S'han perdut els espais comuns

   Vista des de dins, la situació del PSC deu ser dramàtica, o potser no tant si amb el resultat de l’últim Consell Nacional els seus dirigents han arribat a la conclusió definitiva que la majoria aclaparadora que van obtenir senyala el camí a seguir. En tot cas, com també ha senyalat Lluís Foix, els propers resultats electorals donaran o restaran raons a la decisió de “votar contràriament a qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i acordada emb el govern d’Espanya”.

   Vista des de fora, com ho faig jo, la situació del PSC és ben singular, i fins paradoxal. Per un costat, s’ha convertit des de fa temps en el centre de totes les crítiques, ationades des dels cercles sobiranistes de CiU i ERC, i en part també des de IC, i per descomptat des dels mitjans de comunicació catalans, públics i privats, d’opinadors i tertulians de tota mena. Segons aquestes opinions, sembla arribat el moment de considerar el PSC, definitivament, com l’esca del pecat si el procés sobiranista encalla o no arriba a bon port. Però per un altre costat, es fa molt difícil d’entendre que en el contingut d’aquesta crítica hi bategui també el reconeixement implícit (i a vegades explícit) que sense l’aportació del PSC difícilment el procés podrà continuar endavant. Resulta paradoxal que amb l’afany d’anorrear el PSC hi convisqui el reconeixement de la seva centralitat, com una peça fonamental al si de la societat catalana, i que en canvi no s’hagi fet res, o ben poca cosa, per buscar els espais comuns que ens permetin avançar. Estem atrapats, con deia de si mateix Duran Lleida en una recent entrevista. Alguna cosa de fonamental s’ha fet molt malament si en la situació actual es pot veure que el procés no ha creat espais en comú per avançar sinó que ha segregat factors tan substancials de discòrdia entre les forces catalanistes que cada vegada més prenen per a molts catalans el caràcter d’un dilema, d’una aporia o d’una disjuntiva irresoluble.

   Però no és sobre la manca d’espais comuns entre les forces catalanistes que volia reflexionar, sinó sobre la mateixa mancança al si del PSC, entre els anomenats crítics i els anomenats oficialistes. Llegint la Proposta de resolució aprovada per una amplíssima majoria al darrer Consell Nacional de PSC, hi veig un canvi de rumb motivat per les contradiccions que li ha comportat l’haver assumit, a partir d’un moment, el concepte de “dret a decidir”, concepte que curiosament es torna a citar en aquesta resolució reconduint-lo al concepte, no menys inconcret, de “consulta legal i acordada”. El dret a decidir dels sobiranistes no té res a veure amb la consulta legal i acordada de la proposta majoritària del PSC, i quasi res a veure amb el dret a decidir tal com l’entén el sector crític del PSC. Així i tot, no deixa de sorprendre que la posició majoritària no hagi fet un pas endavant per fer compatible l’eventualitat d’una consulta legal, tal com l’entén, amb la defensa al Congrés de la necessitat d’una consulta al poble català. Encara que estigui abocada al fracàs, la defensa podria aportar molts elements de reflexió polítics, de rellevància, almenys per fer veure, a qui volgués veure-ho, que després de la Sentència del TC sobre el nou Estatut als catalans se’ns deu una consulta. Els debats al Congrés no són només per comptar vots a favor i en contra, sinó sobretot per exposar raons i discutir-les. A l’opinió espanyola en el seu conjunt se li estan furtant sistemàticament els debats en profunditat sobre les qüestions polítiques i socials fonamentals, i la qüestió catalana és potser la més important en aquests moments.

   El sector crític del PSC s’aferra a la voluntat majoritària dels catalans per sumar-se sense gaires matisos al guió d’ERC i CiU, sota la fòrmula de l’aparent correcció política dictada pel Consell de Transició Nacional. Tampoc he vist que subratllin gaire la conveniència d’un debat en profunditat al Congrés, sinó sobretot les ganes d’afegir-se a la postulació del dret a decidir sigui com sigui, d’una manera força acrítica, creant l’equívoc de confondre la posició d’un sector del PSC amb l’admissió apriorística que la consulta és una consulta per la independència exclusivament. Un moment o altre hauran de mirar de desfer aquest equívoc, si és que per ells el dret a decidir no coincideix amb el dret a la independència.

  Amb el canvi de rumb del sector majoritari i el seguidisme del sector crític s’han perdut els espais comuns al si del PSC. Uns i altres haurien de recuperar-los, precisament subratllant els crítics les diferències que els distingeixen respecte del sector sobiranista, i els majoritaris les diferències respecte del PSOE. Les dues parts han de posar radicalment en qüestió els respectius pols d’atracció per tornar a trobar un espai comú. Si de veritat uns i altres són federalistes, la conquesta d’aquest objectiu no es pot deixar a la precipitació i a l’ambigüitat del dret a decidir com a sinòmin del dret a la independència; per aquesta via aviat ens passarà la data i ens quedarem amb les preguntes sense saber què fer-ne. Però tampoc es pot deixar a la inconcreció i a la vaguetat d’un futurible que surti per art d’encantament dels acords de Granada.