La pregunta: una fórmula intel.ligent...per guanyar temps.

   S’ha de reconèixer que la pregunta amb dues parts per a la consulta és una fórmula intel.ligent perquè permet encabir-hi totes les opcions possibles, des de les simplement autonomistes o regionalistes, passant per les confederals i federalistes, fins a les independentistes. Per bé que no totes les opcions s’hi veuen reflectides amb la mateix claredat, i per descomptat que l’opció per un Estat seguit del “no” a la independència ens deixaria en una situació molt confusa. De quin Estat es tractaria? D’altra banda, si s’arribés a realitzar, es podrien presentar greus problemes a l’hora del recompte: per exemple, un “no” a les dues parts de la pregunta es consideraria un vot nul? I encara s’hauria de considerar la confusió que es podria produir per establir un resultat definitiu a l’hora de comparar els percentatges de cada opció, perquè podria donar-se que un percentatge del sí de la primera part no es reflectís ni el sí ni el no de la segona part. Hauríem de veure si no patiríem els embolics del contracte dels germans Marx, allò de la parte de la primera parte y la parte de la segunda parte... La pregunta és intel.ligent, però un xic enginyosa. Sembla talment com si la primera part (que engloba opcions molt genèriques i imprecises , tant per al sí com per al no) servís d’entremès o d’entrant per a la segona part, el plat fort de la independència.

   És una bona fórmula per a una situació hipotètica, ja que difícilment es podrà portar a la pràctica. Per això penso que és una sortida intel.ligent.... per guanyar temps. ERC hi veu reflectida l’opció per la independència, i segurament li serà suficient per aprovar els pressupostos, i fins potser per entrar a formar part del govern a mig termini. ICV i Unió salven els mobles i es veuen emparats, com rere un escut de seguretat, amb la primera part de la pregunta. Quan aquest migdia se’ls preguntava quina seria la seva resposta, han sortit del pas afirmant-se en el sí a la primera part i deixant per un altre moment la resposta a la segona part. Qui dia passa, any empeny. Convergència, i el president Mas en particular, prenen oxigen per fer durar la legislatura, i sobretot per no trencar amb Unió. Fins quan? L’únic que no salva els mobles continua sent el PSC. L’enginy de la pregunta els deixa de nou a la intempèrie.

   Hi ha un aspecte que no hauria de passar desapercebut, i que potser podria servir de massatge aeri al PSC. Dins la nebulosa en què queda l’opció per al sí a un Estat (amb majúscules, com ha volgut senyalar el president Mas) de la primera part de la pregunta, s’hi pot veure, com en un magma de molts elements, una part important del que el PSC defensa quan demana la reforma federal de la Constitució. Ves per on, allò que els sobiranistes no volien ni sentir esmentar (la tercera via) treu el seu caparró, de manera vergonyant, això sí, en l’opció afirmativa de la primera part, gràcies a ICV i Unió (Herrera sembla molt preocupat perquè el PSC s’hi sumi...).

   Tal com es presenta el calendari, sobrepassada la data teòrica del 9 de novembre de 2014 sense celebració del referèndum, i a tocar d’unes eleccions legislatives generals de resultats molt incerts i sense majoria absoluta, heus aquí que es podria albirar la possibilitat d’iniciar una negociació seriosa sobre la reforma constitucional que demana el PSC. Llavors sí que l’opció afirmativa de la primera part de la pregunta començaria a tenir caps i peus. Si no volen continuar tirant-se els plats pel cap, els del PSC haurien de respondre també amb intel.ligència: el que defensen, i que ara ha entrat amb calçador en una pregunta retòrica de dues parts, és el que cal concretar amb una negociació a fons, i amb la unitat de totes les forces catalanistes, amb el Govern espanyol i l’oposició, i per això també cal començar amb un calendari i un procediment, que hauria de comptar al final amb una consulta.

   Tot queda pendent, però, de veure si ERC tindrà prou paciència, i prou sentit de la responsabilitat política, per esperar al 2015, i s’aguantarà les ganes de provocar unes plebiscitàries que farien que tot se n’anés en orris. Llavors tots perdrien el temps que ara guanyen.

   Una última cosa: tot i tractar-se d’un plantejament teòric, no realitzable, la proposta de la pregunta té el seu impacte polític. Només cal veure les reaccions que suscita arreu de l’Estat, en tots els mitjans, i també a fora. Alguna peça imprescindible li grinyola a l’Estat, i ja seria hora que comencés a posar mans a l’obra per arreglar-la.