Els media sota la neu

Sortosament, sóc dels que m’he lliurat dels efectes negatius de la nevada d’aquesta setmana. No m’he trobat bloquejat a la carretera, ni m’he quedat sense llum ni aigua, ni he sofert cap caiguda pel carrer, ni m’he vist obligat a quedar-me a casa, ni m’han faltat queviures, ni m’ha fallat el telèfon ni l’ordinador… De manera que totes les conseqüències negatives les he visualitzat en altres situacions que no eren les meves, i a través dels media, la ràdio, la tv, els diaris, internet. Els media una altra vegada, ineludiblement, com a portadors de totes les veus de Cassandra i de totes les queixes, totalment justificades moltes d’elles i un punt exagerades unes quantes. Com altres vegades, quan s’erigeixen en centre inevitable de comentaris, més que d’informació, de referència absoluta del que està passant perquè no disposem de cap altre mitjà que ens hi apropi amb immediatesa, els media em provoquen una reacció d’atracció i de repulsió al mateix temps; per un cantó, m’ajuden a fer-me càrrec del que s’està esdevenint, però per un altre em sento molt mediatitzat, com si tot el que m’estant dient, i sobretot comentant, em veiés obligat a passar-ho pel sedàs de la crítica, a restar-li dramatisme, a protegir-me de la credulitat excessiva, per arribar a fer-me una idea més precisa i objectiva del que en realitat està succeint.

Si haguéssim de creure tot el que aquests dies ens diuen els media, el país estaria a punt de sucumbir sota la neu, si no és que ja s’ha mort per hipotèrmia física i anímica. Tindríem els quadres polítics més inútils del planeta, el govern més ineficient que es pugui imaginar, els tècnics més incapaços, els recursos més insuficients i el caos universal assegurat per una bona temporada. Només quedaria la confiança en els mateixos mitjans que són els que transmeten les poques sensacions d’autenticitat que ens queden, els que denuncien les mancances i les causes veritables dels mals que ens afecten. Entre les cròniques dels enviats especials a peu de carretera, de pati o de pavelló esportiu, convertits a vegades en folclòrics cronistes de comicitats (com els que ens serveixen en directe l’escalada d’una tanca per entrar a casa o la torçada de turmell d’una veïna), i els comentaristes i conductors estelars de programes d’opinió i de participació en directe, sembla que la càtedra del rigor informatiu i de les perspectives de la mínima salvació possible només es pot trobar a l’estudi de ràdio o al plató te tv, que són els únics que ens escolten.

Tot plegat, miratges. Perquè el destí natural de les informacions així mediatitzades és el d’engruixir els mateixos media, de fer-los imprescindibles, de convertir-los en punt de referència i font d’opinió incontestable. Ho saben molt bé els polítics, que de fa temps han venut la sevà ànima als media i han comprat la primacia davant els micròfons i les càmeres per un grapat de connivències electoralistes amb els requeriments del públic, les enquestes i l’opinió dels autoanomenats creadors d’opinió. Ara es tiren davant les càmeres les boles de neu que treuen del ninot que entre tots van vestir durant la nevada del 2001, i més endavant es retreuran el fum de l’incendi d’Horta de Sant Joan que encara ationen. I la realitat queda lluny d’aquest estat d’opinió, d’aquest espectacle creat artificialment, que no ajuda gens a utilitzar amb sentit comú els recursos de què sempre disposem per fer front als riscos que nosaltres mateixos sovint activem, que no discrimina el que és important del que no ho és, que exacerba totes les exigències i suprimeix tota consciència de les limitacions i de la capacitat de reacció i de resistència de què també estem dotats. Un estat d’opinió-espectacle que no ajuda a la reflexió positiva sinó que ho negativitza tot, que fa cada vegada més grossa la bola de neu que acabarà aplastant-nos. Recordava Montaigne la màxima d’Epictet, els homes s’anguniegen per les opinions que tenen de les coses, no per les coses mateixes. Aquest és exactament el propòsit dels media, anguniejar-nos (o bé distreure’ns, que és l’altra cara de la mateixa moneda) per mantenir-nos sota la seva influència, llluny de les coses mateixes.