Notes d’un viatge a Xile i Agentina (i 4) : d’Iguazú a Buenos Aires



   Una vaga de personal de la Companyia xilena Lan, amb la que hem fet tots els vols interiors per Xile i Argentina, ens retarda unes hores el trasllat d’Ushuaia a Iguazú  i ens obliga a pernoctar una nit a Buenos Aires, sense perdre cap de les rutes programades. De bon matí prosseguim fins a Iguazú, al Nord, a la província de Misiones, molt a la vora de la frontera amb Brasil, Uruguai i Paraguai, bressol de la cultura guaraní. La calor i la humitat són constants en aquesta zona durant tot l’any. Val a dir que Iguazú es mereix per si sol el viatge. Les impressionants i commovedores cascades que produeix el riu Iguazú poc abans de desembocar en el riu Paranà, en la confluència de la triple frontera d’Argentina, Brasil i Paraguai, descobertes el 1541 pel conqueridor Alvar Núñez Cabeza de Vaca, situades en el marc de la selva subtropical, són d’una bellesa inoblidable, declarades Patrimoni Natural de la Humanitat el 1939.
    Aprofitem la tarda del mateix dia d’arribada per visitar les cascades d’Iguazú pel cantó brasiler. En una longitud de 2,7 Km recorrem pausadament les passarel.les que ens permeten admirar a


certa distància les cortines sonores d’aigua, unes al costat de les altres, confegint l’escenografia grandiosa d’un espectacle que et fa la impressió que no s’acaba mai. Ens podem apropar fins a sota mateix del saltant de la “gola del diable”, i remullar-nos de valent mentre filmem i fem fotos, immergits en l’estridència de la caiguda de l’aigua que ens deixa bocabadats.

    Segons la llegenda,  el malvat Boi va doblegar el riu en dues meitats i  va convertir la cabellera de la donzella Naipí en cascada i el seu jove acompanyant Tarobà en arbre quan fugien en canoa per

no ser sacrificats al déu serpent. Diu la mateixa llegenda que els dos amants es retroben quan surt l’arc de Sant Martí. Vam copsar algunts intents de retrobament en les tímides aparicions i desaparicions de l’arc de Sant Martí per entre l’espès cortinatge de la cascada.
    A poca distància de les cascades es poden visitar (nosaltres no vam tenir temps de fer-ho) les runes de San Ignacio, una de les múltiples “reduccions” o poblacions fundades pels jesuïtes durant el segles XVII i XVIIII. En total van fundar 30 reduccions indígenes a la zona de Misiones, Nord de Corrientes, Sud de Brasil i Paraguai, que van arribar a concentrar més de 100.000 habitants aborígens amb la intenció de protegir-los de la voracitat dels conqueridors imperials. Les famílies cultivaven la yerba mate i el tabac, i organitzaven la seva producció i comercialització, fins que el 1767 la corona espanyola va decretar l’expulsió dels jesuïtes de les terres americanes perquè la seva organització amenaçava el poder


conqueridor. Abandonades durant segles, d’aquestes “reducciones” només en queden les restes de les construccions originals, que s’aixecaven sempre sobre els mateixos plànols en les diferents zones d’assentaments, amb blocs de pedra vermella, volcànica: les vivendes, l’església, l’hospital, els col.legis, els tallers i els magatzems. El pare Miquel Batllori, jesuïta, ha historiat part d’aquestes “reducciones”, així com el paper dels jesuïtes en els processos d’independència de les repúbliques hispanoamericanes.
    En el centre d’interpretació ubicat a l’antic hotel colonial de les cascades recordem que la pel.lícula “La misión”, de 1986, dirigida per Roland Joffé i interpretada per Robert de Niro , Jeremy Irons i Aidan Quinn, deixa constància


precisament del poder dels jesuïtes a la zona d’Iguazú, on exercien una influència molt gran en els àmbits cultural, econòmic i polític entre les comunitats guaranís, en disputa amb les monarquies europees, a ran del Tractat de Madrid (1750) entre Espanya i Portugal.
    Dediquem el matí del segon dia al  recorregut de les cascades pel costat argentí. El petit tren ecològic de la selva, amb locomotora de gas, ens porta fins a l’esplanada superior del riu Iguazú (el “riu de les grans aigües”), des d’on arribem al capdamunt de la “gola del diable” mitjançant una plàcida passejada pels camins i passarel.les que travessen el riu i que ens permeten contemplar la vegetació i l’amplària i la força del corrent d’aigua just abans de precipitar-se pels penya-segats de la cascada. Vistos des de dalt, els saltants impetuosos cauen estridents i de l’escuma que formen s’aixeca una boira blanca incessant que ens amara irremissiblement. Els falciots, petits ocells d’ales fosques en forma de falç que figuren com emblema al logos del parc natural d’Iguazú, entren i surten d’entre les cortines de

les cascades com si volguessin barrejar-se amb l’aigua. De retorn del circuit superior, arran de camí i saltironejant pels arbres, podem veure micos i caotís, una mena de gats grossos amb cua molt llarga i morro prominent.

   Continuem la visita resseguint el circuit superior anant a tocar dels saltants Mbiguà, Dos Hermanas, Bossetti, Chico, Ramírez i San Martín, amb caigudes de més de 70 metres, i repetim la visió pel circuit inferior sobre els mateixos saltants, a més dels d’Adan y Eva, el Lanusse i l’Alvar Núñez. Pel camí, tenint al davant l’illa de San Martín cap on s’apropen accelerant vers les cascades les embarcacions que creuen el riu amb

visitants disposats a passar per emocions més fortes, no deixa de sorprendre’ns la majestuositat dels caients entre la vegetació de la selva, i sota el Bossetti ens apareix l’arc de Sant Martí, aquesta vegada sí amb tota la seva esplendor, per confirmar el retrobament amb un dels espectacles més imponents de la natura.











Abans d’abraonar-se desfent-se en mil cascades,
la força d’Iguazú, el riu de les grans aigües,
ha travessat calmosa la plana guaraní
esdevinguda selva amb mans i esguard de mare.
S’apleguen amb estrèpit tots els sentits del riu
al punt de la caiguda per ser boira i escuma
amb ànsies de retorn al cor i a la matriu
on no fineixen mai els sentiments de l’aigua.

  De nou a Buenos Aires, arribem a l’última etapa del viatge. Ben a la vora de l’hotel, en una cantonada de la Avenida de Mayo, aprofitem les últimes hores de la tarda per entrar al cafè

Tortoni. Una reproducció a mida natural de les figures dialogants de J.L.Borges, la poetessa Alfonsina Storni i Carlos Gardel, al fons de la sala principal, ens porta als vells temps d’aquest cafè de tertulians il.lustres, argentins, americans i europeus, molts d’ells recordats en les fotografies, pintures i motius que pengen de les parets. El gest de J.L. Borges en el trident tertulià guarda una estranya semblança amb la gesticulació típica de J. Pujol.

    Després d’una curta caminada pel centre de la ciutat, per la Plaça de Mayo amb els recordatoris de les madres incansables en forma de mocadors gravats al terra, per davant de la Casa

Rosada, amb el color típic que li donen els greixos d’animals barrejats amb sang amb què es va recobrir la façana,  per davant de la catedral, la seu del Papa Bergoglio, i l’edifici colonial del Cabildo, ens decidim a pujar al bus groc que recorre els barris de la ciutat amb la possibilitat de baixar i tornar a pujar a cada parada, amb servei inclòs d’auriculars autoguies.

    Buenos Aires és una ciutat immensa, amb 3 milions d’habitants al centre pròpiament dit i amb més de 8 milions en la conurbació que la configura en cercles concèntrics en un radi de més de 30 Km.  Passem pel Teatro Colón, el centre d’òpera, i  l’Obelisc a la Plaça de la República, memorial perenne de la fundació de la ciutat com a ciutat independent, i no ens deixa mai la visió del perfil metàl.lic de l’Evita estampat al frontal superior d’un gratacel.
   Els anglesos havien aprofitat la decadència espanyola per intentar ocupar Buenos Aires dues vegades, el 1.806 i el 1.807, però no ho van aconseguir per la resistència dels seus habitants, fins que el 25 de maig de 1.810 la ciutat va proclamar la independència del virreinat de Río de la Plata a l’actual Plaza de Mayo. A partir de 1.816 Argentina es va convertir en un país federat i la ciutat de Buenos Aires en una cosmòpolis que volia imitar les grans ciutats europees, oblidant, com sostenen
molts, que el seu destí era llatinoamèrica i no Europa. Potser per això les sensacions que desperta Buenos Aires en una primera aproximació (potser molt superficial), a diferència de Santiago de Chile, més antiga, són d’aparença de grandesa al costat d’una realitat física precària, insegura, amb edificis històrics abandonats, carrers descuidats a tocar de les vies més cèntriques i molta feina per ordenar i reconstruir.


   Segurament que van contribuir a aquesta aparença de grandesa les successives immigracions que fugien de les catàstrofes d’Europa el 1.880 , 1.910 i 1.930. El 1.910 hi havia a Argentina dos milions i mig d’europeus sobre un total de sis milions d’argentins criolls. El 1932 van decidir tancar les fronteres durant un temps. Expressant aquesta realitat l’escriptor Carlos Fuentes té dit que “los mexicanos descienden de los aztecas, los peruanos de los incas y los argentinos de los barcos”. La situació actual del país és molt menys optimista , amb el 38% d’inflació i la pèrdua d’un 12% de poder adquisitiu dels salaris l’any 2016, segons informació de la tv argentina.
    Barrinant amb aquestes reflexions donem voltes amb el bus groc. Passem per la Plaça del Congreso, i vorejant el riu de la Plata deixem el centre per arribar al barri de San Telmo i la Boca. Allí l’ambient de festa per als turistes, que vagaregen pel Caminito i els carrerons empedrats i les cases ornades amb colors llampants de l’antic barri portuari, en aquesta hora de diumenge també ocupats pels afeccionats del Boca que esperen l’hora del partit amb les seves banderoles i samarretes blaves i grogues, ens allunya les cabòries. A cada cafè-bar, el so d’un tango, el reclam d’una parella que el balla o la presència intermitent d’algun cantant amb bona veu. Al  balcó que obre pas al Caminito la figura del Papa Francesc presideix la xaranga en actitud de beneir els caminants estrangers i les ballarines locals que s’ofereixen a abraçar-te per fer la foto a ritme de tango. 
   A pas de bus continuem pel barri de Puerto Madero, arran de riu, una zona de bars i restaurants reconstruïda amb gust i equilibri, amb el pont de Las Damas de Calatrava i les antigues grues del port que vigilen les vores del passeig. Al barri de Recoleta l’església de la Virgen del Pilar, amb el cementiri adjacent i l’enorme ficus de la plaça on els diumenges hi ha mercat, ens trasllada als temps de l’arquitectura colonial. Trobem tancat el cementiri que segons ens informen reflecteix molt bé els somnis de grandesa de Buenos Aires en els seus elegants panteons de marbre de Carrara. És el  que en diuen “morirse con estilo y clase”.
    Tenim temps per assistir a una sessió de tangos de força classe al Querandí, en un espectacle de quatre parelles que fins resulta pedagògic per entendre l’evolució del tango des dels seus orígens


immigratoris, passant pel tango cançó de Carlos Gardel, la milonga de saló i acabant amb els malabarismes del tango més modern.


    El matí del darrer dia ens fa anar a peu pels carrers de la vora del centre, el  Corrientes d’aparadors, els magatzems Pacífico amb les pintures a la cúpula que recorden que abans de magatzem va ser la seu de l’empresa del mateix nom. Continuem caminant cap a la Plaça del General San Martín, amb la torre dels anglesos al fons (un irònic regal dels britànics per commemorar les derrotes que van patir en aquest mateix indret)  i emprenem infatigables el llarg carrer de Santa Fe  on  cap al final ens espera amb els braços oberts la llibreria “El Ateneo”, un teatre que conté la més gran llibreria de sudamèrica i la segona més gran del món, el lloc perfecte per mirar, veure, fullejar i concentrar en uns minuts de descans tot el que el viatge ens ha donat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?