Té sortida la qüestió judicial de Puigdemont?

 


 

  És molt probable que el Tribunal de Sàsser després de la vista del proper 4 d’octubre resolgui arxivar el procés l’extradició de Puigdemont a Itàlia considerant que la part espanyola que la sol.licita no pot anar contra els seus actes propis i demanar la continuació del procediment en base a la vigència de l’euroordre quan té plantejada una qüestió prejudicial davant el TJUE que pressuposa la seva suspensió fins que no es resolgui, tal com va reconèixer l’Advocacia de l’Estat espanyol a l’expedient de mesures cautelars davant el mateix Tribunal. Aixó, si abans el Tribunal General de la UE, integrat en el Tribunal de Justícia de la UE, no resol atorgar novament a Puigdemont la immunitat d’eurodiputat, de manera provisional, abans no resolgui el recurs contra la resolució de l’Europarlament de març d’enguany que li retirava.

  El bucle és inacabable i els episodis es van repetint amb repercussió greu en la política catalana i espanyola, des que l’instructor Llanera va decidir cursar les eurordres de petició d’extradició. Ara a Sardenya a Llarena li ha faltat temps per presentar-la de nou al tribunal italià sostenint-ne la vigència perquè mai la va retirar formalment, tot i ser conscient de la seva ineficàcia en aquests moments.

  Tornarem a la situació anterior després d’haver regalat a Puigdemont una nova oportunitat d’enaltiment personal de la seva situació i de la seva suposada lluita en defensa dels drets politics i de la democràcia en general enfront de l’Estat espanyol.

  Però és possible pensar en una sortida d’aquest laberint? Podem creure que en algun moment la justícia europea posarà punt i final a la situació jurídica de Puigdemont per començar a pensar en una solució definitiva del problema polític que representa per a Catalunya i per a Espanya? Hi ha motius de pes per ser molt pessimistes.

  Tant la resolució del tribunal de Schleswig-Holstein l’abril de 2.018, denegant l’extradició de Puigdemont per una qüestió substantiva d’inadequació dels fets exposats al tipus penal de rebel.lió i sedició, com la resolució del tribunal belga el gener d’enguany denegant l’extradició de Lluís Puig per una manca de competència del TS espanyol per jutjar-lo, fan creure que el camí de les euroordres d’extradició está abocat a un atzucac. Es pot pensar que la resolució definitiva del TJUE relativa a la pèrdua d’imunitat eruroparlamentària, si desestima els recursos, podria donar lloc a un procediment efectiu d’extradició, però ja s’ha vist que això no seria possible ni a Alemanya ni a Bèlgica, lloc de residència de Puigdemont i dels altres encausats que seguirien gaudint de la condició d’eurodiputats malgrat l’aixecament de la immunitat parlamentària.

  Es podria pensar també que la resposta que doni el TJUE a la qüestió prejudicial plantejada per Llarena, si li és favorable i determina que el compliment de les eurordres d’extradició no permet entrar en la consideració prèvia del contingut penal, això suposaria un canvi radical en la manera de procedir dels tribunals alemany i belga i que per tant l’extradició podria fer-se efectiva en qualsevol Estat de la UE.. Aquesta suposició té en contra el fet que el TJUE interpreta la legislació europea i seria improbable que pogués anar més enllà de simples expedients sancionadors als Estats que ho interpretessin o matisessin d’una altra manera.

  D’altra banda hi ha pendents els recursos de tots els condemnats en el judici del procés davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, depenent del Consell d’Europa. Segons quina sigui la resolució, d’aquí a no se sap quant de temps, afectarà de ple la situació jurídico-penal de Puigdemont i els altres residents a Brussel.les. Si aquest Tribunal considerés que els condemnats no van tenir un judici just i en declarés la nul.litat, sembla obvi que la causa d’extradició pendent respecte de Puigdemont i els altres no jutjats perdria la raó de ser. És més, no cal anar gaire lluny per pensar que mentre el TEDH no dicti sentència els tribunals europeus que hagin de resoldre les extradicions es podran plantejar una qüestió judicial pendent per ajornar la resolució fins que el TEDH no dicti Sentència definitiva. També si el TEDH considerés que les penes són excessives i atempten contra el dret fonamental al principi de legalitat (tal i com apunten els vots particulars del TC en el recurs contra la Sentència), les conseqüències serien les mateixes.

  Mantenir les eurordres d’extradició en aquestes condicions no és una decisió jurídica raonable, és més una decisió política i d’entotsolament en els plantejaments inicials d’enervació i d’alarma penal per corregir el que no es va voler tractar políticament quan tocava. Puigdemont no arribarà enlloc, i les euroordres d’extradició tampoc. Les dues parts anirant donant voltes per Europa, una anant de batalla en batalla en una guerra que té perduda (perquè passi el que passi el futur de Catalunya no es pot bastir a partir d’un enfrontament radical amb l’Estat), i l’altra mantenint-se en el propòsit inútil d’aconseguir que li donin la raó legal a Europa en un assumpte d’arrel política i social com han demostrar els indults finalment concedits.

  Si el govern Sánchez va tenir prou coratge per concedir els indults, quina alternativa hauria de buscar per desactivar el cercle viciós Puigdemont.-euroordres que condiciona la política catalana i espanyola fins a límits irracionals? Almenys caldria repensar en una reforma del delicte de sedició que el deixés sense base per poder-hi incardinar els fets del judidi del procés, i per tant sense fonament per demanar l’extradició de Puigdemont per aquest delicte que la justícia europea no pot entendre en el context sociopolític del procés. Sí que entendria, en canvi, l’existència d’un delicte de desobediència i de malversació de fons en aquest context, com va reconèixer el tribunal de Schleswig-Holstein.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El fill del xofer i altres relats

De Carme Forcadell a Laura Borràs

Entre un Parlament, dues taules i un Consell per la República