Quan un príncep no vol perdre’s

   

   Amb els pressupostos damunt la taula i amb la situació social i política cada vegada més enverinada entre JuntsxSí i la Cup a rel dels aldarulls de Gràcia,  Artur Mas retreu als cupaires, en una recent entrevista a Catràdio, la seva poca disposició a complir amb el pacte d’estabilitat parlamentària assolit quan ell va haver de fer un pas al costat per acabar cedint la presidència de la Generalitat a Carles Puigdemont. ERC, de manera més matisada, ha de fer veure que la Cup continua sent un soci fiable que donarà suport als pressupostos i mantindrà el pacte d’estabilitat fins al final.

   Per la seva banda, els cupaires ja s’han alliberat de l’obligació de mantenir el pacte que consideren una cotilla no ajustada a les seves expectatives si JuntsxSí no demostra de forma efectiva la voluntat de ruptura amb l’Estat. Mentre Mas apunta a unes altres eleccions plebiscitàries (per comptar vots i no escons com el 27S!) com a succedani d’un referèndum que no veu possible pactar amb l’Estat, la Cup apunta a un Referèndum unilateral. És a dir, més succedanis i més entelèquies polítiques per sortir del pas; fins fa poc es parlava d’una DUI, ara ja es comença a parlar d’un RUI. I entremig el pobre Puigdemont veient-les passar.

    Sigui el que sigui, i acabi com acabi, el que crida l’atenció és la insistència del president Mas perquè la Cup compleixi el pacte d’estabilitat que es va aconseguir en temps de descompte. És, naturalment, l’últim recurs que li queda per mantenir l’aura de president sacrificat a canvi de salvar la legislatura en vistes a l’objectiu comú de respectar el full de ruta. Però les coses en política no funcionen així. No estem davant d’un contracte que genera obligacions recíproques de les dues parts i que es pot denunciar perquè s’acompleixi davant d’un tercer diriment (un jutge). Si la Cup no respecta el pacte (començant per una esmena a la totalitat dels pressupostos o per una negativa a votar-hi a favor), les conseqüències seran només polítiques, i seran els electors els qui jutjaran en unes noves eleccions, plebiscitàries o no, tenint en compte no la bondat del pacte trencat sinó la viabilitat i el propòsit del mateix  en funció de les circumstàncies concurrents llavors i ara.

    El president Mas ja ho sabia quan el pacte es va signar, però en aquell moment havia d’evitar de totes totes anar a la repetició d’unes eleccions que amb molta probabilitat hauria perdut.  Per això va dir allò de què “el que no hem aconseguit a les urnes ho hem d’aconseguir negociant. Sabia molt bé que aquella negociació el podria portar a l’atzucac actual, però va considerar que en el pitjor dels casos era millor encaminar-se a una nova interrupció de legislatura a mig termini (potser amb temps suficient per refundar o crear una nova Convergència) que haver-se d’enfrontar a unes eleccions immediates per perdre-les.

    En tot aquest vaivé, el que cal veure és com el president Mas ha anat canviant el seu plantejament segons ha cregut en cada moment tenint en compte els seus interessos polítics, i de partit, i no els del país. Ha seguit al peu de la lletra el consell de Maquiavel sobre com els prínceps han de mantenir el compromís donat: “Quan un príncep dotat de prudència veu que la seva fidelitat a les promeses es gira en perjudici seu i que ja no es donen les circumstàncies que les van determinar, no pot ni ha de mantenir-les, si és que no vol perdre’s”. Va negociar fins a donar un pas al costat perquè no tenia altra opció en aquell moment, però ara, amb la reconversió sui generis de Convergència encarrilada, la promesa donada de mantenir el full de ruta es comença a esberlar i a canviar-se per una proposta de noves eleccions plebiscitàries.

    Mas vol subratllar l’incompliment de la Cup en aquest moment, però el que s’ha de veure és l’incompliment d’ell mateix envers els votants de JuntsxSí, i dels convergents en particular, quan va arribar a un pacte antinatura amb la Cup, només perquè llavors havia de salvar la fràgil situació de Convergència. Amb l’excusa de continuar amb el full de ruta, de mantenir aparentment la promesa donada del seu compromís amb la independència, va donar el pas al costat, quan en realitat estava guanyant temps per recuperar Convergència. Ara en canvi, quan veu que es confirma l’atzucac que sens dubte ja havia previst, apunta a unes altres plebiscitàries per senyalar la Cup com a únic culpable. Ara ja no interessa tant mantenir la promesa del full de ruta com posar al descobert l’incompliment de la part a la que es va haver de recórrer, i instrumentalitzar, per guanyar temps, amb plena consciència que el pacte no podia durar. No és l’incompliment de la Cup el que de veritat compta, sinó l’incompliment del president Mas respecte de les promeses envers els electors de JuntsxSí que esperaven ja llavors (i no ara) un progrés en base als vots i no en base als escons, i si aquest progrés no era possible una reconducció del procés. Però el príncep Mas no volia ni vol perdre´s, i per això ha anat modificant l’orientació de la promesa donada.

    Seguint els consells al príncep que ha de prescindir de la paraula donada si no vol perdre´s, Maquiavel constata que “els homes són tan simples i es subjecten tan fàcilment a la necessitat, que el que sap enganyar amb art troba sempre gent que es deixa enganyar”, i afegeix : “Si el príncep ho encerta, es tindran sempre per honrosos els seus mitjans; la plebs es deixa sempre prendre per les exterioritats i seduir per l’encert final; no hi ha quasi més que plebs en el món, i el reduït nombre dels esperits penetrants no diu el que intueix fins que són innombrables els que no ho són i ja no saben a què atenir-se”. Tots els mitjans li serveixen al president Mas per preservar el seu propi fi, i el del seu partit.