Sentir-se separatista?

  

    Buscant altres temes, em trobo amb aquestes reflexions del pare Batllori que fa més de setze anys vaig subratllar (Miquel Batllori, “Records de quasi un segle”, 2000). Han passat anys, però continuo participant del mateix pensament. El separatisme accelerat ens vol fer oblidar massa coses, entre les quals coses tan fonamentals com Jaume Vicens i Vives i el mateix Batllori:

    “Un separatisme català que hagués d’excloure les Illes Balears i el País Valencià, essent jo un català culuralista, no em convenç gens. Que arribés un moment en què, políticament, haguéssim de considerar com a estrangers Ramon Llull, Ausiàs March, els papes Borja (i fins i tot Baltasar Gracián), em sembla una cosa totalment contrària a la meva manera de pensar i a la meva manera de ser. Per això no em sento separatista ni políticament ni cultural. Al cap i a la fi, la convivència de tants segles (almenys des del S. XV, però ja en alguns aspectes des d’abans) i les connexions polítiques de totes les terres de la península Ibèrica, sobretot les que després van formar la monarquia hispànica, han fet que no ens hàgim de considerar com una nacionalitat enterament separada del món hispànic. De fet, la política europea d’Espanya és una herència claríssima de la Corona d’Aragó…En el fons, en aquest punt coincidia bastant amb en Jaume Vicens. Ell no es va declarar mai separatista. En una reunió a Montserrat, en què hi havia en Jordi Pujol i en Josep Benet, hom va preguntar-li: “Podem parlar encara de nacionalisme?”. La resposta d’en Jaume Vicens i Vives va ser: “Bé… sí”. De manera que semblava que no volgués insistir-hi gaire. La formulació i el to de la resposta significaven prou bé que en Jaume ni excloïa  el nacionalisme, en la seva perspectiva històrica, ni volia fer-ne un alçaprem”. (op. cit. pp 318-319)