Estampes del Vèneto i la Llombardia (i 2)





  Màntua.- Màntua és avui només, i ja és molt, el que es conserva del castello o residència dels Gonzaga, amb els seus apartaments, i sobretot la cambra degli sposi amb les pintures de Mantegna reproduint escenes de la vida  de la Cort, emparentada amb la de Ferrara. Aquí hi ha destil.lada la potència artística del Renaixement (S.XV i XVI), i la descoberta d’Isabel d’Este, muller de Francesc II Gonzaga, de qui ben aviat va quedar vídua, una figura enlluernadora, del tot entregada a l’art i a la filosofia, que fou capaç de barrejar les formes de govern amb una determinada visió de futur, a voltes contaminada per influències excèntriques que per això mateix la fan avui més atractiva. D’ella és la divisa, manllevada de Sèneca, segons la qual cal viure “Nec Spe Nec Metu” (“sense esperança i sense por”), que podria figurar a la capçalera de qualsevol estoic empedreït. La divisa  apareix profusament recordada a les parets i als sostres de les seves estances, al costat de signes pitagòrics molt més abstrusos. Ens mira complaent des de la tela de Tiziano, que per res recorda l’esbós de retrat que aquí mateix li va fer Leonardo quan es va veure obligat a refugiar-se a la cort fugint dels seus perseguidors. A primers del S.XVII, exactament el 1.608, Monteverdi va estrenar en aquestes sales  l’Orfeo, considerada l’embrió de l’òpera italiana.
 
Parma.- Caus literalment de cul quan et veus encerclat pel conjunt monumental de Parma, format pel duomo (catedral), el baptisteri, l’església de Sant Joan i el palau renaixentista que tanca la piazza rectangular. A la cúpula de la catedral llueix l’ascensió de Correggio, i en un lateral el descendiment en baix relleu d’Antelami, l’arquitecte de l’impressionant baptisteri del S. XII, de cinc pisos d’alçada, construït sobre planta octogonal amb marbre rosa de Verona,  coronat amb cúpula. A l’exterior et sorprèn la riquesa escultòrica de les ports nord i sud i dels pilars laterals.  L’interior t’envaiex com un somni de colors del S.XIII, rodejat per un polígon de setze costats amb setze fornícules i galeries, tot recobert per un admirable conjunt de pintures al fresc, entre les quals figura lla llegenda daurada de Sant Jordi i el drac.
 


   Bèrgam.-  Bé mereix una visita detinguda el museu  de l’Acadèmia Carrara, que contè una rica col.leció de pintures del quattrocento a l’ottocento. De nou, entre molts d’altres,  Mantgena, G.Bellini, Benozzo Gozzoli, de qui recordem els frescos de Sant Agustí a Sant Gimignano, les natures mortes de Baschenis… 
   La sorpresa aquí ens ve de part de G.Pellizza (de qui també recordem el seu “Quart estat”) amb l’expressió continguda de la noia de la carta a la falda a “Ricordo di un dolore”.  
   
A la Piazza Vecchia de Bergamo Alta es respiren els aires de Joan XXIII (de la família Roncalli original de Sotto il Monte, veïna de  Bèrgam on es formà) al vestíbul del Palau Antic, i seguint el cercle monumental format per la capella Colleoni, el baptisteri i el duomo, entrem a Sta Maria Major, en quines parets laterals pengen tapissos florentins i flamencs del Ss XVI i XVII. Res comparable amb el joc d’inspiracions surrealistes que desvetllen els panells en marqueteria de Lorenzo Lotto (S. XVI) a les baranes de l’altar major, sobre el “Cavaller” (que em va suggerir aquestes tankes), “L’arca de Noé”, “l’Avarícia”…, dignes de formar part del Museu Dalí.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre