys 1998-2000 (amb els antecedents- sobretot el Pacte de Lizarra- que van propiciar l’Acord per les llibertats i contra el terrorisme el 8 de desembre de 2000 entre el PP i el PSOE) i de l’any 2002 (amb els antecedents que van donar lloc a la proposta d’Ibarretxe sobre un estatus per a Euskadi de nació lliure associada el 27 de setembre de 2002), i veig que la situació del terrorisme no és pas pitjor ara que llavors. Moltes coses s’han mogut, encara que és veritat que la bomba de Barajas ha significat una profunda decepció respecte de les expectatives creades. Comprovo que l’any 1992, després de dos mesos de treva, ETA va fer 26 víctimes mortals, i que l’any 2000, després d’un any i quatre mesos de treva, en va fer 23 ( 15 el 2001, 5 el 2002, 3 el 2003 i cap el 2004 i el 2005, fins a les dues últimes del 30 de desembre de 2006). Al final de cada treva, quan semblava que estava acorralada, ha reaparegut amb més volè

Carlos Palate i Diego A. Estacio: les últimes víctimes d'ETA

Imatge
"Mi negro, yo quiero ir juntito contigo, 'mijo' lindo" (El Pais, 6/1/07) "Allí estaba su madre en el umbral de la puerta, con una vela en la mano. Su sombra descorrida hacia el techo, larga, desdoblada. Y las vigas del techo la devolvían en pedazos, despedazada. - Me siento triste- dijo. Entonces ella se dio vuelta. Apagó la llama de la vela. Cerró la puerta y abrió sus sollozos, que se siguieron oyendo confundidos con la lluvia. El reloj de la iglesia dio las horas, una tras otra, una tras otra, como si se hubiera encogido el tiempo." (Juan Rulfo, "Pedro Páramo", Ed. El Pais 2002, p.21)

Escala de notícies

Imatge
Com una cascada de despropòsits, llegeixo al diari que Stanislaw Wielgus, designat pel Vaticà per ocupar l’Arquebistat de Varsòvia, va ser confident de la policia secreta del règim comunista durant més de vint anys. Que a Alemanya els representants del comitè d’empresa de la Volkswagen es deixaven comprar, mitjançant viatges i prostitutes, amb viagra inclosa, perquè tiressin endavant els plans empresarials que necessitaven l’acord del sector social. I que a Girona un advocat va posar punt final a la seva peculiar celebració de cap d’any escalant amb un tot terreny les escales de la catedral que en van sortir malparades. Semblaria que un arquebisbe està per defensar la llibertat dels seus fidels i companys sota un règim de dictadura feroçment anticatòlica, un comitè d’empresa per defensar els drets dels treballadors, i una escala, noble com la de la catedral de Girona, per pujar-hi i baixar-hi tranquil-lament sota la llum de la lluna el primer dia de l’any. Però no: el bisbe catòlic es

Dies

Imatge
J.Carlos Rodríguez Carreño: "El pas del temps" Mira com serenament tornen els dies fent-te ofrena de la llum que et vessa als ulls. Aixeca't: tossudament t'alcen els dies i se't nuen a les mans contra els esculls. Desvetlla't: joisament brollen els dies escandint al matí els versos de les nits. Admira com feliçment passen els dies escampant memòria i recollint oblits. C.A.