A l’entrevista d’ahir a Els Matins de TV3 Xavier Trias es mostra indignat. Sens dubte que algunes expressions en calent que deixa anar, sobre la manca de paraula dels adversaris, acusant cap al final Collboni d’ordir maniobres deshonestes, obeeixen a la decepció personal de no haver aconseguit l’alcaldia de Barcelona quan la tenia coll avall. Diu que fins una hora abans de la investidura no va saber que no seria alcalde, que no li van comunicar que havien canviat la decisió, sense concretar, però, en què consistia aquesta decisió prèvia abans de modificar-la. Val més passar per alt les paraules gruixudes d’aquesta indignació i anar al gra del que es pot deduir políticament de tanta fraseologia buida. Escoltant entre línies l’entrevista s’hi endevinen dues evidències: - Magnifica la seva derrota personal fins a l’extrem de qualificar-la com un mal per a Catalunya. Que ell no sigui alcalde empitjora les coses a Catalunya. Quan se li pregunta si la decisió de PSC, Co
El posat de Ratzinguer i l’escenografia que l’envolta s’assemblen tant a les del Papa del Polònia que ens dispensen d’haver-nos de capficar massa amb els desastres que predica. Però per altra banda el que diu parlant de la crisi de la fe catòlica per la influència deletèria i destructiva d’una certa cultura moderna, i sobre el posicionament de l’home com a únic patró de la creació que porta a l’arbitri del poder, als interessos egoistes i a l’explotació, s’assembla tant al que prediquen ara mateix els apòstols del neocapitalisme (Paulson, Benanke i Cia a EU, i els seu col.legues a la UE) sobre els desastres de les institucions financeres, el seu descontrol i la influència perversa de la desregulació imperant en el sector, amb termes apocalíptics propis de la fi dels temps neolliberals, atribuint els mals de la crisi a causes tan vagues i deletèries com els actius tòxics, les vendes en curt i les posicions especulatives a la baixa, totes elles definitòries d’una diabòlica cultura orientada al guany immediat, que ja no sabem amb quin discurs quedar-nos, si amb el de la crisi de la fe que predica el Papa o amb el de la crisi financera dels taurons de Wall Street. Algú ens podria explicar la diferència, si és que realment existeix, entre un i altre discurs, en aquest temps de retorn de la incertesa ,quan el que no sabem és més decisiu que el que sabem i quan la correspondència entre el saber i el poder s’enfronta als límits respectius de la ignorància i la falta de legitimitat ?
Comentaris