Interessa Otegi?

  Si haguéssim de fer cas a l’interès que ha despertat la vinguda del dirigent abertzale a Catalunya, podríem dir que des que va sortir de la presó l’estàvem esperant amb els braços oberts. Se li han fet entrevistes, algunes anunciades amb anterioritat pels mateixos mitjans públics, i se li ha preparat una rebuda especial al Parlament, amb entrevista amb la presidenta i intervenció en la Comissió d’exteriors.

   Si abans dèiem que era impossible parlar d’Eta i no fracassar en l’intent, diria que ara és impossible parlar amb Otegi i no fracassar igualment en l’intent. En l’entrevista  que li ha fet aquest matí  Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, que per cert es mostrava molt preocupada al final perquè s’entengués bé el que havia dit i el que no havia dit (en un excés de zel per salvar l’interès mediàtic del personatge, més enllà d’altres consideracions, subratllant una i altra vegada, a manera de justificació, que el personatge ja havia complert la pena de presó que se li havia imposat ), Otegi ha deixat anar algunes afirmacions que deixen al descobert tant la seva tessitura moral com la vacuïtat del seu projecte polític.

   Sense demanar perdó  a les víctimes del terrorisme etarra, ha dit que està disposat a parlar amb elles per establir un relat dels fets del conflicte polític en el que les dues parts puguin sentir-se còmodes; ha remarcat el seu convenciment que en aquell conflicte polític estava legitimada l’acció armada contra l’Estat i que el que importa de cara al futur és reconèixer que la seva intervenció va ser decisiva en el final d’Eta, gràcies al qual es van donar les condicions objectives necessàries perquè pogués tenir lloc el procés català.

  A part de no cenyir-se a la veritat històrica dels fets (Otegi va intervenir en el procés de pau del 2006 que va acabar amb fracàs per l’atemptat a la Terminal de Madrid amb víctimes mortals, i Eta no va anunciar la fi de les seves accions armades fins al 2011, però encara no s’ha dissolt), causa perplexitat que l’entrevistadora no li hagi discutit directament el protagonisme del final d’Eta en les condicions del procés català, com també que en cap moment de l’entrevista no li hagi posat en qüestió la seva afirmació que el que compta és el final de la lluita armada i no les consideracions morals entorn del penediment i del perjudici a les víctimes. Mònica Terribas hauria mantingut la mateixa actitud passiva si l’entrevista hagués estat amb un corrupte acabat de sortir de la presó? No hauria distingit entre el compliment de pena i la idoneïtat moral i política del personatge?

   Per què interessa Otegi en aquests moments als mitjans públics i al Parlament de Catalunya? Si de veritat es volen eixamplar les bases socials de l’independentisme, en molts sectors s’hauria valorat molt més la crítica ferma i la denúncia de les falsedats i les incoherències del personatge en comptes d’aquesta predisposició a ballar-li l’aigua i silenciar-li la justificació del recurs a la violència com a instrument polític. Els polítics bascos, ni ara ni abans, han mostrat massa simpatia per Catalunya. Sempre han anat a la seva. No tenim res a aprendre de l’historial d’Otegi; ben al contrari, en moments de lucidesa hem volgut subratllar la diferència substancial del procés democràtic català respecte dels antecedents de la violència etarra per la independència.

   Resulta xocant la benvinguda mediàtica i política que se li ha volgut donar al personatge. Durant massa temps en molts sectors de l’autoanomenat progressisme d’esquerres les accions d’Eta van trobar una empatia moral de fons, quan no un explícit reconeixement dels seus mètodes que es veien justificats per l’apel.lació a una situació de violència prèvia que emanava dels poders de l’Estat. Tots els mitjans per fer front a aquella situació de violència prèvia eren lícits, també el degoteig d’accions armades que comportaven l’eliminació programada de persones (molts es resistien a qualificar aquestes accions d’assassinats). Els resultats més esfereïdors d’aquest bucle infernal de la violència desfermada, com ara els atemptats de Vic, Hipercor, els assassinats de Yoyes i Ernest Lluch, van anar moderant aquell sentiment d’empatia moral de fons, però no es passava a considerar, en aquells sectors del progressisme esquerrà, i en molts sectors nacionalistes, que una acció combinada de mesures policials i jurídiques eren necessàries per eradicar aquella espiral.

   Superada la fase de violència al País Basc, al procés català li pot convenir recuperar l’empatia de fons amb un dels seus protagonistes només perquè ara sosté que el model que cal seguir és el català? El procés està donant mostres de pèrdua de força política i social per continuar sostenint el seu impuls democràtic. Amb la benvinguda a Otegi recupera de manera absurda, per mor de l’objectiu comú de la independència per damunt de qualsevol altra consideració, un fil d’empatia amb una situació que només li pot aportar pèrdua de credibilitat moral.