A propòsit de "Pandèmia i postveritat"

 

  Acabo de llegir “Pandèmia i postveritat”, de Jordi Pigem, i m’ha passat el que quasi mai m´havia passat llegint un assaig: començar amb plena empatia amb el tema, simpatitzar amb el plantejament ètico-filosòfic que suposo que  en farà l’autor, i a mida que avança la lectura anar acumulant dubtes, interrogants i oposició personal creixent al que es va exposant, fins arribar a fer-se’m tremendament incòmode el recurs del llibre a les distopies de Huxley (“Un món feliç”) i Orwell (“1.984”), i a un aiguabarreig de cites, per fer entrar amb calçador l’apriorisme de què parteix, la frontal oposició de ciència i humanisme, de tecnologia i “alegria de viure” sota les urpes del tecnocapitalisme. Em trobo amb un  tractament apocalíptic i escatològic de la pandèmia, amb poc marge per a la llibertat i  la responsabilitat personal per fer front als suposats designis d’alienació mental, de tergiversació del llenguatge i de control sanitari que se’ns imposen des del Fòrum Econòmic Mundial i de la mateixa OMS.

  La imposició alienadora de la gestió de la pandèmia orientada pel tecnocapitalisme de què parla l’assaig s’estén naturalment a totes les decisions que s’han pres, a l’ús de les mascaretes, al confinament, a la vacuna en si mateixa, a la vacunació massiva, fins als antecedents i a les conseqüències que inevitablement se´n seguiran en el futur per a tota la humanitat. La pandèmia ha sigut, segons Pigem, l’oportunitat buscada des de fa anys pel tecnocapitalisme per accelerar la realització dels seus designis: el “Gran Reset” que promou, com si fos El Gran Germà, el Fòrum Econòmic Mundial, un manifest que proclama que tot ha de canviar a rel de la pandèmia. “El que estem vivint des del 2020, diu Pigem, seria una cortina de fum i de sang coagulada per encobrir el tema principal. I aquest tema, potser, es podria resumir així: rebentar el món i rebentar la capacitat crítica de les persones, per tal de dominar millor el que quedi del món i el que quedi de les persones” (p.97). Tots estem, doncs, predeterminats a viure en el futur enclaustrats en aquest món rebentat on la veritat i la consciència de l’home aniran desapareixent a les ordres del Ministeri de la Veritat orwellià, un cop aniquilada la capacitat crítica pel domini de la nova parla o postveritat portada fins a l’extrem.

   Exposada així, fredament, la síntesi del contingut del llibre pot resultar bastant increïble, i és precisament aquesta incredulitat final la que et fa interrogar sobre la seva finalitat o el seu propòsit. Es tracta només d’un exercici especulatiu i literari per posar en solfa, a rel de la pandèmia, una sèrie d’idees que l’autor havia anat treballant des de feia uns anys? Si fos així, val a dir que l’acumulació d’idees i de cites (sovint fora de context) constitueix un totum revolutum mentalment prou explosiu com per haver moderat els mitjans i evitar un resultat tan totalitzador i a la vegada tan unidimensional.

   Em limito a transcriure algunes de les notes que anava escrivint als marges del llibre mentre llegia per deixar-me constància del meu desconcert, la meva oposició al que se’m deia, o almenys els meus dubtes:

 El 2020, en qualsevol cas, posa en qüestió, des de l’experiència de la fragilitat, tot el que podíem pensar abans; les vacunes, com instruments incorporats des de la recerca científica per fer front al Covid, no necessàriament han de seguir els designis del Reset tecnocapitalista; a quin estat anterior hauríem de tornar per esquivar aquesta realitat apocalíptica?; des del 2020 no només la desconfiança i la deshumanització surten al carrer, també el sentiment de fragilitat i solidaritat; no serà ella mateixa una postveritat aquesta construcció apocalíptica que recorre a les emocions per oposar-les a la realitat objectiva de la necessitat i realitat de la vacuna en el progrés sanitari contra la pandèmia?; que hi hagi un interès econòmic no vol dir que els resultats hagin de ser falsos; es pot sostenir que s’hagi aplicat la doctrina de “la gestió de les percepcions” en el procés d’investigació i aplicació de les vacunes?; si hi ha hagut morts i negligència respecte dels ancians no ha sigut per la premsa sinó per la manca de cura (p.81); s’ha imposat el foment del pensament únic o més aviat s’ha vist la necessitat de resposta solidària davant el Covid?; el que denuncia el llibre és una “dissidència raonada” enfront del “disbarat grotesc” de la gestió de la pandèmia?; no es cau en una simple teoria de la conspiració de la pandèmia?; les elementals mesures anti-covid atempten contra “l’alegria de viure”?; amb la irrupció del Covid es va tenir temps per ponderar danys i beneficis abans de prendre les mesures en teoria més adequades?; amb la gestió de la pandèmia es va buscar només el control de les persones i no la seva curació?; com es concreta la presumpta alternativa de tractaments “possiblement” més eficaços, més barats i més senzills?; es voldria simplificar la complicació del món?; no és il.lusori buscar “l’alegria de viure” en un món lliure de tensions?; no tenen res en comú la tecnologia i la vida?; respecte de quina alternativa es pot sostenir que les vacunes són menys efectives, menys segures i menys necessàries?; per què no es parla dels dèficits de la sanitat pública i només de la sanitat tecnocapitalista?; aquest assaig ajuda a recuperar la confiança o contribueix a perdre-la del tot?

 És ben cert que s’han produït una multitud d’insuficiències i disfuncions en la gestió de la pandèmia, i que cal debatre i treure les oportunes lliçons d’aquesta experiència col.lectiva que posa en qüestió moltes coses. En l’assaig no es concreta cap alternativa, només unes vagues referències a èpoques passades i a un substrat d’humanisme filosòfic molt valuós però que només se’l defensa per contraposició instrumental a la pretensió global del que denomina genèricament tecnocapitalisme. Hi ha en el fons de l’assaig, al meu entendre, una certa nostàlgia d’un passat de l´home solitari, com si hagués d’aprendre a viure en un món aïllat, a lluitar per una mena de paradís recuperat per enfrontar una situació extrema com la que suposa la manipulació de la pandèmia per forces ocultes, sense intervenció de les condicions socials i d’organització política i econòmica en les que es desenvolupa la seva vida concreta. Jo diria que l’alegria de viure i el drama de viure, amb totes les seves tensions, són les dues cares d’una mateixa vida. No es fa menció en l’assaig d’altres valors que la pandèmia ha posat en evidència, com la solidaritat (la mostrada i la que cal desenvolupar en endavant) i la necessitat de cura en l’assumpció dels nostres límits i de la nostra fragilitat en un context de profunda incertesa.

   El que sabem, com ens recorda el professor Innerarity, és que la ciència amb molta freqüència no és prou fiable ni consistent com per prendre decisions objectivament indiscutibles i socialment legitimables, i que l’actual era d’incertesa ens convida a considerar que hi ha una dimensió irreductible  en la ignorància que hem de saber entendre i tolerar, inclús aprendre a servir-nos d’ella i a considerar-la un recurs. Ignorància per la situació irreductible d’incertesa no vol dir enterrar-nos en un pou de desconfiança ni creure que ens domina un Controlador totalitari que vol rebentar el món i la nostra capacitat crítica.

   Es fa molt difícil dialogar quan no es posa el focus sobre la pandèmia en ella mateixa i les insuficiències del seu tractament per encetar un debat, sinó en unes suposades forces ocultes que hi ha al darrere i que ja la preveien i l’han instrumentalitzada en benefici propi, ferint de mort la capacitat crítica de la societat. En aquest tipus de discurs sempre hi ha una reserva mental, un espai causal obscur d’impossible accés (i també d’impossible demostració des de la relació causa-efecte) que s’utilitza com eina alternativa, revestida d’una pàtina intel.lectual, per descartar des de les emocions de la consciència que se sent dominada, i no des de la raó crítica i del sentit comú, qualsevol altra explicació que no es correspongui amb els propis apriorismes. En aquest assaig “El Gran Reset” del Fòrum Econòmic Mundial és la força obscura que tot ho domina, la mà oculta mil vegades més perillosa que la mateixa pandèmia.