Per què una pena lleu per uns fets tan greus?

  

 En el cas Benítez, des d’un punt de vista de tècnica jurídico-penal penso que no pot deixar de sorprendre la pena d’un any i nou mesos de presó pel delicte d’homicidi per imprudència greu, en concurs amb un delicte de lesions agreujades, i la pena de tres mesos de presó pel delicte contra la integritat moral. Dos anys en total de presó, que no compliran, d’acord amb el que preveu el codi penal si els culpables no tenen antecedents penals i han satisfet la responsabilitat civil que es deriva del perjudici econòmic i moral causat als familiars de la víctima, com és el cas. I això a part de la pena accessòria de suspensió de feina i sou durant el temps de condemna i la prohibició durant cinc anys d’apropar-se al lloc dels fets i la realització d’un curs sobre drets humans.

    Sorprèn una pena que es pot qualificar de lleu, inclús de molt lleu, si es té en compte la gravetat dels fets que s’exposen en l’escrit que el Fiscal, amb l’acord de totes les parts, ha presentat al magistrat president del Tribunal del Jurat que havia de jutjar el cas, amb quin contingut els mossos han mostrat conformitat i d’acord amb el qual el magistrat ve obligat a dictar Sentència definitiva. Hi ha un desequilibri evident entre la gravetat dels fets que es reconeixen i la levitat de la pena que s’hi aplica.  

   En els fets es concreta amb pèls i senyals la desproporció entre la intervenció del número d’acusats (fins a vuit en total) i la víctima que ja es trobava al terra sense possibilitat de fer front a l’actuació policial, així com la desproporció en quant al número de cops donats i la prolongació dels mateixos, inclús quan Juan Andrés Benítez ja no donava senyals de continuar conscient. En l’escrit d’acord es detalla la circumstància que els mossos no van demanar la intervenció dels serveis mèdics d’urgència de l’ambulància, que era present al lloc des de l’inici dels fets, fins que la víctima ja esta trobava inerta, emmanillada i amb els peus subjectes a les  mans pel darrera. Es concreten inclús els cops de puny, les puntades de peu i els cops de porra que van proferir cadascun dels mossos a les diferents parts del cos de la víctima. La descripció de les lesions externes que presentava la víctima, segons l’informe forense, independentment del resultat de mort, era base suficient per una pena substancialment superior, al tractar-se de lesions agreujades per les formes especialment perilloses utilitzades, com recull el mateix escrit d’acord, i concórrer la circumstància agreujant de prevalença del caràcter públic en els agressors.

    Si es ponderen les penes previstes per a aquests delictes, les penes imposades no concorden amb un judici objectiu de la gravetat dels fets reconeguts. No surten els comptes, que en cap cas podien donar lloc a una pena inferior als tres anys. Què ha passat? Doncs que les acusacions, i sobretot el fiscal com a representant de l’interès públic,  han estat d’acord en aplicar la circumstància atenuant de la reparació del dany i considerar-la molt qualificada per rebaixar substancialment la pena. La reparació del dany en aquest cas només té relació amb la quantia d’indemnització que les Asseguradores del Cos de Mossos i la Generalitat, com a responsables civils subsidiaris, han dipositat al jutjat per fer front al perjudici dels familiars de la víctima. Aquesta atenuant és prevista en el cas que els autors, abans del judici,  hagin procedit a la reparació del dany o a disminuir els seus efectes, és a dir, suposa una actuació de reparació directa envers la pròpia víctima, i resulta d’una generositat excessiva aplicar-la a la simple disposició d’una indemnització a favor dels familiars, quan el dany directe causat a la víctima ha esdevingut irreparable. I resulta supergenerós (o millor, incomprensible) aplicar aquesta atenuant com a molt qualificada amb l’efecte de lograr la màxima disminució de la pena.

   Ens trobem, doncs, amb un cas penalment insòlit en el que el magistrat ha de dictar una Sentència amb la que objectivament no podria estar d’acord, pel que fa a les penes aplicades,  atenent a la gravetat dels fets que s’hi exposen. Però es veu obligat a dictar-la en base al principi d’acusació: no es pot imposar pena més greu que la que  demanen els acusadors. Servitud i grandesa del dret penal. Esclar que, com ha senyalat l’advocat de l’acusació popular en el cas, si se celebrava el judici es corria el risc, subratllat pel mateix fiscal, de no poder provar suficientment la intervenció concreta de cada acusat en la perpetració de les lesions i en la relació causal de la mort de Juan Andrés Benítez, i la Sentència hauria estat absolutòria. En definitiva, s’ha acabat produint una severa condemna moral, la que es deriva de l’acceptació dels fets pels mossos acusats, a costa d’una resposta penal que es queda a mig camí.

   Queda una pregunta: s`ha fet justícia? No m’atreveixo a contestar-la. Per un cantó es pot dir que les institucions (l’acusació, les defenses, la instrucció,  la formació del tribunal del jurat, la responsabilitat civil) han funcionat, peró ho han fet a peu coix i forçant fins a límits poc clars la interpretació del dret penal en quant a l’aplicació de les penes. Potser serà un cas de referència de cara al futur. En el present, podríem dir que tenim uns fets esborronadors dels que han de treure una lliçó eficaç les institucions policials i els seus rectors perquè no es repeteixin. En aquests fets el dret penal no podrà donar mai una resposta satisfactòria per a tothom, però sí que l’hauria de tenir suficient i adequada als nivells que ens exigim de convivència i de respecte a la integritat física i moral de les persones.