"Navarro abaixa el to"

   

  Quan aquest migdia he escoltat que el presentador del telenotícies de TV3 ens deia que tenia una notícia d’última hora per donar-nos, i l’encapçalava amb el  titular de ”Navarro abaixa el to”, m’he sentit doblement interpel.lat. Per un cantó, no arribava a comprendre la importància que podia tenir una notícia com aquella per incloure-la com un fet rellevant en les notícies d´última hora, i fins aquell moment suposadament desconeguda, i per l’altre, em sentia ridícul a l’haver d’acceptar com un dada inqüestionable que l’afer Navarro, del que els mitjans públics catalans n’han fet un tema quasi obsessiu durant tres dies seguits, continuava sent un assumpte de transcendència social i política sobre el qual s’havia d’estar alerta per acabar d’aclarir-lo.

   L’atribució d’abaixar el to al discordant Navarro ho deia tot; partia del pressupòsit que en un moment anterior l’havia apujat més del compte (dada que s’havia de prendre com evident per part dels telespectadors que estiguessin mínimament informats), i de l’evidència que començava a admetre el seu error segons el contingut del breu escrit que el presentador ens ha llegit a continuació, i que  simplement constatava que els polítics, pel fet de ser-ho, han d’admetre com a incidents relativament normals, i per tant intranscendents, fets com l’agressió de la que va ser objecte el diumenge passat a Terrassa per part d’una desconeguda. La intranscendència de l’escrit contrastava amb la transcendència que se li donava per TV3, com si es tractés d’una capitulació en tota regla, d´una renúncia formal i solemne a les posicions originals.

    Per dir-ho planament, la notícia, tal com es donava, era una falca més, sibil.lina si es vol, en el to global de menyspreu amb què alguns mitjans hant tractat les primeres manifestacions de Navarro a rel de la seva agressió, i que avui denuncia A. Puigverd en un, per a mi lúcid, article a La Vanguàrdia (“Menysprear és restar”). S’estigués o no d’acord amb el que va dir, el fet no tenia cap rellevància per a ser objecte de crítica aferrissada, de valoracions polítiques transcendentals, i fins de befa despietada, en les tertúlies i mitjans de comunicació. Alguns prenen com un fet normal que en el procés es desqualifiqui l’adversari, o simplemement al qui no coincideix exactament amb els plantejaments sobiranistes, per deixar clar que no s’admeten dubtes ni dubtosos, ni expressions que, segons ells, podrien arribar a posar en qüestió la irreprotxable qualitat democràtica del procés. L’autocrítica hi és totalment absent. Tanta hipersensibilitat no hauria d’admetre’s sense més ni més. Les reaccions hipersensibles no són equivalents a crispació, peró poden estar a un pas de crear-la.