Raimon i Espriu

   Comentant la versió musicada de les Cançons de la Roda del Temps que en va fer Raimon, Salvador Espriu va escriure, fent literatura de la seva relació personal: “Què diria avui Raimon d’ell mateix?- pregunta el vell en un to d’afectuosa malícia- El professor Pelegero s’atura un moment a pensar la resposta i es decideix a contestar a la fi amb una citació del primer i més gran dels escriptors de la nostra llengua: “Jo són hom qui longament ha desirada comuna utilitat”- recita a poc a poc el professor”. Aleshores els dos amics han somrigut i callen i han esguardat després la freda i tranquil.la llum de la tarda d’hivern”.

   Aquest mateix Raimon, que s’ha mantingut fidel a si mateix al llarg dels anys, va donar fe de la seva “desirada comuna utilitat”, que va descriure Ramon Llull, de la seva dedicació a la causa de la col.lectivitat, en el recital d’aquest dissabte passat a l’Auditori, deixant al mateix temps testimoni del seu profund respecte per l’obra de l’admirat Espriu.

   Finalment Raimon va irrompre en la celebració del centenari de Salvador Epriu, amb la força continguda que el caracteritza, matisada per una gestualitat austera que sap esplaiar-se amb el moviment dels braços o concentrar-se en el recolliment del puny, mentre el poder de la seva veu electritza materialment els qui l’escolten. Pensant-hi a posteriori, la primera part del recital, amb peces del propi Raimon, va ser una anticipació de la segona part, dedicada íntegrament a la poesia d’Espriu. El “desig de cançons”, els tons i els colors de l’aigua, la nit, el silenci, el “som una llum que s’apaga”, les “veles e vents”, van ser en el primer tram del recital una premonició de l’eclosió de la poesia d’Espriu a la segona part, com si Raimon hagués volgut deixar constància de la continuïtat dels temes que l’unien, i l’uneixen, amb el poeta Espriu.

   Per fidelitat a aquesta continuïtat Raimon va llegir sencers els dotze poemes de les “Cançons de la roda del temps”, abans d’interpretar-ne la seva versió musical sense solució de continuïtat. Durant una estona l’àmbit de l’escenari de l’auditori va convertir-se en l’espai físic on Raimon va oficiar el ritual del pas de les hores, des del “Desperta, és un nou dia”, de la “Cançó de l’albada”, fins al “Et demano que em recordis avui, mentre te’n vas amb les sagrades hores”, de “Just abans de Laudes”. Entre la contemplació del pas del temps i el record i la vivència de l’obra d’Espriu, adquirien una significació especial les invectives de “l’Ara diguem”, la reposada meditació del “Meu poble i jo”, la dolguda esperança del “Mai no hem pogut, però, desesperar”, i l’afectuosa mirada sobre aquesta terra. En sortir, complaguts, els que havíem gaudit del recital, durant quasi dues hores, també somrèiem i callàvem, i esguardàvem la tranquil-la llum de la nit de tardor, construint un pont de complicitat i d’entesa entre nosaltres mateixos , demostrant-se així aquella “desirada comuna utilitat”.