La mediació internacional segons Quim Torra






 La conferència de Quim Torra a la universitat de Ginebra el passat dia 17, en condició de President delegat per Puigdemont a la Generalitat, és un text breu de només nou pàgines. Algunes consideracions personals després de la lectura:
 -Torra només parla en representació d’una part de la població catalana, la que que és fermament partidària del procés passi el que passi. Ni tan sols es pot suposar que parla també en representació d’aquells que simpatitzant d’alguna manera amb el procés hagin pogut expressar dubtes sobre la forma de procedir en les sessions al Parlament els dies 6 i 7 de setembre de 2017 amb l’aprovació de les Lleis de Referèndum i de Transició Jurídica. Els punts de partida absoluts i exclusius són l’1-O, en què  el poble català exerceix, segons ell, el dret d’autodeteminació d’acord amb la llei internacional, i la posterior Declaració d’Independència del dia 27 O. No hi pot haver marxa enrere ni revisió de cap mena respecte d’aquests punts que marquen decisivament el futur de Catalunya.
 - Una part important del discurs va dedicat a denunciar la reacció de l’Estat pels fets de la tardor de 2017, la violència de la intervenció policial i la situació injustificada de presó preventiva i exili dels líders polítics del procés. En aquest sentit recorda els pronunciaments d’Aministia Internacional, dels tribunals de Schleswig-Hosltein i de Bèlgica, i fins i tot l’opinió de l’expresident del TS i del Consell General del Poder Judicial, Pascual Sala, afimant que els fets tenen difíci encaix en el delicte de rebel.lió.
 - La denúncia de la reacció de l’Estat, però, no és el motiu central per demanar la mediació internacional, és en tot cas un motiu de pes, això sí, que s’afegeix a la tradició autoritària de l’Estat espanyol, contrari als drets fonamentals, i, com a més important, al dret a l’autodeterminació. Per exposar aquesta convicció Torra parla indistintament d’”Espanya”, del “Govern d’Espanya” i de “Madrid”, sens fer mai cap referència als espanyols. El Govern Sánchez no és més que un apèndix d’aquesta tradició, que no mereix cap confiança,  tal com es pot llegir en aquestes afirmacions contundents:” How can we trust a government that has agreed to send the police to beat our citizens during a referendum? How can we trust a government that waged economic war against our people by retiring deposits from our banks and blackmailing companies to move out of Catalonia? How can we trust a government that protects a king, that instead of being a referee, behaved last year like a hooligan with a crown? How can we trust a government that collaborated in suspending our autonomy? A government that has been de facto supporting the imprisonment and exile of our political and social leaders? How can a government that allows all this be trusted?”
 - Amb aquesta premissa, és impossible la reforma de la Constitució: com a minoria demogràfica (ut sic, en el text) els catalans no veuran mai reconegut el dret a l’autodeterminació, i seria absurd pensar en un nou Estatut després del Referèndum del’1O i la Declaració d’Independència. Espanya ja ha palesat el seu incompliment quan ha sigut part en els acords estatutaris (l´últim i més flagrant, l’Estatut del 2006).
 - Per això és necessària la mediació internacional, perquè ja no és possible pensar en què l’Estat espanyol pugui entrar en una negociació amb Catalunya per voluntat pròpia. La mediació internacional tindria un doble objectiu: activar una solució política de la qüestió catalana i assegurar que l’Estat espanyol compleixi els acords de la mediació.
 - No hauria d’impedir la mediació el fet (donat per segur) que l’Estat espanyol s’hi oposi. En aquest punt Torra fa una original interpretació de la unilateralitat que s’hauria de considerar legítima de part de Catalunya, perquè pròpiament la unilateralitat inacceptable s’hauria produït  prèviament de part de l’Estat espanyol en oposar-se de manera sistemàtica a la negociació bilateral d’un referèndum. Vegi’s el text: There is, of course, another option. That Catalonia doesn’t find a solution in Spain and will continue its quest for self-determination without Madrid’s consent. Some will label this as unilateral, however, that wouldn’t be fair as the real unilateral action here is the systematic rejection by Madrid of a bilaterally agreed referendum. After the repression suffered this year and the many years in prison that our politicians and social leaders could be condemned to, the Catalan case for a remedial secession is more and more strong.”
 - Torra deixa anar una sèrie d’advertències: sense la mediació internacional la solució de la qüestió catalana empitjorarà, absorbirà com a tema central tota l’atenció política a Espanya i no hi haurà lloc pel plantejament d’altres aspectes que haurian de merèixer la preocupació del Govern de l’Estat. Més encara: es produirà la inestabilitat política permanent a Catalunya i a Espanya en un moment en què a la UE li convé tenir una “Espanya preparada de cara a la propera recessió”. Aquestes advertències podrien ser interpretades en la línia d’un xantatge més menys encobert, i en tot cas d’un avís per a navegants de cara al que pugui passar en un futur immediat.
 - Acaba la conferència de manera solemne: en la mediació internacional hi ha en joc el futur de Catalunya i Espanya, i el futur de la qualitat democràtica d’Europa. En conclusió, Torra ha passat de la denúncia de la deficient democràcia espanyola al qüestionament de la democràcia europea si no intervé en la mediació internacional tal com ell l’entén.
  El text, malgrat conèixer l’ideari de Torra, m’ha deixat perplex. En aquest discurs exposa sense embuts el propòsit per un programa de desestabilització política immediata, el que dicta Puigdemont, amb menyspreu de l’acció política institucional des de la Generalitat, amb un determinisme ferotge dels prejudicis antiespanyols, sense cap matís respecte de les expectatives de més de la meitat de la població catalana, i amb total ignorància dels requisits de la intervenció diplomàtica internacional, i de la UE en concret. Molts estem en contra de la presó preventiva i de l’acusació per rebel.lió, però distingint clarament els temes, i pensant sobretot en  l’estratègia de defensa que pugui resultar més positiva per als acusats, no podem combregar amb rodes de molí com la que rodola en la conferència de Ginebra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Presó col.lectiva”

Mas no se sent cridat