Molt per fer
Deia Montaigne que l’opinió és un element poderós, audaç
i sense mesura, i que els homes s’anguniegen per les opinions que tenen de les
coses, no per les coses mateixes. Mirant, doncs, de no caure en el parany de
l’angúnia que podria produir-me un excés de reflexió sobre els resultats, les
causes i les conseqüències de les eleccions europees a Catalunya, i fixant-me
en el que em sembla més evident dels resultats mateixos (per tant, sense
poder-me sostreure del tot a l’opinió), hi constato:
-
A ERC se li mostren les seves
possibilitats, i també els seus límits. Si es compara el seu resultat amb el de les eleccions al Parlament del 2012 (penso
que aquesta és la referència de comparació obligada donat l’enfocament
sobiranista que s’ha volgut donar a aquestes eleccions, i no la de les europees
del 2009, en les que el dret a decidir i la consulta no havien fet encara acte
de presència, tot i que la diferència de vint punts de participació entre les
de 2012 i les del 2.014 fa que aquestes últimes siguin molt menys fiables de
cara al futur), apareix que passa del 13,70% al 23,67%, mentre que CiU
disminueix del 30,70% al 21,86%, és a dir, que els percentatges de pèrdua i de
guany d’una i altra formació sóm molt semblants. Esquerra guanya i fa un gran pas,
però es queda a una distància considerable (6 punts) del resultat de CiU a les
eleccions del 2012. La suma dels percentatges de les dues formacions és molt
semblant en les dues eleccions (44,4% el 2012 i 45,53% el 2014). El que perd un
ho guanya l’altre; es podria dir que és un joc de suma zero, si no fos que el
bloc sobiranista sense fisures de ERC i CiU (almenys aparents, ja que Unió hi
té encara molt a dir) que surt configurat de les europees perd un lideratge
clar (el del president Mas) sense que es pugui dir que el substitueix clarament
el de Junqueras. Es passa, doncs, a una nova situació de lideratge bicèfal. No
es guanya ni es perd en percentatge conjunt però es perd en lideratge, si
s’entén que la bicefàlia de dues
formacions amb connotacions ideològiques molt diferents és més un problema que
una solució.
-
El percentatge de les tres
formacions partidàries de la consulta (ERC, CiU i IC) és també molt semblant en
les dues eleccions : 57,66% el 2012 (inclosa la CUP) i 55,83% el 2014.
-
El PSC (14,28%) es queda allà on
va quedar enfonsat el 2012 (14,43%)
-
ICV-EUiA puja lleugerament del 9,89%, el 2012, al 10,3% el 2014.
-
PP i C’s baixen respectivament del 12,97% al 9,8%, i del 7,56% al 6,28%.
-
Irromp PODEMOS amb un 4,66%.
Amb aqueste dades, la conclusió que en trec és que hi ha molt per fer:
-
Després del 9 de novembre (o potser abans, si es precipita la prohibició de
la consulta immediatament després que el president Mas la convoqui) s’anirà
veient cap on condueix la bicefàlia del procés: si cap a unes plebiscitàries al
Parlament, o cap a les municipals del maig 2015 per referendar amb més
contundència l’eix sobiranista, o cap a
una tensa i difícil espera de les generals del 2015 per veure si és possible,
amb la composició del Congrés que en surti, una nova negociació per a una altra
consulta. Tindrà prou entesa la bicefàlia per decidir el més convenient en cada
moment?
-
Al PSC li queda per fer un llarg tram de la travessa pel desert, si és que
arriba al final. Si entengués que queden desfets els compromisos amb l’anterior
direcció del PSOE, perquè aquesta s’ha dissolt, potser podria pensar en
sumar-se a la sol.licitud de consulta en algun dels moments que senyali la
bicefàlia del procés. O això és demanar massa?
-
A IC-EuiA li queda molta feina per fer si l’objectiu que ara diu que
persegueix és el de la unitat de les esquerres. Ho tindrà difícil si hi vol
incloure ERC, que té el cap en un sol i principalíssim tema, el de la
independència. Potser ho tindrà més assequible amb PODEMOS. Ho intentarà amb el
PSC?
Tot està per fer i, malgrat el que digui el
poeta, no tot és possible. Però no cal que ens hi anguniegem, només mirem
atentament con van passant les coses.
Comentaris