quadern d'en Cinto Amat

   Cartes creuades amb Jordi Cussó , publicades a la revista "Valors" el mes d'octubre de 2012: Benvolgut Cinto    Una vegada més em semblen molt encertades les teves reflexions que m’ajuden   a pensar sobre alguns temes que segurament mai es resoldran del tot, però que no podem obviar per la seva importància. Com de passada, a la teva carta,   em parles dels milions de persones que es troben presoneres, sense sortida, i en situacions de misèria, perquè moltes ajudes son mal administrades i tenen l’efecte pervers   de contribuir a fossilitzar les circumstàncies del desenvolupament.    No deixa de ser significatiu que a moltes cimeres internacionals que tracten sobre   temes de fam,   estructures injustes, subdesenvolupament, etc., sembla que no arribin mai a masses conclusions. Deixant de banda el paper que hi puguin jugar alguns dels països mes poderosos, sovint aquestes cimeres queden reduïdes a una trobada on no s’hi decideixen   gaires coses noves ni es

Deia Montaigne que l’opinió és un element poderós, audaç i sense mesura, i que els homes s’anguniegen per les opinions que tenen de les coses, no per les coses mateixes. Mirant, doncs, de no caure en el parany de l’angúnia que podria produir-me un excés de reflexió sobre els resultats, les causes i les conseqüències de les eleccions europees a Catalunya, i fixant-me en el que em sembla més evident dels resultats mateixos (per tant, sense poder-me sostreure del tot a l’opinió), hi constato:   -           A ERC se li mostren les seves possibilitats, i també els seus límits . Si es compara el seu resultat amb el   de les eleccions al Parlament del 2012 (penso que aquesta és la referència de comparació obligada donat l’enfocament sobiranista que s’ha volgut donar a aquestes eleccions, i no la de les europees del 2009, en les que el dret a decidir i la consulta no havien fet encara acte de presència, tot i que la diferència de vint punts de participació entre les de 2012 i le

  Votar a Europa i per Europa des de Catalunya, aquesta és la difícil combinació que obliga a conjugar la situació i els interessos del meu país amb la situació i els interessos de  les altres nacions i estats d’Europa que configuren la Unió Europea, perquè Europa avanci, i no s’estanqui o retrocedeixi,  políticament, econònicament i socialment. Donat l’estatu quo actual de la Unió Europea, en el que s’han imposat les directrius d’Alemanya en el tractament de la recessió econòmica, paral.lelament amb una falta clamorosa  d’iniciatives creïbles per a la reforma de les seves instituicions, la tendència lògica convidaria a l’escepticisme o al radicalisme. Però no voldria afegir més escepticisme a l’escepticisme imperant, ni fer volar coloms per pensar que amb segons quines decisions podrem reformar la Unió Europea de dalt a baix i en quatre dies. L’experiència de la fallida proposta d’una Constitució per Europa (ara farà ja nou anys!) em diu que el resultat d’aquell no, propici

       Per motius relacionats amb un recent viatge turístic a l’Índia (el turisme té això de positiu, que per poc curiós que siguis et desvetlla l’interès pels esdeveniments que es van produint en el país que has visitat), he seguit amb certa preocupació els resultats de les darreres eleccions a la Índia, la democràcia formal més poblada del planeta, amb més de cent milions de nous votants (joves) respecte de les anteriors eleccions del 2.009. Aviat està dit. Modi, el candidat del partit nacionalista hindú, el BJP (Bharatiya Janata Party), fins ara president de l’estat federal de Gujarat (60 milions d’habitants) ha aconseguit una victòia contundent que li pot reportar una majoria còmode de govern de 336 diputats en una Cambra de 543 diputats, si bé les xifres definitives sembla que estaran entre el 31% i el 35% del total de votants, és a dir que només una tercera part aproximadament haurà votat pel candidat nacionalista. El Partit de Congrés, de la dinastia Gandhi-Nehru, ha p

      Es podria dir molt d’aquest “El mínim que es pot dir” , les Memòries   Polítiques de Raimon Obiols. Són una reivindicació de l’acció política que ens convé ara mateix, contra l’estat de desesperança creixent, i de la viscuda per Raimon Obiols durant els cinquanta-cinc anys de la història política de Catalunya, a través dels quals transcorre, contra l’oblit i el falsejament del passat. Es poden escriure unes memòries, diu Obiols, per desig d’autoafirmació, per fer balanç o per deixar constància d’un sentiment de lleialtat envers els qui ja no hi són.      Penso que és correcta una aproximació al contingut de les Memòries de R. Obiols des de tres punts de vista, autònoms i a la vegada interrelacionats:      1.- Els “transparents”.    Poden ser llegides justament amb l’orientació benjaminiana de garantir o redimir el passat, des de l`òptica d’un militant afiliat al Moviment Socialista de Catalunya als divuit anys, protagonista en molts fets però sobretot testimo

      Quan aquest migdia he escoltat que el presentador del telenotícies de TV3 ens deia que tenia una notícia d’última hora per donar-nos, i l’encapçalava amb el   titular de ”Navarro abaixa el to”, m’he sentit doblement interpel.lat. Per un cantó, no arribava a comprendre la importància que podia tenir una notícia com aquella per incloure-la com un fet rellevant en les notícies d´última hora, i fins aquell moment suposadament desconeguda, i per l’altre, em sentia ridícul a l’haver d’acceptar com un dada inqüestionable que l’afer Navarro, del que els mitjans públics catalans n’han fet un tema quasi obsessiu durant tres dies seguits, continuava sent un assumpte de transcendència social i política sobre el qual s’havia d’estar alerta per acabar d’aclarir-lo.    L’atribució d’abaixar el to al discordant Navarro ho deia tot; partia del pressupòsit que en un moment anterior l’havia apujat més del compte (dada que s’havia de prendre com evident per part dels telespectadors que