Privilegis raonables en perjudici de la raó

 “M’estimo més plànyar-me de la meva fortuna que avergonyir-me de la meva victòria” (Quint Curci a “Història d’Alexandre el Gran)

   En el seu assaig sobre “L’hora perillosa dels parlaments” Montaigne recorda que la guerra té naturalment molts privilegis raonables en perjudici de la raó, i per això recorda la cita de Ciceró segons la qual “ningú hauria de fer res dirigit a aprofitar-se de la ignorància d’un altre”.

   Els que ens trobem al mig de la confrontació entre la determinació independentista i l’immobilisme governamental ens hem de limitar a deixar constància, de moment, de l´ús que les parts en conflicte fan dels respectius privilegis, que des d’un determinat punt de vista poden semblar raonables, en perjudici de la raó, aprofitant tots els subterfugis que l’astúcia (de moment només l’astúcia) els proporciona enfront dels arguments interessats o directament ignorants i tergiversats.

  En la fase final del procés l’independentisme ha afegit al privilegi raonable del principi de l’autodeterminació democràtica la ignorància decidida i la desobediència directa de la llei vigent, de manera que el seu objectiu no es pot aconseguir partint de la base de qualsevol parlament que proposa la reforma constitucional, un parlament (sinònim de disposició al diàleg) que han exclòs d’antuvi per considerar-lo sumament perillós per als seus interessos. La normativa alternativa que proposa l’independentisme necessàriament ha de prescindir del concurs dels qui reconeixen la vigència de la norma constitucional encara que sigui per reformar-la.

  Per la seva banda, l’immobilisme governamental, emparant-se en el biaix de l’alternativa excloent de l’autodeterminació, va decidir de bon començament ignorar qualsevol matís de contingut polític associat al requeriment independentista per refugiar-se exclusivament en el privilegi raonable de l’imperi legal i jurisdiccional.

  Assistim a l’enfrontament bel.licós de dos privilegis en principi raonables, la determinació democràtica i el principi legal ordenador de la convivència, que s’han activat sense donar-se un mínim marge de correcció en benefici de la raó. Haurà d’arribar un moment en què l’hora dels parlaments no es podrà considerar perillosa per als privilegis de les dues parts sinó necessària per complementar la raó comuna, si volem sortir d’aquest atzucac. Per això caldrà la renúncia als privilegis exclusius i trobar les bases de l’interès comú.

  Amb el blindatge de les posicions més dures i la manipulació del Parlament per aprovar una reforma legal (del Referèndum i de Transitorietat) que contradiu els principis estatutaris, prescindint dels dictamens del Consell de Garanties i del parer del seus propis assesors jurídics, el govern de la Generalitat voldria convèncer a propis i estranys que la millor manera de guanyar la independència és esprémer fins on calgui la ignorància política del govern del Pp, si convé portant fins a les últimes conseqüències subversives la mobilització de les masses al carrer.

  El govern central, pel seu cantó, dona mostres de voler arribar fins a límits dubtosament raonables amb el recurs abusiu a l´ús del privilegi legal. Així es desprèn de l’amenaça (a través del Delegat Sr Millo; se li va escapar la tonteria?) de convocar directament eleccions autonòmiques, que no tenen cabuda en cap previsió constitucional ni estatutària, i que en el supòsit de convocar-se augmentarien el grau de confrontació amb la riota complaent de l’independentisme. Com també resulta poc raonable tolerar que en aquest moment es barregi l’operació judicial del 3% amb una excursió de membres de la guàrdia civil i de la Fiscalia al Palau de la Generalitat i al Parlament. Sent molt benèvols podríem pensar que un excés de zel jurisdiccional de part del magistrat del 3% s’ha traduït en una imatge esperpèntica amb desconeixement del govern central.

   L’espera obligada de la guàrdia civil i del fiscal a les cotxeres de Palau és la millor metàfora de l’ús i abús dels privilegis respectius en perjudici de la raó. No m’hauria agradat gens ni mica ser un d’ells, ni haver de tapar-me la cara als passadissos del Parlament. Els que estem al mig, dins i fora del Parlament, patim una altra espera, veient com de moment només podem assistir impotents a l’espectacle perillós de la manca de raonabilitat que traspua l’enfrontament. Mentrestant ens hem de convèncer nosaltres mateixos i pensar que potser tenim raó, que, com deia Alexandre el Gran segons la cita de Quint Curci al mateix assaig de Montaigne, val més plànyar-nos per la mala fortuna que ens toca passar que avergonyir-nos de la victòria que podríem assolir si ens adheríssim a qualsevol d’aquests privilegis exclusius. Per sort, la victòria no serà de ningú, i espero que la vergonya tampoc.