Tot esperant Equerra Republicana de Catalunya

 Tot i que no penso votar ERC, és probable que un bon resultat d’aquest partit el 21D, destacat de l’amalgama de JuntsxCat, del que no sabem si està programat per refundar Convergència o per salvar Puigdemont, podria contribuir a mig termini per començar a recuperar la normalitat política a Catalunya. Tinc presents les declaracions d’Oriol Junqueras quan constatant el final traumàtic del procés, abans d’entrar a presó, va reconèixer que s’haurien de prendre acords i arribar a pactes que potser serien difícils d’entendre per molta gent. Vaig interpretar llavors que aquest “difícil d’entendre” podia tenir relació amb un canvi substancial respecte de la unilateralitat imperant després de les eleccions del 2015 per l’impuls de la Cup i l’adhesió cada cop més entusiasta del mateix president Puigdemont a aquest corrent.

  Ara per ara, però, ERC continua dins de la bombolla inflada amb la inèrcia de les emocions del final del procès, una barreja d’eufòria, impotència i indignació que l’impel.leix a tancar-se a tot el que no signifiqui recuperar els objectius del mandat democràtic del 27S. Cal llegir el seu programa electoral per adonar-se d’aquest fet i veure que la bombolla persisteix sota la forma preestablerta d’una república ideal (no de l’deari republicà històric del partit), sense solució de continuïtat respecte del contingut de la Llei de Transitorietat Jurídica de l’infaust 8 de setembre, com si el fracàs de la Dui del 27 d’octubre, certificat per propis i estranys, no hagués de tenir cap conseqüència pràctica. S’hi parla d’un “Gran Diàleg de País” que projecta la pretensió d’un procés constituent de naturalesa assemblearia. En aquesta bombolla no es preveu cap relació externa amb cap element que no reconegui l’estrany híbrid d’una independència ja declarada però encara no encetada, ni es concreten els recursos, econòmics i legals,  per posar-la en marxa. 

   ERC encara no s’atreveix a cometre en aquests moments el pecat mortal de demanar la millora del finançament autonòmic. Per aquesta via, la unilateralitat a la que aspiren alguns dirigents amb la boca petita es reduirà a una acció política al marge de qualsevol relació ordinària amb les institucions de l’Estat, incloses les econòmiques i financeres i la comissió del Congrés per la reforma de la Constitució. Potser ja no serà una unilateralitat penalment conflictiva; serà en tot cas una unilateralitat que pot conduir a la ineficiència i a la marginalitat.

  D’altra banda, la pugna oberta amb JuntsxCat, el partit del president, contribueix encara més a mantenir la impermeabilitat de la bombolla. Al cap i a la fi, la lluita pel poder latent a la passada legislatura dins de JuntsxSí, sovint explosiva tal com es va veient en alguns documents que surten a la llum, es farà més aferrissada segons els resultats del 21D. Les futures discussions per la investidura del president ens tenen reservades sessions més taquicàrdiques que les que vam patir a finals del 2015 i principis del 2016, amb l’agreujant que a la posició de la Cup s’hi afegirà la defensa del legitimisme restaurador del partit de Puigdemont.

  De tota manera, a mig termini es podria esperar que ERC sortís de la bombolla sense haver de renunciar a les conviccions independentistes. Només li falta un petit o moderat gest mirant cap a l’eix social, que per molts serà un sacrilegi.  Des dels comuns no s’estan de proposar un nou tripartit sobre aquest eix, amb ERC i el PSC. Les últimes enquestes apunten que es podria donar una majoria absoluta d’escons en aquest sentit. Iceta es nega, de moment, a governar amb ningú d’ERC que consideri responsable de la desfeta a què ha portat el procés. Però potser aquesta negativa només durarà un temps, depenent de com evolucionin la viabilitat  i compatibiltat de les respectives propostes. La combinació d’aquest tripartit, si aconseguís la majoria absoluta d’escons, seria la més transversal i representativa des del punt de vista social i des del punt de vista catalanista, inclòs l’independentisme no excloent.

  A ERC se l’espera fora de la bombolla, i se l’espera sobretot perquè demostri la seva capacitat de govern. Va formar part del tripartit de Maragall amb 23 diputats, i del de Montilla amb 21. Ara en pot aconseguir més de 30, la xifra màgica per presidir un govern amb coalició, o amb minoria però amb pacte de legislatura. ERC ha de demostrar que pot governar la Generalitat amb responsabilitat i sentit d’Estat.

  Abans de la desfeta del tripartit de Maragall a rel de la discussió de l’Estatut del 2006, el llavors Conseller Primer d’ERC J. Bargalló (“Una pàtria sòlida en el temps”) parlava de la voluntat d’aconseguir "el millor Estatut possible", i després d’elogiar el procés de discussió seguit, amb la intervenció de totes les institucions del país en seu parlamentària, assegurava que seria "frustrant" no arribar a cap concreció, ja que significaria un retard per a l’ordenació de Catalunya de 20 anys o més, apostant per "un avenç possible, raonable i substancial en benefici de tota la població".

  Esclar que ha plogut molt des de llavors, i que les ziga-zagues de l’Estatut seguides de la marrada del procés han significat, de moment, una pèrdua de 12 anys per a la millora de l’autogovern. Podem esperar que la maduració de la capacitat de govern d’ERC farà possible que no es contradigui una altra vegada i no recaigui en el que llavors va ser apostar per un vot nul polític, primer, i després per una negativa en el referèndum de l’Estatut? La falta de maduració ara consistiria en persistir en la unilateralitat a ultrança i en no buscar compromisos de govern viables en l’eix social i catalanista. Sovint em perd la ingenuïtat, i potser ara hi recaic, pensant que es pot esperar ERC sortint de la bombolla.

  Tot és molt difícil en aquests moments, tan difícil com reconèixer que aquella aposta de fa dotze anys per un procés sobiranista al marge de qualsevol reforma o proposta de nou Estatut per millorar l’autogovern en benefici de tota la població, com deia J.Bargalló, va ser l’origen de tots els mals que ara estem patint.