Sentir-se separatista?



  
    Buscant altres temes, em trobo amb aquestes reflexions del pare Batllori que fa més de setze anys vaig subratllar (Miquel Batllori, “Records de quasi un segle”, 2000). Han passat anys, però continuo participant del mateix pensament. El separatisme accelerat ens vol fer oblidar massa coses, entre les quals coses tan fonamentals com Jaume Vicens i Vives i el mateix Batllori:
    “Un separatisme català que hagués d’excloure les Illes Balears i el País Valencià, essent jo un català culuralista, no em convenç gens. Que arribés un moment en què, políticament, haguéssim de considerar com a estrangers Ramon Llull, Ausiàs March, els papes Borja (i fins i tot Baltasar Gracián), em sembla una cosa totalment contrària a la meva manera de pensar i a la meva manera de ser. Per això no em sento separatista ni políticament ni cultural. Al cap i a la fi, la convivència de tants segles (almenys des del S. XV, però ja en alguns aspectes des d’abans) i les connexions polítiques de totes les terres de la península Ibèrica, sobretot les que després van formar la monarquia hispànica, han fet que no ens hàgim de considerar com una nacionalitat enterament separada del món hispànic. De fet, la política europea d’Espanya és una herència claríssima de la Corona d’Aragó…En el fons, en aquest punt coincidia bastant amb en Jaume Vicens. Ell no es va declarar mai separatista. En una reunió a Montserrat, en què hi havia en Jordi Pujol i en Josep Benet, hom va preguntar-li: “Podem parlar encara de nacionalisme?”. La resposta d’en Jaume Vicens i Vives va ser: “Bé… sí”. De manera que semblava que no volgués insistir-hi gaire. La formulació i el to de la resposta significaven prou bé que en Jaume ni excloïa  el nacionalisme, en la seva perspectiva històrica, ni volia fer-ne un alçaprem”. (op. cit. pp 318-319)

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació