El guionista i el discordant (o Francesc-Marc Àlvaro contra el Conseller Santi Vila)

 En la complexa relació de periodisme i política (que Josep M. Vallès va intentar reconduir a un intent de col.laboració de part del polític sense rendir-se als mitjans, mirant de fer-se mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política espectacle) es donen episodis en els que una opinió mínimament rellevant d’un polític pot veure’s contundentment fustigada per part del periodista que li reprèn haver-se sortit del guió pensant-se que és el centre del món. És el que li ha passat al Conseller Vila amb el periodista Francesc-Marc Àlvaro.

    Fa uns dies el Conseller va opinar que s’haurien “d’eradicar els plantejaments adolescents per aconseguir la independència”. És una opinió que molta gent pot tenir i ha de poder expressar, justament dintre de l’independentisme, que no fa més que subratllar la necessitat de procedir amb racionalitat i mesura, ponderant bé els temps i les forces. Aquesta opinió del Conseller va rebre una rèplica letal (potser en el fons més per al periodista que per al polític, a ulls de molts lectors, entre els quals m’hi compto), en un article del passat dia 23 a La Vanguardia, de Francesc- Marc Àlvaro (“Política adolescent”), fins al punt que el que quedava retratat com un adolescent, segons la tesi i la conclusió de l’article, era el mateix Conseller. No sé si el Conseller s’haurà mossegat la llengua i fet propòsit d’esmena per no sortir-se mai més del guió.

    Per arribar a la conclusió de la pretesa adolescència del Conseller per haver gosat dir el que va dir, el periodista li recorda al polític que va arribar al Govern amb l’aurèola d’alcalde exitós i que ara vol marcar perfil amb assumptes que no són de la seva competència. Li adverteix que les ganes de quedar bé amb tothom (no concreta el periodista a qui es refereix amb aquest “tothom”) pot porta-lo a fondre’s en el no-res, i que ja es pot anar mirant la fi que van tenir altres Consellers que també es van apartar del guió, com ara el Conseller Pujals. Li profetitza que per l’ambició demostrada acabarà, com aquests altres, sense tenir ni una nota a peu de pàgina (no concreta tampoc de quina història, si la del Govern o la de l’independentisme).

    A mi, simple lector, em va sorprendre la reacció tan dura del peridiodista davant d’una simple opinió del Conseller, i vaig haver de suposar que rere els “plantejaments adolescents”, que senyalava el polític, l’autor de l’article hi veia la força irresistible, i per això mateix intocable, de l’independentisme. No es podia proferir cap crítica contra aquest moviment, ni desglossar-lo implícitament amb plantejaments adolescents i plantejaments adults. Qui gosa fer distincions respecte de la unitat inqüestionable del moviment no es mereix continuar al Govern. Podria haver entès una posició dialèctica del periodista, i que hagués discutit amb el polític sobre la conveniència de defensar certs comportaments que poden semblar adolescents en aquests moments, però no puc entendre que per una opinió que pugui ser discordant en el context de la unanimitat independentista més radical es pugui condemnar el Conseller al món de les tenebres. Encara menys puc entendre que el periodista se senti amb el dret d’arrogar-se la facultat de predir al Conseller que es fondrà en el no-res per l’ambició demostrada.

    Per jutjar algú amb tanta duresa, pel simple fet de sortir-se del guió, per recordar-li al polític el seu passat i profetitzar-li tota mena de desgràcies, el periodista ha de reunir dues condicions: que es consideri autor o coautor del guió, i que pensi que el guió és de tanta trascendència que el mínim moviment en fals fora del mateix pot portar-nos a la perdició. Veig amb preocupació que els que en bona part dicten el guió del procés sobiranista són els mitjans de comunicació, i que alguns periodistes i opinadors es creuen efectivament que aquest és el seu guió i que s’ha de seguir al peu de la lletra. Més que informar i opinar aquests mitjans imposen el seu criteri als polítics, i molts d’aquests, com denunciava Josep M. Vallès, s’hi rendeixen.