quadern d'en Cinto Amat

   Des del mes de febrer de 2012 ens creuem amb en Jordi Cussó unes cartes que la revista Valors publica mensualment en una de les seves seccions. M'ha semblat oportú penjar-les quinzenalment en aquest blog, sota l'etiqueta "cartes creuades", seguint l'ordre amb què s'han escrit, donat que els temes que tracten no estan inevitablement lligats a un temps concret. Aquesta va ser la primera.                                15 de febrer de 2012      Benvolgut Cinto,     Fa pocs dies m’han demanat un escrit amb un tema molt suggerent: “ de la queixa a la proposta”. Això m’ha fet tornar a pensar en quelcom que ja fa temps que constato a la societat d’avui en dia, que massa gent viu instal•lada en la queixa permanent. Podríem ara configurar una llarga llista de queixes que anem sentint a les tertúlies radiofòniques, als diaris o be a les converses familiars i amicals. El més sorprenent de tot, és que aquesta actitud de queixar-se no soluciona els pro

  En la complexa relació de periodisme i política (que Josep M. Vallès va intentar reconduir a un intent de col.laboració de part del polític sense rendir-se als mitjans, mirant de fer-se mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política espectacle) es donen episodis en els que una opinió mínimament rellevant d’un polític pot veure’s contundentment fustigada per part del periodista que li reprèn haver-se sortit del guió pensant-se que és el centre del món. És el que li ha passat al Conseller Vila amb el periodista Francesc-Marc Àlvaro.     Fa uns dies el Conseller va opinar que s’haurien “d’eradicar els plantejaments adolescents per aconseguir la independència”. És una opinió que molta gent pot tenir i ha de poder expressar, justament dintre de l’independentisme, que no fa més que subratllar la necessitat de procedir amb racionalitat i mesura, ponderant bé els temps i les forces. Aquesta opinió del Conseller va rebre una rèplica letal (potser en el fons més per a

Benvolgut Marià, Prou saps que d’un temps ençà navego entre el sí i el no, ja fa un any que vaig provar si havia de ser jo qui liderés el procés. però heus aquí que el resultat em va anar de l’inrevés, i ara estic acorralat entre la Via i l’Oriol, dos borinots al clatell que em piquen més que un mussol. M’ha adverit la Forcadell que si no hi ha més consultes ja puc preparar el farcell perquè el país està fart de sòmines i caradures. Presta’m, doncs, algunes urnes, pots prometre alguna cosa encara que siguin engrunes, res que et faci gaire nosa… Jo m’invento una pregunta, tu fas com qui no l’ensuma i em deixes a mi l’assumpte d’interpretar el que en resulta. Si no ho fas, m’hi va la pell, la Via em piconarà, el meu pla s’esfumarà i te les heuràs amb ells… (Mascarell, Forcadell, sonen com el ferro vell…) Marià, si no m’ajudes m’hauré de plebiscitar sense que pugui acabar aquesta legislatura… Sigui blanc o sigui ne

   En el procés sobiranista que ens ha tocat viure es concep la força de la decisió política, vertebrada en torn del principi democràtic de la voluntat d’una majoria de catalans, com a fonament quasi únic i decisiu del dret a decidir. Entès així el procés, si és donés el cas d’una majoria afirmativa en el resultat de l’exercici d’aquest dret a decidir, la independència seria el fruit madur que tindríem a l’abast com a conseqüència de la iniciativa política fonamentada en el principi de la democràcia efectiva en tant que principi anterior i justificatiu de l’ordenament jurídic concret. Per això la consideració de les dificultats que es van presentant en el procés es recondueix sistemàticament a la mateixa explicació que sembla que tot ho ha de solucionar: ”això és una qüestió política, de motivació política”.    Al meu parer, les coses no funcionen ben bé així. Les raons donades pels Conselllers Homs i Mas Culell en ser preguntats sobre les advertències concurrrents del vicepresi

   Vivim socialment un moment de tanta expectació que ens pot començar a semblar que totes les sortides són dolentes, que cap s’adequa al que volem i al que estem segurs de merèixer, si no aconseguim la independència. Mirat fredament, mai una expectativa tan gran s’havia trobat amb tantes portes tancades. És l´hora de la política per donar forma concreta a tantes ganes de ser escoltats i buscar camins de sortida a una expectativa tan gran. El què, el com i el quan d’un referèndum o consulta són ara mateix les fites que ens cal explorar, i si no les trobem n’haurem de buscar d’altres, si no volem convertir-nos una vegada més en presoners de la nostra èpica i de la nostra estètica.    Som creditors d’una consulta, l’Estat ens la deu després del fet insòlit, democràticamen parlant, que una de les seves institucions, un Tribunal Constitucional manipulat i deslegitimat, ens furtés el resultat de la consulta referendària sobre l’Estatut. Si l’Estat va acabar dient-nos que no al que ha

   L’ANC, organitzadora de la Via Catalana d’aquest 11 de Setembre, ha optat per un format ambiciós i ple de significat, un repte important que, a més d’una admirable força de convocatòria, demostra decisió i ganes de temptejar el futur immediat amb el missatge inequívoc de la independència.   El president Mas, com ja va fer la Diada passada (recordo “el vostre clam serà el meu clam” del discurs institucional del dia abans), s’hi ha unit sense reserves, ha explicitat millor que ningú la intenció de la construcció d’aquesta Via d’avui (“per impressionar el món”, ha dit), i de passada ha glossat, per a qui ho vulgui escoltar, les virtuts del catalan way en general, la manera de fer democràtica, festiva i respectuosa dels catalans.    La intenció és clara, el missatge inequívoc i la força molt considerable. Per entremig de les mans enllaçades s’hi ha esmunyit, més que incorporat, el reclam del dret a decidir, com un pas anterior, necessari i amb contingut propi, que no s’identifi

Acabo la lectura de Victus , d’Albert Sánchez Piñol, amb la reflexió que tanca el llibre (“com més fosc sigui el nostre crepuscle més benaurada serà l’alba dels qui encara han de venir”), i m’adono que rere l’interés innegable que desperta l’obra, amb el seu anecdotari aventurer i la seva força històrica, hi ha reflectit el sentiment d’una bona part del catalans d’avui, el que s’ha anat imposant amb la convicció, més o menys superficial o profunda, que aquella desfeta va ser l’inici de la recuperació, que ara ha arribat finalment el moment de tornar a bastir la nostra ciutat inexpugnable, la que ja no haurà de patir dependències ni assetjaments i serà prou forta i prou rica per disposar del seu propi futur.   M’admira el poder intel.lectual de la novel.la (més enllà de la seva aparició en el moment oportú) per recollir i afermar el sentir i la voluntat d’una part important dels catalans, perquè l’interès social així ho sent, així ho expressa, així ho vol i així ho projecta. Un