Iceta exclòs

  

 L’exclusió d’Iceta com a senador decidida avui al Parlament per la majoria independentista és una irregularitat normativa i una declaració d’intencions dels que han exercit el vet sobre el què i el com del que estan disposats a parlar amb el Govern central en la nova legislatura.

  Irregularitat normativa. Cal sortir de confusions i aclarir que la designació dels senadors que correspon al Parlament per representar la Generalitat al Senat no és una elecció sinó una ratificació. No es tracta de decidir qui és elegit segons resulti d’una votació, en quin cas la majoria parlamentària sempre gaudiria de la facultat d’elegir els que volgués, sinó de ratificar o confirmar els candidats que cada grup parlamentari proposa de manera proporcional als resultats obtinguts en les últimes eleccions al Parlament. L’article 69 de la Constitució distingeix clarament entre els senadors que han de ser elegits per sufragi electoral en cada província i els senadors que ha de ser designats per les respectives Comunitats Autònomes (1 per cada Comunitat més un altre per cada milió d’habitants en els respectius territoris, actualment 8 a Catalunya).

  D’acord amb la Constitució, l’article 61 de l’Estatut determina que la designació s’ha de fer en una convocatòria específica i de manera proporcional al nombre de diputats de cada grup parlamentari. D’altra banda l’article 174 del Reglament del Parlament concreta que  el president del Parlament fixa el termini en què els representants dels grups han de proposar llurs candidats, i un cop finit aquest termini el president fa públiques les resolucions corresponents i convoca el Ple del Parlament perquè les ratifiqui. Igualment la Llei del Procediment de Designació dels Senadors que Representen la Generalitat al Senat estableix a l’article 5.3 que resulten elegits els candidats proposats pels grups parlamentaris en la proporció establerta, una manera de dir que són ratificats els que han estat proposats.

  Amb aquestes previsions normatives no pot deixar de ser designat senador en representació de la Comunitat cap candidat proposat pel grup parlamentari que correspongui si compleix amb les regles generals per ser elegible. És a dir, el Parlament s’ha de limitar a ratificar la proposta si s’han respectat els tràmits previstos reglamentàriament, i no pot exercir el vet respecte de qualsevol candidat proposat en forma per raons de preferència personal o merament partidistes. Altrament es donaria lloc a l’abús per part de la majoria per impedir discrecionalment la proposta que cada grup hagi escollit d’acord amb le seves legítimes preferències. 

  Iceta no podia no ser designat senador en representació de la Generalitat un cop proposat pel grup socialista en substitució del senador Montilla. La designació no depenia de la votació de la majoria sinó de la proposta dels socialistes en seleccionar-lo com a substitut. La previsió normativa impedeix que la majoria pugui entrar en contradicció i no respectar la selecció de les minories proponents. Així s’ha entès i així ha funcionat durant tot el període democràtic des del 1.980 en totes les Comunitats Autònomes. No es tracta d’una cortesia parlamentària sinó, com ha senyalat el mateix Iceta, d’un respecte institucional que afecta la democràcia parlamentària.

   Declaració d’intencions de l’independentisme. Si el candidat proposat pels socialistes hagués estat un altre segurament no s’hauria produït el vet. I si s’hagués proposat Iceta sense que Sánchez hagués manifestat la intenció de fer-lo president del Senat, molt probablement tampoc s’hauria produït. Amb altres paraules, l’independentisme reincideix en l’abús antinormatiu de la majoria parlamentària per imposar arbitràriament la seva via unilateral. Es posa el vet a Iceta perquè no es vol que sigui el president del Senat. Sánchez va avançar unes raons en fer la proposta potser pensant que podrien començar a ser compartides per una part de l’independentisme, una manera de senyalar un camí a recórrer amb l’ajuda de la majoria absoluta al Senat. Però no hi ha res a fer. L’independentisme en bloc és radicalment contrari a parlar dins del marc constitucional. Entrar en la via constitucional és la perdició, i ningú dins d’aquest bloc s’atreveix a dir el contrari.

  Emparat en la situació excepcional que no es cansa de denunciar i que realment estem vivint, sobretot per la qüestió dels presos i del judici al procés, l’independentisme només vol parlar de l’autodeterminació, i encara amb la condició de prescindir de les institucions si no s’adapten al reconeixement d’aquest dret. S’ha parlat de l’orientació pragmàtica d’ERC, però com qui espera Godot continuem pendents de la verificació d’aquest pragmatisme.

  Ara per ara ERC continua dins de la bombolla inflada amb la inèrcia de les emocions del final del procés, una barreja d’eufòria, impotència i indignació que l’impel.leix a tancar-se a tot el que no signifiqui recuperar els objectius dels mandats democràtics del 27S i l’1-O. Cal llegir el seu programa electoral per adonar-se d’aquest fet i veure que la bombolla persisteix sota la forma preestablerta d’una república ideal (no de l’ideari republicà històric del partit), sense solució de continuïtat respecte del contingut de la Llei de Transitorietat Jurídica de l’infaust 8 de setembre, com si el fracàs de la Dui del 27 d’octubre, certificat per propis i estranys, no hagués de tenir cap conseqüència pràctica. S’hi parla d’un “Gran Diàleg de País” que projecta la pretensió d’un procés constituent de naturalesa assembleària. En aquesta bombolla no es preveu cap relació externa amb cap element que no reconegui l’estrany híbrid d’una independència ja declarada però encara no encetada.

  Amb l’exclusió d’Iceta l’independentisme, amb ERC al davant, ratifica la via unilateral i exclou per principi la intervenció del catalanisme no independentista en la taula de diàleg en la que, segons diuen, continuen asseguts amb les cadires del davant buides.