La por pel patrimoni com a símptoma

   

Quan el Conseller Baiget deia que aguantaria anar a la presó peró no que anessin contra el seu patrimoni, en realitat no mostrava una simple reacció de covardia davant la possibilitat que li toquessin la butxaca sinó que posava de manifest dues evidències que segurament havia madurat pensant en les circumstàncies d’aquesta fase final del procés.

  Primera, que la promesa de declaració d’independència dins de les quaranta-vuit hores següents a la victòria del sí en el referèndum és una entelèquia, un missatge als il.lusos i desprevinguts que es poden arribar a creure que dins la primera quinzena d’octubre serem un estat independent en el que la legislació de l’Estat espanyol ja no hi tindrà res a fer. Ell no s’ho creu i per això tem pel seu patrimoni, perquè sap que l’aplicació de la legislació de l’Estat espanyol podria resultar-li perjudicial esprés de l’1 d’Octubre. I segona, que el que s’està fent des del Govern de la Generalitat buscant el xoc frontal contra la legislació de l’Estat implica entrar en una dinàmica de ruptura, i tot seguit de subversió si es manté la unilateralitat, que contradiu els objectius de govern que havia assumit quan va acceptar formar-ne part.

  La realitat del postreferèndum, que no modificarà la pertinença a l’Estat que tenim ara, i la convicció de la inutilitat i temeritat de la desobediència frontal, de la dinàmica de ruptura entomada pel president Puigdemont des de les files de la Cup, són les dolències del conseller que es manifesten rere la confessió de la por pel patrimoni.

   Justament per això diu que hem tendit a mensystenir l’Estat i que l’Estat té molta, molta força, que li fa respecte firmar un requeriment del TC i que “una part del govern no estem en el nucli dur de les decisions, i això... això genera el que genera... A mi, i a d’altres, se’ns consulta l’estratègia del que hem de fer? No. I en funció de l’estratègia que es decideixi, els qui no estem en el nucli dur de les decisions haurem de prendre’n alguna amb molt poc temps sobre coses que no haurem pogut madurar. I això, això...”

   Hi ha un nucli dur que no consulta les estratègies de govern, un nucli dur assessorat per un comité invisible i extern que marca la pauta a seguir amb la dinàmica de la unilateralitat a tota màquina. Aquesta és la malaltia més de fons a la que apunta el símptoma de la por al patrimoni. Què hi pot fer un Conseller que és independentista però que no participa d’aquesta voluntat unilateralista a ultrança i que, a més, es veu bandejat a l’hora de prendre decisions? Algú pot pensar que el Conseller Baiget no havia d’haver acceptat el càrrec si no estava disposat a arribar fins al final. Però passa que ell formava part d’un Govern que havia configurat Artur Mas i no Carles Puigdemont, dels qui dibuixa la diferència temperamental en l’entrevista a l’Avui, i que una cosa és ser independentista i una altra tirar pel dret i fer de la desobediència que predica la Cup la norma del Govern de la Generalitat.

   Què hi pot fer la resta de Consellers que participen de les consideracions del Conseller Baiget, segons manifesta a la mateixa entrevista parlant en plural (“els qui no estem en el nucli dur haurem de prendre alguna decisió amb molt poc temps…”). A ell i a uns quants més ja els han fet prendre la decisió de deixar el Govern. Entre els que pateixen els mateixos símptomes que Baiget hi queden el Conseller Santi Vila, ara elevat a un rang superior (però ja se sap que la millor manera de foragitar algú, encara que no sigui materialitzant-ne l’expulsió, és per elevació) i la Consellera Meritxell Borràs a Governació, a qui han tret les competències sobre processos electorals segurament per descarregar-la del pes de la querella que arrossega per la non nata adjudicació del concurs d’urnes. De moment, sembla que no depèn només d’ells mateixos exterioritzar les dolències com ha fet Baiget. 

  Fins aquí hem arribat, fins a transformar un Govern, que en teoria és la concreció de la voluntat electoral expressada el 27S del 2015, en un nucli dur que pren també unilateralment les decisions de la fase final del procés. La unilateralitat al quadrat, la unilateralitat dins la unilateralitat. Quan el Conseller Turull ens trasllladi com a nou  portaveu d’aquest Govern les decisions que es prenguin, ens el podrem creure o haurem de fer cas de la nostra experiència amb l’anterior Consellera Neus Munté, que pel que s’ha vist després també quedava al marge del nucli dur i del comité invisible i que transmetia més bona fe i voluntat erràtica que obra de govern?

  I no serà que una part dels diputats del PDECat dins de JuntsxSí, i fins i tot algun diputat d’ERC, en una proporció potser major de la que representen els Consellers apartats dins del Govern, també tenen els mateixos símptomes, o símptomes semblants, encara que no els hagin fet públics? Probablement sí. Si aquests diputats, tots ells independentistes sens dubte, encara que només en fossin cinc (segur que en són uns quants més), votessin en consciència contra les decisions del nucli dur i del comité invisible no s’arribaria a la majoria absoluta al Parlament per aprovar, contra el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, la modificació del Reglament i les atípiques lleis de Referèndum i de Transitorietat Jurídica.

  Però vivim un temps de pors, no només pel patrimoni, que són símptomes de degradació de la política i de pèrdua de sentit de la lleialtat al país, a la totalitat del país. I aixó ja no va de dret a decidir, ni d’independència, ni de democràcia, ni d’autodeterminació, sinó de la determinació a ultrança d’un nucli dur orientat per un comité invisible. L’autèntica por que ens hauria de fer moure és la por a perdre la unitat del poble, la que hem sabut mantenir des de la transició, l’únic i veritable patrimoni que cal conservar.