Ho tornarien a fer?

 “Em reafirmo en els drets fonamentals, la veu de la meva consciència. No tinc cap tipus de penediment. Ho tornaria a fer. N’accepto les conseqüències. La condició de presoner és un altaveu immillorable. Estic segur que ho tornarem a fer, pacíficament”.  Aquestes paraules, dites al principi i al final de l’exposició de Jordi Cuixart en el seu dret a l’última paraula del judici al procés, poden resultar xocants per ser proclamades amb tanta contundència davant un Tribunal que et jutja per rebel.lió o sedició, però s’estigui d’acord o no amb el seu contingut no deixen de ser coherents amb la convicció personal d’un activista social, aliè a la responsabilitat de govern, que, a més, assegura que la seva prioritat no és el problema de la presó sinó  la lluita per continuar millorant la societat.

  En el terreny de les conviccions profundes no hi ha res dir. L’interrogant sorgeix quan aquesta convicció personal es trasllada al terreny de la necessitat política col.lectiva i s’afirma amb la mateixa contundència “estic segur que ho tornarem a fer. El nosaltres d’aquest “ho tornarem a fer” inclou la suposició que la decisió presa per una determinada majoria social és l´única i la millor opció possible per al conjunt de la societat catalana.

  Amb un matís diferent l’exconseller Raül Romeva expressava en sentit retrospectiu que el que es va fer “no ho podíem fer d’una altra manera”, donant a entendre que les circumstàncies els havien portat a prendre decisions que s’havien d’enfrontar políticament des del Govern. I el també exconseller Santi Vila es preguntava compungit “com hem pogut arribar a aquest despropòsit”, convençut que no s’havia d’haver arribat on es va arribar, que es van fer coses que no s’havien de fer i que per tant no s’haurien de repetir. 

  Entre unes expressions i les altres s’endevina el pas del terreny de la convicció política al terreny de la responsabilitat política. En aquest trànsit, i independentment del resultat del judici del procés, cal preguntar-se si l’opció de portar les motivacions personals fins al final, amb totes les seves conseqüències, era la que més convenia al conjunt de la societat catalana des del punt de vista de la responsabilitat política, i si en funció d’aquesta consideració es pot mantenir que serà necessari tornar-ho a fer perquè no hi ha cap més opció política possible. La resposta a la pregunta no pot defugir la referència a la realitat del que s’ha obtingut amb la dinàmica de portar les conviccions polítiques fins al final, prescindint de la responsabilitat que es deriva del resultat de cada pas donat. L’estratègia del procés s’ha fonamentat, penso, en defugir la responsabilitat del pas a pas en vistes a una resultat final que es presentava com exigent i alhora inevitable, fos per la via de la independència a tocar o fos per la via del referèndum d’autodeterminació que l’Estat hauria d’acabar reconeixent. Les irresponsabilitats dels principis s’havien de veure redimides al final.

  Sobrevolant el trànsit entre conviccions i responsabilitats em resulten inquietants les conclusions de Jordi Sánchez en el sentit que “a Catalunya el dolor ha estat socialitzat i ha generat valors de solidaritat, Catalunya ha superat el dolor i hi ha un millor capital social que fa uns anys”. Més que per les ressonàncies que es podrien veure en aquestes manifestacions de les alienants doctrines sobre la socialització del sofriment, i admetent que l’abús de la presó preventiva ha generat un moviment de solidaritat sincera en molts ciutadans, independentistes i no independentistes, el que crida l’atenció és la convicció que s’hi expressa que Catalunya ha superat el dolor i que hi ha un millor capital social que fa uns anys. M’ho miri per on m’ho miri no veig que Catalunya hagi superat el dolor causat pel procés i per la repressió policial i judicial  del procés. El clima de divisió social no s’ha apaivagat sinó que s’ha aprofundit, l’enfrontament institucional corre el risc de fer-se crònic i la inseguretat de cara al futur és més gran ara que abans de les plebiscitàries del 2015, i molt més que abans del 2012. Del procés i les seves seqüeles no n’ha resultat una millora del capital social sinó una degradació profunda que compromet el futur de la societat catalana en el seu conjunt.

  Vulguem o no, els fets d’octubre de 2017 i el judici penal al procés ens han submergit a tots en una realitat que no volíem i que en tot cas no esperàvem,  tot i que havia de resultar previsible als ulls suposadament responsables dels capdavanters del procés. La immersió en la repressió penal amaga tant la irresponsabilitat de l’immobilisme del govern Rajoy com la irresponsabilitat dels líders del procés que a hores d’ara s’haurien de veure lliures de presó i inhabilitats socialment i jurídicament, disposats a donar explicacions, a fer autocrítica i a corregir el rumb de la direcció política en comptes de repetir una vegada i una altra, com fa el president Torra, que ho tornarem a fer fins a les últimes conseqüències, aprofitant la situació dels presos per estendre irresponsablement la seva condició a la metàfora desgraciada de la presó col.lectiva.

  Entre les moltes sentències que Montaigne tenia gravades a les bigues del seu despatx (per a ell lloc de llibertat, tranquil.litat i plaer) n’hi ha una d’Eurípides: ”Pots tenir-te per un home superior quan el primer accident que et sobrevé et devasta del tot?”. Es pot repetir que “ho tornarem a fer” des d’una pretesa superioritat moral quan les conseqüències del que es va fer ens han devastat institucionalment, personalment, socialment, políticament?