El consens segons Pere Aragonès

 

 

Acostumat a sentir parlar  de la manca d’unitat a les files del sobiranisme per fer realitat l’autodeterminació, em va sorprendre que el president Pere Aragonès parlés de consens i de consensos en la conferència del passat dia 14 sota el títol ”Avancem”. Consens va ser la idea articuladora dels seu discurs i el concepte més repetit, amb diferència, al llarg de l’exposició.

  A què respon el recurs al consens, emmarcat en una proposta de política dita transformadora per a una suposada “Catalunya sencera”, si aquests paraula, i el concepte polític a què es refereix, no ha sigut precisament l’eix vertebrador del govern de la Generalitat durant els últims deu anys? Qui ha parlat de consens durant tot el procés, caracteritzat justament per la unilateralitat, allò més oposat al consens?

   La paraula consens en el discurs del president sona més a eufemisme que a proposta política mínimament creïble. És un recurs a una paraula atractiva que en el seu cas resulta buida de contingut però que li serveix alhora per fer l’ullet a l’oposició i mirar de superar les constants i greus desavinences dins del propi govern. La societat catalana de després del procés no és precisament una societat de consens, i parlar-li a hores d’ara de la necessitat de preservar els consensos bàsics per fer inevitables l’amnistia i l’autodeterminació, obviant el fracàs de la unilateralitat dels últims deu anys sense haver gosat treure’n cap lliçó, es podria qualificar, en el millor dels casos, de broma de mal gust.

  Amb una filigrana que pretén enllaçar amb els moments més reeixits del catalanisme històric (la Mancomunitat, la Generalitat republicana i la unitat antifranquista, fent un salt mortal fins a Jordi Pujol i Pasqual Maragall) Aragonès agrega el seu concepte de consens per l’amnistia i l’autodeterminació als consensos bàsics per la llengua, l’economia i els nous valors del feminisme i la transició ecològica. Deixant de banda que aquests consensos bàsics no són pròpiament consensos sinó aproximacions políticament treballoses a problemes comuns, el consens agregat per l’amnistia  i l’autodeterminació no només no existeix sinó que és avui per avui una font de dissens social que impedeix recuperar la praxi política entorn de la idea constructiva d’un sol poble que va inspirar el catalanisme progressista. Per això la referència d’Aragonès a la mateixa idea d’un sol poble a partir d’una generalització banal del seu concepte de consens entorn de l’exigència d’amnistia i autodeterminació és una falta de respecte al catalanisme històric i una nova fugida endavant que no augura res de bo.

   Cau pel seu propi pes parlar de consens social per l’amnistia i l’autodeterminació  apel.lant als resultats de les eleccions de fa un any quan el tant repetit 52% en unes eleccions  poc participades no va representar més que el 25% del cens electoral. El pragmatisme que se li suposa a ERC no hauria de caure en aquesta banalització del consens. Per descomptat que l’unilateralisme expeditiu de Junts i la Cup ja no perd el temps amb termes com aquest. Ells van a la seva, dins i fora de l’independentisme, i ERC navega sense saber ben bé cap a on. L’única aproximació al consens relatiu per a una proposta de millora de l’autogovern són les dues terceres parts del Parlament que preveu l’Estatut per a la seva reforma.

   D’altra banda, fer d’un consens imaginari la idea força del govern pot resultar perillós. Els governs democràtics governen per majoria o per coalició, tenint en compte el miracle polític de la diversitat, com subratlla Innerarity, no per consensos unànimes: “Podem tenir per cert que els entorns amb poca diversitat (sigui per exclusió expressa o sectarisme, sigui per una deficiència en la representació o en la participació) no donen lloc a la intel.ligència col.lectiva que està a l’origen de les millors decisions públiques”.