Les llengües d'Eros

El saberut G. Steiner avança sense complexos, i amb una enorme capacitat de suggestió, per entre els meandres de la força eròtica com a creadora de llenguatge en el seu assaig sobre “Les llengües d’Eros”. "Durant la pràctica sexual, el subcosncient s’obre camí en totes les fibres de l’impuls nerviós i la sensibilitat. La imaginació es fa carn; segons l'expressió consumada de Shakespeare, es corporitza. Al seu torn, la carn imagina i crida. Si en algun cas es pot parlar d’encarnació, és aquí. La concordança etimològica és fictícia, però semen i semàntic estan relacionats en la mesura que fan referència a una ejaculació corporal i lingüística”. Partint d’aquesta capacitat semàntica del sexe i de l’eros G. Steiner, que s’atribueix el privilegi de poder parlar i fer l’amor en quatre llengües, repassa amb agudes pinzellades el substrat creatiu de les diferentes parles expressant-se dins la caixa de ressonància de l’erotisme. De l’italià, subratlla el timbre sensual de la seva musicalitat ("fer l'amor en italià és saber que alguns dies duren vint-i-cinc hores"); del francès, l’exaltació de l’amour, de la persecució sexual, la caça i la presa (“Els somnis humits de generacions d’adolescents anglesos i americans han desembocat al Sena”, i revela un detall de Zola: "després d’haver fet l’amor durant tres dies i tres nits, va enfilar el carrer tentinejant, embolcallat en l’olor d’esperma i del pa acabat de fer, calent i daurat com el cony de la seva amant a punta de dia”); en alemany, senyala, la penetració sexual és literalment caçar l’ocell, vögeln, i és sorprenent el predomini de la “f” en els termes més corrents de diferents llengües per indicar el fer l’amor, “follar”, “foutre”, “fottere”,”fucking” (en alemany la “v” de vögeln també sona “f”).

Però el que en realitat interessa a Steiner és subratllar les reciprocitats generatives entre el pla lingüístic i el sexual, el sexe oral en el seu sentit fonamental, que posen de relleu l’enigma i la potència del cos humà, del seu pes determinant però impenetrable en la realització del jo. El cos que no pot deixar d’expressar-se quan fa l’amor, que no pot deixar d’imaginar, de crear i de compartir el que imagina (“potser l’orgasme compartit és un acte de traducció simultània”; “la masturbació representa les paradoxes del soliloqui; inaudiblement o en veu alta, el corrent verbal fa implosionar veus, sons, metàfores, records i expectatives”). Fa pocs dies Vargas Llosa (“ El placer está en tus manos”), criticant les campanyes per instruir els adolescents en les pràctiques de la masturbació, senyalava que aquesta funda la vida privada i ajuda el nen a individualitzar-lo, a familiaritzar-lo amb el món secret dels desitjos, instruint-lo sobre assumptes capitals com el sagrat, el mite, el tabú, el cos i el plaer.

Aquesta interpenetració de llengua i erotisme, que té la seva culminació en la penetració dels cossos i en l’afany i el desig expressius que busquen i troben en els gestos i en les paraules, es pot veure en el formidable recull de poemes de Pere Gimferrer, “Tornado”, continuació del seu “Amor en vilo”. En destaco uns pocs fragments, però la seva lectura completa és absolutament recomanable per adonar-se que la creació literària és sobretot un acte dels sentits que troba en la relació sexual la realitat, la imatge i el desig d’allò que més profundament vol expressar:

(…) y si me aferro a ti en el aire de oro
(…) es porque asido a ti sé conquistar
la repetida luz de los espacios,
la arquería del lago embalsamado
que se ha abierto de pronto, y una espada
surge del agua, como en Perceval
el jinete la mira deslumbrado:
el cuerpo de oro, nuestra juventud.
(“L’Éternel retour”)

(…) el labio rojo, el tornasol del pubis,
el labio rojo de tu cestería,
el horizonte de tus muslos blancos,
(..) la zarza en llamas de tu pubis rubio,
el antifaz oscuro en quemazón,
esta palabra que tu sexo dice
sólo con existir en mi mirada,
esta palabra que en tu vientre late,
(…) este parral de vides ataviadas
de tu desnudo en agua y en columna,
el ramo que no es ramo en el jarrón
sino idea de ramo en carnadura,
la vida abstracta de tu carnación,
el color de tu piel hecho concepto;
oscuro el foso fundirá mi mano,
sumida en ti como sondea el piélago
el ancoraje de los arrecifes (…)
(“L’Ile enchantée”)

(…) esta página blanca de tu piel en mis labios,
el estuche que encierra los naranjos del día,
solidificación del país de los astros,
es este enjalbegarse en tu tibieza astral,
por ti vestido de hormas de la noche,
por ti vertido al vientre de los cielos,
despojado de ser algo más que mis labios en tu vientre(…)
(“Tutto tremante”)

(…) En el amontillado de los rojos bajíos
con que tus labios beben el latir de los míos
el metal de la nieve me dirá tu desnudo(…)
(“Cette obscure clarté”)