quadern d'en Cinto Amat

       Amb els pressupostos damunt la taula i amb la situació social i política cada vegada més enverinada entre JuntsxSí i la Cup a rel dels aldarulls de Gràcia,   Artur Mas retreu als cupaires, en una recent entrevista a Catràdio, la seva poca disposició a complir amb el pacte d’estabilitat parlamentària assolit quan ell va haver de fer un pas al costat per acabar cedint la presidència de la Generalitat a Carles Puigdemont. ERC, de manera més matisada, ha de fer veure que la Cup continua sent un soci fiable que donarà suport als pressupostos i mantindrà el pacte d’estabilitat fins al final.     Per la seva banda, els cupaires ja s’han alliberat de l’obligació de mantenir el pacte que consideren una cotilla no ajustada a les seves expectatives si JuntsxSí no demostra de forma efectiva la voluntat de ruptura amb l’Estat. Mentre Mas apunta a unes altres eleccions plebiscitàries (per comptar vots i no escons com el 27S!) com a succedani d’un referèndum que no veu possible pac

   En el superdissabte del passat dia 21, els militants i simpatitzants de Convergència Democràtica van decidir per àmplia majoria no refundar el partit sinó fer-ne una cosa nova, tal com proposava el   mateix Artur Mas, el qual, però, vol mantenir les coses bones que ha tingut Convergència. En el Congrés del proper juliol s’elegiran els càrrecs directius. Per no perdre el que abans eren els ontòlegs convergents han descobert la manera de ser iguals però diferents. El nou ser de Convergència tindrà una forma escaient però idèntica l’essència que l’ha feta en tot moment. Passarà de ser potència amb un passat intangible   a mostrar-se en aparença com pur acte incorruptible. Serà un ens totalment nou per repetir el que ha fet sempre, és a dir, amagar l’ou fent veure que va per feina. En la forma de partit la substància és la prevista per aquell qui l’ha parit, però amb una virtut mai vista. Malgrat sigui pujolista com atribut

 Amb ulls esbatanats i porta closa, coberts els finestrals de pols antiga sobre els batents corcats que ja no s’obren, contempla el mas vetust a ple migdia la vall fulgent pel bes primaveral que amb Isis juvenil sempre retorna, l’altivesa insolent del Matagalls acaronat pel verd de faigs i roures. Com un frec persistent d’aquest retorn s’arrapa a la paret, rejovenint-la, la branca d’un roser que ha tret florida per recordar-li al mas que vell i tot el besarà la fronda amb saba nova quan no quedi ningú rere la porta. C.A.

    Si haguéssim de fer cas a l’interès que ha despertat la vinguda del dirigent abertzale a Catalunya, podríem dir que des que va sortir de la presó l’estàvem esperant amb els braços oberts. Se li han fet entrevistes, algunes anunciades amb anterioritat pels mateixos mitjans públics, i se li ha preparat una rebuda especial al Parlament, amb entrevista amb la presidenta i intervenció en la Comissió d’exteriors.     Si abans dèiem que era impossible parlar d’Eta i no fracassar en l’intent, diria que ara és impossible parlar amb Otegi i no fracassar igualment en l’intent. En l’entrevista   que li ha fet aquest matí   Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, que per cert es mostrava molt preocupada al final perquè s’entengués bé el que havia dit i el que no havia dit (en un excés de zel per salvar l’interès mediàtic del personatge, més enllà d’altres consideracions, subratllant una i altra vegada, a manera de justificació, que el personatge ja havia complert la pena de presó que se

     A rel del resultat insuficient de 27S per portar a terme el full de ruta de l’independentisme, els seus mateixos representants no s’han cansat de repetir que cal eixamplar la base social per obtenir una majoria suficient que legitimi la via cap a la independència, a través d’una negociació amb l’Estat espanyol i si aquesta no és possible a través d’una declaració unilateral. Fa més d’un any, molt abans de conèixer els resultats insuficients del 27S, van començar a sortir propostes de Constitució per a l’Estat independent de Catalunya, fins a tres, que amb un excés d’eufòria donaven per descomptat que la situació política ja era prou madura per dibuixar la Constitució que ens mereixíem.     La moderació que exigien aquells resultats, i la crida a eixamplar les bases socials de l’independentisme, no han mogut els sectors més decidits a matisar i mirar d’explicar les seves propostes per aconseguir un major nombre d’adhesions, sinó ben al contrari, han produït successive

    En el cas Benítez, des d’un punt de vista de tècnica jurídico-penal penso que no pot deixar de sorprendre la pena d’un any i nou mesos de presó pel delicte d’homicidi per imprudència greu, en concurs amb un delicte de lesions agreujades, i la pena de tres mesos de presó pel delicte contra la integritat moral. Dos anys en total de presó, que no compliran, d’acord amb el que preveu el codi penal si els culpables no tenen antecedents penals i han satisfet la responsabilitat civil que es deriva del perjudici econòmic i moral causat als familiars de la víctima, com és el cas. I això a part de la pena accessòria de suspensió de feina i sou durant el temps de condemna i la prohibició durant cinc anys d’apropar-se al lloc dels fets i la realització d’un curs sobre drets humans.      Sorprèn una pena que es pot qualificar de lleu, inclús de molt lleu, si es té en compte la gravetat dels fets que s’exposen en l’escrit que el Fiscal, amb l’acord de totes les parts, ha presentat al

Un matí de primavera tornava a Can Patiràs la velleta sortillera   que assistí al part embruixat del fill d’una dona d’aigua que d’amor va ser corpresa per un noi de la contrada una nit de lluna plena. Segons conten les llegendes que s’expliquen per Sant Iscle la dona portava plenes de peces d’or les faldilles en forma de grans de blat, regal de les dones d’aigua que s’havien empescat pel fillet de la companya. En arribar a Can Xic Grau i veure’s plena de   grana va pensar que allò era un frau i se’n va desfer amb desgana. Mentre el blat queia per terra feia d’or el que tocava i heus aquí que amb gran sorpresa quedà l’era ben daurada. Arrelats al fang daurat van créixer al volt de la casa alguns arbres ben cepats que fan ombra a la bancada. I diuen que encara avui seguint el sol de la tarda s’enfilen marges amunt les etèries dones d’aigua i ballen a la bancada i al porxo encisat de l’era mentre esperen

       En una divertida taula rodona de fa pocs dies al Teatre Municipal de Girona set   diputats del Parlament català van debatre amicalment sobre ficció i realitat   partint de les sèries televisives de moda, i en particular sobre el reflex de la sèrie danesa Borgen en la política catalana. Iceta fou el primer a posar el dit a la llaga dient que el reflex de la política catalana és sens dubte el Polònia de tv3, Coscubiela afirmà que Borgen la podia haver escrit Josep Pla, i la cupaire Eulàlia Reguant va comparar la sèrie amb Maquiavel “perquè els personatges sucumbeixen al poder i acaben deixant de banda les bones intencions ”.      La comparació de la Reguant és evident de tota evidència. Maquiavel exerceix un paper predominant com inspirador de la sèrie, perquè sens dubte no hi pot haver anàlisi del poder, ni que sigui des de la ficció, que no tingui en compte els consells i les digressions del diplomàtic florentí que tenen per model a Cèsar Bòrgia. Però el que les cròn