La nostra història, la meva joia

 

   Dijous passat vaig anar  a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre (infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat), de 1937 a 2024.

   El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-societat, sobretot perquè la part central de les memòries (treball educatiu i treball comunitari, de 1964 a 1987)) es desenvolupa en plena crisi de les expectatives del Vaticà II, primer, i en la incertesa i els condicionants de la transició política, després.

   El context històric és determinant en l’evolució personal pel que significa de condició ineludible de creixement, resposta i adaptació a les circumstàncies de cada moment, però en el relat resulta molt més determinant la concepció del cristianisme que amara totes les memòries, la de servei a la comunitat des de l’acció concreta per millorar les situacions personals i socials, en el treball educatiu i acollidor de les persones i grups, amb una dedicació tenaç i constant, a voltes frustrada però sempre esperançada. En definitiva, la fe com a font de vida i esperança. Des d’aquest convenciment es fan més comprensibles serveis i projectes personals que vistos de fora podrien semblar incompatibles, com la dedicació a l’ACO, a la JOC i a la JOBAC, al món adult i jove del treball des de l’acompanyament cristià, i la dedicació a la formació en el seminari i a les tasques feixugues de coordinador des de la responsabilitat de vicari episcopal.

   El sentit i l’estímul d’aquesta concepció cristiana de la vida queda ben palesa en la xarxa de noms de persones amb les que ha compartit fragments de vida, decisius o no tan decisius, gent del barri, veïns, joves i grans, gent de les parròquies, mestres, alumnes, companys, amics, autoritats i familiars. L’índex de noms del final del llibre és ben il·lustratiu en aquest sentit. Com també ho és la relació de viatges, que qualifica de viatges transformadors, amb el propòsit, diu, de “estimar les cultures i la seva gent, el so i el rostre, aprendre la solidaritat humana en el sofriment i en el compromís per la família humana, la bellesa diversa i plural de la natura i l’acció humana”. Una xarxa amable de noms, persones, llocs i situacions, que són la columna vertebral de les memòries.

  El mateix Josep Hortet defineix a la p.310 del llibre aquesta concepció cristiana de la vida com un humanisme esperançat, fent menció d’un article seu publicat a la revista L’Agulla el 2021, per encàrrec de Josep Lligades: ”Podem passar situacions aflictives, crisis, en tots els aspectes de la vida, podem plorar, sofrir, cansar-nos, però continuem insistint en el camí del cristianisme com humanisme esperançat i així missioner i profètic, un humanisme que sap riure i fruir, benigne i misericordiós en relació amb la mateixa vida eclesial i en relació amb el context  cultural, social, polític i interreligiós en què ens trobem. Acabo amb una pregunta: com col·laborar perquè les noves generacions amb el seu protagonisme jove facin cas i valorin aquesta manera de ser cristià des d’un humanisme esperançat”.

   Una actitud esperançada i oberta que, però, no deixa de banda les dificultats de convivència, com constata en una aguda reflexió a rel de les incoherències sorgides en la reorganització de la vida comunitària al Seminari després de la crisi de l’any 1967: “Anava comprovant si la incoherència eclesial en certs punts està establerta com a sistema i no és sols sobrevinguda com a defecte i pecat de persones. Als 87 anys i mig que tinc l’octubre de 2024, encara no en sé la resposta. Ho sento”.

   Va experimentar en pròpia carn les dificultats de la vida en comunitat el setembre de 1987 quan va presentar la dimissió de vicari episcopal i fins al març de 1989 va passar un temps d’incertesa i replantejament vital. Un temps assumit i superat  amb el treball a la parròquia de la Mare de Déu de Port com a rector fins l’any 2022, any de la seva jubilació. Jubilació que no li ha impedit continuar com a president de la fundació Mans a les mans que ell mateix va contribuir a crear el 2004. Una fundació dedicada a “fer possible accions educatives i de millora de la situació social d’infants, adolescents i joves, posant especial atenció en aquells i aquelles en situació de risc social”. L’equip humà de la fundació està format  per persones voluntàries i professionals remunerats.

   Josep Hortet explica que en una recent manifestació del primer de maig, a la que va assistir amb els grups de la JOC, ACO i GOAC, un manifestant que no coneixia se li va acostar i li va dir: “Vinc a donar-te les gràcies perquè jo vaig estar uns anys al seminari de la Conreria i allò era un oasi on el català, la llibertat i la justícia social van formar part del meu creixement en un temps que a fora tot això era encara estrany”. Jo mateix i molts altres companys formem part d’aquest temps, i vam tenir la sort de compartir uns anys amb la companyia i el mestratge de Josep Hortet. Penso que modificant en un cert (ben cert!) sentit el títol del llibre podríem dir: “La teva història, la nostra joia”.