La llibertat corresponsable

   

Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el juny de 2012 :

Amic Cinto,

   Em dius que la gent que veniu del dret us preocupa el fonament, el sentit i el futur de les institucions i de tot el que anem estructurant i institucionalitzant a la vida publica i privada dels homes. Comparteixo amb tu aquesta inquietud.

   Ja saps, que el mes passat varem celebrar el Congres Edificar la pau en el segle XXI, i una de les coses que allà es deien, era que calia d’adonar-se que la pau no depèn només de l’individu sinó també de les institucions i les estructures i que moltes d’aquestes estructures generen en sí mateixes injustícia, opressió i esclavatges. Però la majoria d’estructures actuals responen a demandes de segles anteriors, a situacions on era relativament fàcil mantenir un equilibri social ja que la diversitat era petita. Però en el moment present hem d’obrir o variar aquestes estructures per tal d’encaixar-hi nous valors, paràmetres, paradigmes.

   I la qüestió clau, Cinto, es saber on fonamentem aquestes estructures socials. Com aconseguim passar d’un estadi a un altre i quins son els valors i fonaments que donen respostes a les noves necessitats. La pregunta és, quins d’aquests fonaments actuals son vàlids, quin altres hem d’incorporar i quins hem de deixar de banda per agafar-ne de nous? Moltes preguntes Cinto, però totes van en la mateixa direcció, necessitem nous fonaments socials que van més enllà dels albirats fins ara. Estem davant d’una nova situació i això requereix de noves propostes, capaces d’evolucionar i transformar la realitat social existent. Al Congrés se’ns deia que cal establir nous elements, trobar nous arguments que poguessin plantejar noves opcions fundants, sobre les quals basar uns determinat tipus d’Estat, de democràcia, de llibertat, de lucre, de pau, etc. Prendre consciència que existeixen altres opcions fundants i explicitar-les en el possible.

   Penso que les Cartes creuades del mes passat ja anaven en aquesta direcció i l’amistat, com destacavem, és un d’aquest fonaments bàsics. Però penso que hi hem d’incorporar un nou element en aquesta fonamentació, el que anomeno: llibertat corresponsable.

   En el nostre món tothom reivindica la llibertat com un dels pilars bàsics de la vida social. La pregunta clau és que significa ser lliure, que vol dir viure en llibertat. Per dir-ho d’una manera molt simplificada, és ser senyor d’un mateix, ser lliure significa ser subjecte i no objecte, moure’s per raons i propòsits conscients. En definitiva és arribar a ser un mateix, per això es tan important conèixer qui és un i com realment és, aquest aprenentatge és el camí per entendre la llibertat.

   Algunes persones pensen que ser lliure és decidir el que vulgui al llarg de la vida. Però obliden, que llibertat humana no és omnímoda i per tant és limitada com tot el que fa referència a l’ésser humà, i com et comentava en una carta anterior, les grans decisions de la vida: existir, morir, envellir, emmalaltir, no les escollim nosaltres, ens venen donades per la nostra condició humana. I com diu el filòsof Josep M. Esquirol: “Quan parlem de condició humana, i només ens fixem en els límits no estenem que estem dient. Quan parlem de condició ens estem referint a quelcom que és un límit i alhora una, condició de possibilitat. I pot ser més una condició de possibilitat que no pas un límit. Si d’entrada quan pensem en la llibertat pensem en termes de límits i obstacles mal interpretem la llibertat, perquè creiem que hi ha una llibertat individual i uns límits que ens venen donats per la llibertat dels altres”.

   Cada vegada estic més convençut Cinto, que la llibertat no pot ser un mer atribut individual, sinó que comporta en si mateixa una dimensió social. Una llibertat individual es tan estèril com un individu absolutament sol y una llibertat esclavitzada per uns altres seria tan estèril com l’anterior. Hem de superar el tòpic de què la meva llibertat acaba on comença la de l’altre y hem de començar a entendre que la meva llibertat comença amb la llibertat de l’altre i es construeix amb els altres, perquè jo soc amb altres i els altres han estat la condició de possibilitat del meu viure. No podem tenir por a ser lliures i a que els altres siguin lliures, perquè la llibertat es constitutiva del que soc i del que son. Però hem d’entendre que aquesta llibertat no es merament individual sinó també social, per això no n’hi ha prou amb una llibertat responsable, sinó que hem de fer un pas més, hem d’anar a una llibertat corresponsable. Aquest es per a mi un altre fonament basic per construir la convivència social.

   I la llibertat és un element constitutiu per l’amistat, doncs, sense llibertat no pot sorgir l’amor. Les comunitats i les corporacions socials necessiten fonamentar-se en una veritable amistat, i això comporta entendre que hem de ser lliures, però amb els altres i mai sense aquest altres.

   Una abraçada

          Jordi

Benvolgut Jordi,

   La teva carta d’avui em deixa clares dues coses. Una referida a la conveniència de trobar noves opcions per renovar i refundar les estructures socials que necessitem entorn de la democràcia, la justícia, la pau, el lucre, la llibertat, la igualtat. I la segona, la formulació de la llibertat en sentit social com a pedra de volta d’aquestes noves opcions, superant per tant el sentit merament individual de la llibertat, entenent-la no com un límit personal (la meva llibertat acaba on comença la dels altres) sinó com una condició de possibilitat de la llibertat compartida socialment, de la llibertat corresponsable. La meva llibertat, dius, comença i creix amb la llibertat dels altres. Dedueixo, per tant, que la llibertat dels altres és la meva llibertat.

   Quan el 1920 el socialista espanyol Fernando de los Ríos es va atrevir a preguntar a Lenin quan retornaria la llibertat al règim bolxevic recentment instaurat, Lenin respongué amb aquesta altra pregunta: “Llibertat, per a què?”. I en efecte, hi ha una comprensió instrumental de la llibertat que no respecta la seva dimensió essencialment irreductible i la confon amb un simple mitjà per aconseguir deteminades metes, en el cas bolxevic les condicions de la societat marxista. Si s’havien aconseguit, segons el parer de Lenin, les bases per arribar a la societat perfecta a què podia aspirar tot ciutadà lliure, quin sentit podia tenir continuar preguntant-se per la llibertat? El que podia construir la llibertat individual ja ho havia aconseguit el nou règim, i la realització comunista donava compliment perfecte a l’afany de l’autorealització personal.

   Traslladada al context social actual, podríem multiplicar la mateixa pregunta referida als aspectes bàsics que fonamenten la nostra vida social: ”Igualtat, per a què?; transparència, per a què?; justícia, per a què?; equitat distributiva, per a què?”. I fixa’t que des de la comprensió individualista de la persona que s’ha anat imposant des de totes les instàncies, de pensament, d’art i cultura, de govern, a partir dels anys setanta del segle passat, la resposta seria uniforme: “Igualtat, per al meu profit; transparència, per al meu profit; justícia, per al meu profit; abans el meu profit que l’equitat distributiva; abans la meva llibertat que la llibertat dels altres”. És a dir, que hauríem superat el vici del col.lectivisme per caure en el vici de l’individualisme.

   Però el temps de profunda crisi que ens ha tocat viure potser pot contribuir a posar moltes coses al seu lloc, perquè la crisi no és només econòmica, política i social. Ho és també de costums i de pensament. I el pensament únic del profit individual que durant més de quaranta anys ha anat modelant la nostra ment occidental fa aigües per molts costats, tant en els seus pressupòsits (el progrés no es pot entendre només com a creixement constant) com en els seus resultats (el planeta no pot suportar un espoli indefinit). Anem descobrint que l’explotació al màxim de la llibertat individualista no ens ha portat a una societat més justa i més igualitària sinó a una situació més condicionada, més fràgil, menys lliure socialment. Potser entre les noves opcions de què parles per a refundar les institucions hi trobarem la lenta reelaboració de la llibertat comuna com a condició de possibilitat per a recuperar situacions de major igualtat.

  De totes maneres, Jordi, deixa’m subratllar el caràcter irreductible de la llibertat, allò que està al fons de tota persona i que l’empeny a triar en cada situació concreta d’acord amb les seves conviccions més profundes. Aquest caràcter mereix el respecte personal recíproc i l’empara més absoluta de part de les institucions. El filòsof i historiador de les idees Isaiah Berlin, un dels intel.lectuals liberals més importants del S.XX, després d’analitzar en un brillant assaig, que s’ha convertit en un clàssic, els dos conceptes de llibertat, la llibertat negativa (la no dependència, l‘absència d’interferències externes) i la llibertat positiva (el desig de l’individu d’autorealitzar-se, de ser el seu propi amo), així com la seva traducció concreta en els moviments històrics, arriba a la següent conclusió en un apartat deliciós que titula “L’un i els molts” : ”El món que trobem a l’experiència ordinària és un món en què ens enfrontem a eleccions entre fins igualment definitius i pretensions igualment absolutes, la realització d’algunes de les quals ha d’implicar inevitablement el sacrifici d’altres. De fet, és perquè la situació és aquesta que els homes donen un valor tan immens a la llibertat d’escollir, perquè si tinguéssim la seguretat que en un estat perfecte, realitzable pels homes a la terra, cap dels fins que persegueixen no entraria mai en conflicte, desapareixeria la necessitat i l’agonia de l’elecció, i amb ella la importància fonamental de la llibertat d’escollir”. Necessitat i agonia de l’elecció, doncs, que en aquests moments és més necessària que mai, sense perdre de vista que la tria serà sempre relativa en un món de pretensions absolutes.

   Una abraçada,

      Cinto