De fracàs en fracàs

Brueghel: "La Torre de Babel"

I si la nostra relació maldestra amb les coses, les persones i els fets que enfrontem estigués en el fons afectada per un condicionant primigeni que, sense eliminar les categories morals de la història i l’exigència de responsabilitat, ens aboqués inevitablement al fracàs com estat natural de la nostra condició, de manera que tota temptativa de millora és alhora una evocació del paradís definitivament perdut i irrecuperable ? No és això el que fa que tots els ideals que s’han donat en la història hagin fracassat, i que en totes les obres, tant en les reeixides com en les imperfectes o directament immorals, sobresurti un sentiment de culpa que entertolliga més que no pas desembolica la troca de la història humana? No cal ser, però, totalment pessimistes, perquè l’assumpció realista d’aquesta condició radical també ens ajuda a viure. Aquesta és la conclusió a la que arriba un pensador brillant i profund com George Steiner, estudiós reconegut de les cultures i la història del pensament, i la seva intuïció fa pensar:

“Per bé que són febles i provisionals, conservo intuïcions a partir de les quals he intentat viure d’una manera més o menys assenyada. El pensador social Max Horkheimer va dir que el concepte del pecat original és la percepció més important que hagi arribat a tenir mai l´home. Només el fonamentalista, el literalista, pot considerar-lo real, res que no sigui un mite. Vist des de qualsevol punt de vista històric i antropològic, no té cap altre sentit del que es troba als contes de fades, tan sovint insondable. La noció d’una culpa primigènia heretada és moralment revoltant. Malgrat tot, no puc evitar tenir, sense ser capaç d’explicar-ho, el pressentiment, la reminiscència, d’una catàstrofe inicial. Alguna cosa va fallar estrepitosament al principi. Enterrades en algun lloc del magma de l’inconscient, hi ha traces d’aquest desastre-un terme que ens remet a la caiguda dels astres-, records que la memòria no pot tornar a capturar. És com si haguéssim estat o haguéssim esdevingut uns convidats inoportuns de la creació. Com si, en ser, no haguéssim estat benvinguts. Això pot explicar la fúria suïcida amb què ara saquegem el nostre planeta, amb què ens esforcem per eradicar els últims i acusadors vestigis de l’Edèn. Sentim el pes d’algun record irrecuperable, situat a anys llum, o, més ben dit, a anys foscor. Aquest sentiment no justifica pas el patiment humà des de cap punt de vista racional, no dóna validesa a la derrota recurrent dels ideals morals. Però, tal com han vist els grans mestres de la tristesa, sí que et permet continuar vivint. ”Fracassa, fracassa una altra vegada i després fracassa millor” ( Beckett)

(George Steiner, a “Fer la pregunta”, darrer capítol de “Els llibres que no he escrit”, Ed. Arcàdia)