Notes d’un viatge al Perú (2): De la Vall del Colca a les barretines de Taquile

 Sortim d’Arequipa (2.330m. d’altura) en direcció a Chivay, en bus. En deixar la ciutat ens adonem dels barris de barraques adossades a la falda de la muntanya, grises com el color de la roca, aglomeracions amb una urbanitzación mínima,  la majoria encara sense subministre d’aigua i electricitat, pensades per a famílies sense possibilitats d’adquirir vivenda pròpia ni terreny on construir-la (l’especulació i l’augment de preus castiguen la població amuntegada a les principals ciutats del país). En arribar a

la zona de Tocrapampa ens apareix la cadena volcànica de l’Ampato (6.265m.), el Hualca Hualca (6.025m.) i el Sabancaya (5.976m.), aquest darrer en constant activitat: els núvols blancs de vapor  que deixa anar i que s’enfilen per sobre del desert són l’única taca que macula un cel absolutament blau.

  A mida que pugem per la carretera més alta del Perú el paisatge cendrós va adquirint una tonalitat lleugerament verdosa, pròpia de la vegetació de la puna o palla alta, sense cap arbre; és el paisatge propi del desert d’Atacama, del Nord de Xile, del que de fet aquesta zona de l’altiplà del Sud del Perú n’és la continuació. A Patapampa assolim la màxima altura del viatge, els 4.800m. El mirador ens ofereix la visió llunyana dels volcans Misni i Quehuisha, entre els quals neix l’Amazonas, ja en terreny brasiler, que anirà a desembocar a l’Atlàntic. A l’altre costat, la visió més propera de la cadena de l’Ampato i el Hualca.

  Per combatre el mal d’altura (“soroche”) res millor que mastegar fulles de coca. Els mateixos guies ho aconsellen i es poden adquirir en qualsevol paradeta o a les taules dels hotels. Es masteguen durant uns vint minuts per aconseguir l’estímul adequat contra el mal de cap i el mareig. És qüestió, però, de tenir sempre un caramel a la boca, de llimona o també de coca, beure aigua constantment i mates de coca o muña

(una mena de menta) sempre que es pugui. Encara que no t’agafi el soroche, a aquesta altura tens sempre una sensació de cansament, una pesantor als peus que t’aconsella instintivament mirar bé on els poses.

 Ens anem parant per contemplar ramats de vicunyes que pasturen tranquil.lament, així com ramats d’alpaques i alguns guanacs, separats dels altres grups. L’alpaca i la llama, de la família dels

camèlids,  són animals domèstics, mentre que la vicunya i el guanac són animals salvatges, protegits.  La llana de la vicunya és la més preuada en els mercats internacionals, després del caixmir. També ho és molt la de l’alpaca baby, i una mica menys la de l’alpaca adulta.

  Arribant a Chivay, travesssem el riu Colca. Reposem del cansament per les hores de bus en un curiós hotel situat als peus dels espadats del riu, i aprofitem l’estona per prendre un modest bany d’aigues termals. 

 

 Ens espera el matí per resseguir la vall del Colca fins al mirador de la Cruz del Cóndor i el començament del profundíssim congost en el que podríem dir que s’estimben els camps de cultiu que puntegen la vall. Els cultius són de blat, ordi , ceba, pebrot, papas, i sobretot de blat de moro. Es cultiva blat de moro de diferents espècies i colors (blanc, morat, groc); del blanc s’obté per fermentació la chicha, tradicional beguda alcohòlica de poc grau. És bastant insòlit que es puguin tirar endavant camps de cultiu d’aquestes característiques a més de 3.000m. d’altura, si no és per la presència de l’aigua del riu que fa el miracle de mantenir les terrasses a diferents nivells, en marges treballats des de temps immemorials, molt abans dels inques, amb una paciència infinita.

 

 En aquesta vall, i per aprofitar la seva fertilitat, es barallaven els Cabanas i els Collaguas, ètnies molt anteriros a l’imperi inka, procedents de la zona del Titicaca, cadascuna amb la seva llengua, quechua els uns, aimara els altres, i els seus costums. Van aprendre a repartir-se les terres i les van poblar abundantment.

Es calcula que hi vivien uns 65.000 habitants quan van arribar els espanyols. Van anar minvant amb la formació de les reduccions d’indígenes ordenades pel Virrey Toledo a partir de 1.570, i van quedar reduïts a uns 22.000 quan el 1.625 es van descobrir les mines de plata de Caylloma, a la vall paral.lela, on van ser obligats a treballar com a mitayos (treballadors desplaçats per la força dels seus lloc d’origen). Avui fascina la contemplació d’aquesta vall, tant com devien quedar fascinats els aviadors nordamericans que la van descobrir o, millor, retrobar, el 1.929 quan buscaven la ciutat secreta dels inques.

 Pel  camí parem a Maca, un poblet amb mercat al carrer, castigat per les recents erupcions del Sabancaya i terratrèmols subseqüents que han deixat senyals ben visibles de la fractura del

terreny a les faldes de les muntanyes del voltant. 

  La vall del Colca es fa vertiginosa al congost del mateix nom. Es tracta del segon congost més profund del planeta; arriba a una profunditat màxima de 4.300 m., amb un promig de 2.300m. Des del mirador de la Cruz del Cóndor es pot intuir el vertigen de la sonoritat del Colca perdent-se en aquestes profunditats, solcant en total soledat les parets que l’empresonen i el condueixen.

 El mirador de la Cruz el Cóndor deu el nom als estols de còndors que a partir d’una determinada hora del matí aixequen el vol sortint de les parets del començament del congost. El còndor plana majestuós, lentament, suaument, desmostrant que és el missatger dels déus dels inques i l’au nacional dels països de sudamèrica. Completen l’escenografia d’alta muntanya amb el protagonisme dels còndors la puya raimondi o titanca florida, una atzavara que només es troba al Perú, els cactus San Pedro o canelobres i les figueres de moro dites punos, totes arrapades a les parets del congost i a tocar del mirador.

 

  

 

  

  

   

  Continuant la ruta cap a Puno tenim ocasió de veure flamencs a la llacuna de Salinas. Passem per Juliaca: una saturació desurbanitzada de 300.000 habitants, amb permanent col.lapse de trànsit a la carretera que la travessa pel mig; és un enorme i caòtic mercat on es ven de tot, propiciat pel contraban que es filtra a través de la propera frontera amb Bolívia. Recorda una mica el caos de les ciutats de l’Índia. 

  Si Lima és la capital de l’Estat, Cusco la capital arqueològica i Arequipa la capital gastronòmica

(ha adquirit fama la nova cuina peruana últimament), Puno és considerada la capital folclòrica del Perú, banyada pel llac Titicaca, el llac navegable més alt del món (3.810m.), compartit amb la veïna Bolívia.

  Del port de Puno sortim amb vaixell turístic cap a les illes dels Uros, una tranquil.la travessa de quatre hores. Els descendents dels primitius uros que vivien en barques familiars a les vores del llac, dedicats a la pesca i totalment aïllats de la resta d’ètnies veïnes, habiten ara sobre platafaformes bastides sobre un jonc especial, la totora, que creix en abundància a l’interior del llac. Aquestes plataformes constitueixen la base d’unes 90 illes

actualment, habitades per una comunitat de 400 famílies (unes 2.000 persones aproximadament). Les senzilles cabanes on viuen, d’un sola dependència, són també de totora, i tant la base de les plataformes com la de les cabanes s’han de renovar periòdicament per evitar que es podreixin.

  Tot això ens ho expliquen i ensenyen uns representants de les unitats familiars que es cuiden bé prou de tenir les paradetes de

venda al costat de les cabanes. A més de la pesca, viuen dels ingressos del turisme que administra cada família, i de les taxes dels vaixells que paguen per visitar les illes, administrades pel president o “germà gran” de la comunitat. Tenen tres escoles (catòlica, adventista i mormona). Ens fan una demostració de com s’apleguen determinades extensions de totora que suren a la superfície del llac, es seccionen de soca-rel amb eines de metall i s’uneixen estretament les diferents porcions fins a formar les plataformes del tamany que es desitja. La part més tendre el jonc, la més propera a la rel, és comestible.

  Ens ensenyen els interiors de les cabanes: un llit principal on poden dormir tres o quatre persones, i uns llits laterals per als més petits. La cuina és a fora i els serveis sanitaris són comuns en

plataformes separades. Cada cabana té la seva placa solar. En expliquen també que cada x mesos tenen visita mèdica. Parlen l’aimara, a més del castellà.

 

  Donem una volta per entre les illes de totora dalt d’unes barcasses del mateix material, imitació de les antigues embarcacions que circumdaven el llac. Segons sembla, el costum de formar les illes de jonc va començar a partir del 1.915, el que voldria dir que els primitius uros habitaven només a les barques de la vora del  Titicaca.

  Continuant amb el vaixell turístic més enllà de les illes dels uros podem comprovar les extensions de totora  que ens acompanya a banda i banda, formant llargues avingudes sobre el llac.

  Històricament, a la zona del Titicaca es formà la cultura del Tiahuanaco, centre religiós i cerimonial des del qual el poder dels sacerdots que dominaven els secrets solars i la meteorologia (essencial pel control dels cicles productius) es va estendre pels volts del llac fins Arequipa, i fins a la costa (Nazca i Paracas) i la part central de l’altiplà entre els anys 200 i 900 d.C. El déu de

Tiahuanaco, adoptat per l’imperi Inka a mitjan S.XV, tenia la seva figuració a la porta del Sol del temple: una figura adornada amb raigs al cap, sostenint dos bàculs i rodejat per 24 estatuetes de genolls. Era el déu Waricocha, el déu creador. Al seu entorn es fomà la religió del Titicaca, una combinació dels déus celestes (el sol, la lluna, les estrelles, Mart, Venus), que tenen el  seu origen en

l’estrella Pacha vora el riu del firmament (la Via Làctea), girant al voltant de la Creu del Sud (la chacana) i  reflectint el seu moviment sobre la superfície del llac en sentit contrari, que és el de la Pachamama (la terra). Llegint les estrelles es poden preveure les collites i la qualitat de la pesca. La Creu del Sud és el pont (chacana) entre el cel i la terra.  Els secrets de la religió de Tiahuanaco van conformar el contingut essencial de la cosmogonia i teologia inques.

  Desembarquem a l’illa Taquile, al mateix Titicaca, on pugem per una rampa de pendent considerable fins a la plaça central. Allí una modesta construcció amb exposició de treballs de teixit ens recorda que la qualitat dels teixits de

Taquile ha merescut el reconeixement de la Unesco. Els homes i les dones han de saber teixir per poder casar-se. Dada curiosa: els homes fan servir els raigs de les bicicletes (tot i que no hi ha bicicletes enlloc!) com agulles de cosir.

  Ens sorprèn la quietud del lloc, sense vehicles ni mitjans de transport de cap mena, ni cavalls, ni mules, ni llames, només homes i dones amb el farcell a l’esquena que pugen i baixen del port a la plaça. Tots vestits amb la indumentària tradicional que els identifica com habitants de Taquile: barretina, armilla, faixa, pantaló negre i camisa blanca; els casats porten la barretina tota vermella; els solters, blanca i vermella, com els nens; les dones i les noies, faldilles negres si són casades i vermelles si són solteres, totes amb un mantell negre que els cobreix el cap.

  Corre una versió nostrada de la indumentària dels habitants de l’illa de Taquile segons la qual imitaria la barretina catalana. Es diu que el virrei comte de Lemos, suposadament relacionat amb

ambients mediterranis, a rel d’una sublevació contra la corona per una disputa sobre la propietat de les mines de plata de Puno, va acabar definitivament amb la revolta el 1668 i va imposar una nova vestimenta al personal de la zona, i també al de l’illa de Taquile fent-los lluir la típica barretina catalana que haurien conservat fins avui. Trobo molta imaginació en aquesta versió. El virrei comte de Lemos (Pedro Antonio Fernández de Castro Andrade y Portugal) estava casat amb Ana Francisca de Borja y Doria, de Gandia, però el seu origen era madrileny, i no sembla que hagués de tenir motius especials per exportar la barretina catalana (quina existència potser desconeixia) al llac Titicaca. En molts altres llocs del Perú vesteixen barretina, i totes les barretines s’assemblen