El plebiscit personal de Pablo Iglesias i Irene Montero

   

  Veient com Pablo Iglesias i Irene Montero han decidit posar els seus càrrecs a disposició dels inscrits de Podemos després de l’assetjament mediàtic a què han estat sotmesos a rel de l’adquisició d’un xalet a Galapagar, caldria preguntar-se pels límits i la diferència de la responsabilitat política i de la responsabilitat moral o ètica.

   Respecte de la responsabilitat política la decisió comporta un excés de representació que pot posar en perill el futur immediat de la formació. Valia la pena posar en risc l’estructura organitzativa de Podemos per una qüestió que afecta exclusivament elements de la vida privada de dos dels seus dirigents? No podien haver-se trobat arguments polítics i socials per, si no justificar, almenys matisar raonadament l’aparent falta de coherència (que està a la base de la reacció mediàtica) entre el tuiter dirigit el seu dia contra el ministre Guindos i l’adquisició de l’immoble de Galapagar? Probablement les condicions d’accés a les dues propietats són molt diferents en el cas Guindos i en el cas Iglesias-Montero, encara que el preu sigui semblant, i les necessitats familiars i personals que justifiquen una empresa com aquesta també poden diferir molt entre un i altre cas.

  Però el vertigen mediàtic i la servitud en xarxa a la que està condicionada una formació com Podemos obliga a fer de la necessitat virtut i a sobrepassar els límits raonables de la responsabilitat política per situar-la a l’aparador d’un plebiscit que confirmi o desmenteixi la credibilitat de dues persones concretes. Amb nosaltres o contra nosaltres, el que vol dir també que nosaltres ho serem tot o no serem res. Qualsevol que sigui el resultat del plebiscit vindrà tenyit per una aura de personalisme impròpia d’una decisió madura: si guanyen no per això augmentarà la credibilitat del partit, i si perden a la desfeta de l’organització s’hi haurà d’afegir l’orgull ferit de dos polítics amb recursos que en un moment donat s’han volgut situar per damunt de la seva pròpia formació.

  Tant si guanyen com si perden el vot del quasi mig milió d’inscrits (veurem quants hi participen per considerar el resultat mínimament significatiu) tampoc dirà res de nou respecte de la responsabilitat moral o ètica. Les decisions estrictament personals no s’haurien de sotmetre a l’opinió llunyana, enormement mediatitzada, d’uns vots que es poden interpretar com de càstig o de premi però en tot cas aliens a l’esfera personal pròpia i íntima. Es pot valorar, corregir, explicar de mil maneres una decisió concreta, però no cal posar-la a plebiscit. L’ambivalència ètica que es desprèn d’aquesta singular votació no es pot dissociar de la seva intencionalitat política.

  Al final de la seva “Ètica postmoderna” Z.Bauman resumia: ”La responsabilitat moral és la més personal i inalienable de les possessions humanes, i el  més preuat dels drets humans. No pot ser arrencada, compartida, cedida, empenyorada ni dipositada en custòdia. La responsabilitat moral és incondicional i infinita, no busca reafirmació pel seu dret de ser ni excuses per no ser. Existeix abans de qualsevol reafirmació o prova, i després de qualsevol excusa o absolució”. Pablo Iglesias i Irene Montero podien haver dimitit, o no, conservant incòlume la seva integritat ètica, sense necessitat de fer passar la seva formació per un malson.