Molt per fer

Deia Montaigne que l’opinió és un element poderós, audaç i sense mesura, i que els homes s’anguniegen per les opinions que tenen de les coses, no per les coses mateixes. Mirant, doncs, de no caure en el parany de l’angúnia que podria produir-me un excés de reflexió sobre els resultats, les causes i les conseqüències de les eleccions europees a Catalunya, i fixant-me en el que em sembla més evident dels resultats mateixos (per tant, sense poder-me sostreure del tot a l’opinió), hi constato:

  -          A ERC se li mostren les seves possibilitats, i també els seus límits. Si es compara el seu resultat amb el  de les eleccions al Parlament del 2012 (penso que aquesta és la referència de comparació obligada donat l’enfocament sobiranista que s’ha volgut donar a aquestes eleccions, i no la de les europees del 2009, en les que el dret a decidir i la consulta no havien fet encara acte de presència, tot i que la diferència de vint punts de participació entre les de 2012 i les del 2.014 fa que aquestes últimes siguin molt menys fiables de cara al futur), apareix que passa del 13,70% al 23,67%, mentre que CiU disminueix del 30,70% al 21,86%, és a dir, que els percentatges de pèrdua i de guany d’una i altra formació sóm molt semblants. Esquerra guanya i fa un gran pas, però es queda a una distància considerable (6 punts) del resultat de CiU a les eleccions del 2012. La suma dels percentatges de les dues formacions és molt semblant en les dues eleccions (44,4% el 2012 i 45,53% el 2014). El que perd un ho guanya l’altre; es podria dir que és un joc de suma zero, si no fos que el bloc sobiranista sense fisures de ERC i CiU (almenys aparents, ja que Unió hi té encara molt a dir) que surt configurat de les europees perd un lideratge clar (el del president Mas) sense que es pugui dir que el substitueix clarament el de Junqueras. Es passa, doncs, a una nova situació de lideratge bicèfal. No es guanya ni es perd en percentatge conjunt però es perd en lideratge, si s’entén que la  bicefàlia de dues formacions amb connotacions ideològiques molt diferents és més un problema que una solució.

 -          El percentatge de les tres formacions partidàries de la consulta (ERC, CiU i IC) és també molt semblant en les dues eleccions : 57,66% el 2012 (inclosa la CUP) i 55,83% el 2014.

 -          El PSC (14,28%) es queda allà on va quedar enfonsat el 2012 (14,43%)

 -          ICV-EUiA puja lleugerament del 9,89%, el 2012, al 10,3% el 2014.

 -          PP i C’s baixen respectivament del 12,97% al 9,8%, i del 7,56% al 6,28%.

 -          Irromp PODEMOS  amb un 4,66%.

    Amb aqueste dades, la conclusió que en trec és que hi ha molt per fer:

-          Després del 9 de novembre (o potser abans, si es precipita la prohibició de la consulta immediatament després que el president Mas la convoqui) s’anirà veient cap on condueix la bicefàlia del procés: si cap a unes plebiscitàries al Parlament, o cap a les municipals del maig 2015 per referendar amb més contundència l’eix sobiranista,  o cap a una tensa i difícil espera de les generals del 2015 per veure si és possible, amb la composició del Congrés que en surti, una nova negociació per a una altra consulta. Tindrà prou entesa la bicefàlia per decidir el més convenient en cada moment?

-          Al PSC li queda per fer un llarg tram de la travessa pel desert, si és que arriba al final. Si entengués que queden desfets els compromisos amb l’anterior direcció del PSOE, perquè aquesta s’ha dissolt, potser podria pensar en sumar-se a la sol.licitud de consulta en algun dels moments que senyali la bicefàlia del procés. O això és demanar massa?

-          A IC-EuiA li queda molta feina per fer si l’objectiu que ara diu que persegueix és el de la unitat de les esquerres. Ho tindrà difícil si hi vol incloure ERC, que té el cap en un sol i principalíssim tema, el de la independència. Potser ho tindrà més assequible amb PODEMOS. Ho intentarà amb el PSC?

   Tot està per fer i, malgrat el que digui el poeta, no tot és possible. Però no cal que ens hi anguniegem, només mirem atentament con van passant les coses.