“Junts pel Sí” (i 2): el refugi de les interpretacions

   

    Amb la sublimació del vot que busca la coalició de “Junts pel Sí”, evitant la formulació d’un mandat representatiu concret (es votaria una llista entorn del missatge sublimat de la independència i no uns polítics concrets), s’origina necessàriament un ampli camp d’interpretacions possibles sobre com entendre no només l’objectiu final sublimat, la independència, sinó també les formes o procediments per arribar-hi. En aquestes formes hi van inclosos els pressupòsits polítics bàsics que, com el del mandat representatiu, queden difuminats dins una aura de pseudorealisme transcendent que converteix en il.lusòria qualsevol altra possibilitat. Davant d’una obra sublim com és la independència, com davant de qualsevol obra d’art veritable, es poden formular moltes interpretacions, però cap que pugui posar en qüestió l’obra d’art en si mateixa.

    És significativa la proliferació en el sobiranisme de missatges, directes o subliminars, que relacionen el procés cap a la independència amb una acció admirable, una autèntica obra d’art que estem representant davant del món que ens contempla. El que està fent el procés a Catalunya, se’ns diu, no té parió a la història d’Europa dels últims segles. Les mobilitzacions de l’11S van revestides d’una intensitat artística que les fa incomparables respecte de qualsevol altra manifestació política o social. En aquesta forma de mostrar-se al món no compta tant el què, el missatge concret, com el com, la manera de presentar-se. Per  això es parla d’un exercici insuperable, democràtic i pacífic, com d’un tot absolut i inalienable, sense contrastar aquestes formes d’expressió amb altres formes possibles també democràtiques. Per que hauria de ser més democràtica una manifestació per la independència que una manifestació per la plurinacionalitat d’Espanya?

    Malgrat els avatars tan prosaics de les discussions prèvies a l’acord de “Junts  pel Sí”, la confecció de les seves llistes es vol fer passar quasi com un miracle, l’oportunitat única i definitiva, que seria temerari refusar, d’arribar a tenir un Estat propi. Es juga conscientment amb els sentiments i les emocions per reconduir qualsevol discussió política concreta a la sublimació de la independència com única i exclusiva possibilitat de futur per a Catalunya. El futur, i no les desigualtats del present, és la clau de volta de tota acció política autèntica en aquests moments.

    Aquest futur es dóna per descomptat. Per això no es considera viable cap altre projecte alternatiu, ni dins ni fora de les llistes de “Junts pel Sí”. Mai una candidatura a unes eleccions legislatives ha tingut una pretensió tan absoluta d’exclusivitat. Es parteix de la tesi irrebatible (formulada per Jordi Pujol i recordada per Jordi Amat a “El llarg procés”) del fracàs de tot intent de buscar una altra forma de relació amb Espanya que no sigui la independència. Fracàs de Vicens Vives, fracàs de “La pell de brau” , fracàs del Cobi i de tot el que van significar Maragall i els Jocs Olímpics. Fracàs, naturalment, del socialisme i de la seva capacitat d’integració del catalanisme no independentista.

    L’afany d’exclusivitat entorn de la idea sublimada de la independència necessita del refugi de les interpretacions per imposar-se i per vèncer les contradiccions que origina. Si el refugi de les promeses és el lloc natural on busquen abric els partits en les campanyes electorals normals, i després se n’obliden, la coalició “Junts pel Sí” troba un ampli espai de refugi confortable en la pluralitat indefinida d’interpretacions que ofereix. Qualsevol dels pressupòsits polítics bàsics per defensar la independència com un objecte sublimat, com una obra d’art indispensable, admet vàries interpretacions des de l’òptica sublimadora de “Junts pel Sí” :

    La mateixa denominació de “Junts pel Sí” s’ha de sotmetre a una interpretació per entendre-la, perquè les eleccions no van del sí i del no de la consulta pretèrita sinó d’una cosa ben diferent, de les preferències per un nou Parlament i un nou govern català. D’entrada, doncs, “Junts pel Sí” ja s’obre a un horitzó d’interpretació que té a veure amb el passat i no amb el present.

    La composició de les llistes admet tota mena d’interpretacions, ja que no obeeix a una ideologia determinada sinó a una voluntat. Se’ns diu que compta aquesta voluntat i no les persones que les integren. Com una unitat de destí en la independència, en la que totes les interpretacions i diferències ideològiques convergeixen.

   El president pot ser o no pot ser Artur Mas. Depèn de com s’interpreti. Raul Romeva ho interpreta a la seva manera. Les posicions dels polítics de CDC i ERC dissimulats entre prohoms de les ciències, les lletres i les arts de tota mena, admet qualsevol interpretació. Poden voler dir una renovació definitiva de la manera de fer política, o una manera vergonyant de presentar-se entre testaferros, entre ells el primer, el que l’encapaçala a Barcelona, el mateix Raul Romeva.

    La majoria per la independència dependrà de com es vulgui interpretar, segons convingui, per escons o per vots, depenent del resultat. De moment el subratllat recau sobre els escons, amb múltiples interpretacions, entre elles la que afirma que com que no vam poder fer un referèndum ara comptaran els escons, perquè així ho ha decidit l’acord de la coalició (segons ha exposat el president de l’ANC).

    La forma de procedir cap a un nou Estat, que es dóna per segur, dependrà de com s’interpretin les majories que en el seu cas li vulguin donar suport. Dependrà sobretot de la interpretació del suport que li vulgui donar la CUP. La inicial declaració de sobirania que obrirà el procés dependrà de la interpretació que li donin els grups que la recolzin.  

    L’elaboració de la llei transitòria dependrà dels mateixos resultats, i de la interpretació que se li vulgui donar en funció de les estructures d’Estat que estiguin en condicions d’entrar en funcionament.

    L’elaboració d’una Constitució per a la República Catalana dependrà només de les aportacions dels sobiranistes o voldrà tenir també en compte les aportacions dels altres grups polítics? Dependrà de com es vulgui interpretar arribat el moment.

    La Constitució es sotmetrà o no a referèndum posterior segons s’interpretin les necessitats polítiques del moment, que podrien aconsellar no procedir, de moment, a la confecció de cap Constitució.

    La convocatòria de noves eleccions en el termini màxim de divuit mesos dependrà de si es forma o no govern per alguna de les majories nacionalistes ,i sobretot de com s’interpreti la possibilitat, arribat el cas, de formar un govern de concentració per anar preparant el terreny per més endavant. S’interpretaria llavors que s’obre un nou procés dins del procés, si no és que la impossibilitat manifesta de formar govern de qualsevol mena obligui a convocar noves eleccions sense més interpretacions.

   La declaració formal d’independència dependrà finalment del resultat i de les interpretacions de tots els pressupòsits anteriors.

    La pitjor conclusió d’aquesta munió de condicionants i d’interpretacions possibles seria la que aboqués al Parlament a una situació de paràlisi i d’impotència institucional. No m’imagino l’espectacle d’assistir a les sessions d’un Parlament completament fracturat, amb un grup dedicat no a governar sinó a esbrinar les possibilitats de complimentar el procés, o d’inciar un procés del procés, i un altre grup mirant-s´ho, limitat a protestar i a demanar comptes de les circumstancials accions de govern concret que encara es puguin produir.

    En l’univers de sublimació i d’interpretacions a què està exposada la coalició “Junts pel Sí”, i en l’horitzó d’exclusivitat a què apunta, no hi ha lloc per a la mínima idea d’una voluntat compartida de modificar les exigències partidistes per trobar “un fonament de justificació que els altres també tinguin raó per acceptar”, amb paraules de Scanlon citades per Amartya Sen a “La idea de la justícia”. Al cap i a la fi en el supòsit d’aquesta bàsica voluntat compartida, i admetent la pluralitat d’ideologies i de models socials en joc,  rau el fonament i la justificació per competir en unes eleccions per formar govern.