Per què (no) hem guanyat




 L’assistència a la presentació a Òmnium de Mataró, el passat dimecres, del llibre d’articles i reflexions del periodista Francesc-Marc Álvaro (“Per què hem guanyat”), em va plantejar algunes qüestions:
    1.- La urgència per editar, seguint les pautes de l’oportunitat del moment,  s'ha valorat molt més que la congruència (en aquest cas no seria adequat parlar de qualitat) del producte.
   De ben segur estava pensada la seva edició en un context de clara victòria de les opcions independentistes el passat 27S, com una continuació explicativa del que en els ambients independentistes es donava per fet. Els resultats, en canvi, convidaven més aviat a plantejar la pregunta de Per què no hem guanyat. Es pot jugar amb les xifres, però aquella nit va quedar clar que l’independentisme no havia assolit la força que esperava. Per què, doncs, les presses en editar un producte que estava destinat a ser desmentit immediatament pel seu mateix autor?
    2.- L’ambient de la sala, amb una seixantena de persones, traspuava més un ambient de desencís i de desconcert que de convicció .
  La primera pregunta del periodista mataroní Manuel Cuyàs, acompanyant de l’autor en la presentació, no podia esquivar la realitat : “ Es pot dir que hem guanyat?”.  I a partir d’aquesta constatació se’n van seguir unes altres, que apuntaven totes elles a la incertesa del moment i als greus errors comesos. Es va parlar pel mateix autor de la insuficiència d’una victòria que es pot malbaratar (Rafael Nadal ja ho ha exposat de manera contundent com un fet irreversible),  d’una opció pel vot equivocat (referint-se sens dubte al vot de la Cup), d’una manca de sentit d’Estat i d’una sortida possible imprevisible a última hora (un altre conill del copalta, del que ja n’han sortit uns quants) amb un pacte amb la Cup, que no convidaria precisament a l’optimisme. Les preguntes dels assistents apuntaven en la mateixa direcció, i alguna va arribar a diagnosticar que la celebració del 9N va ser un error perquè, segons va dir,  “els vam ensenyar les cartes”.
    3.- La crida a la confiança que va proposar l’autor, malgrat tots els inconvenients del present, es fonamentava en la manca d’intel.ligència de Madrid que, segons ell, no serà capaç de fer un plantejament prou interessant al que es podrien acollir molts independentistes porucs que es desenganxarien del procés.
    És a dir, contra la insuficiència de forces el remei de la suposada estultícia de l’adversari. Pobríssim recurs per refer la moral de la tropa. Suposem que l’adversari és curt de gambals, però no es pot descartar que alguna vegada es mourà amb més intel.ligència de la que ha demostrar fins ara. I què passarà si això es produeix? Si es reconeix que hi ha una part de la base que cediria davant d’una proposta intel.ligent i raonable, vol dir que l’edifici de l’independentisme té uns fonaments poc sòlids. És sostenible durant molt de temps predicar la superioritat dels propis mitjans, a costa de dissimular-ne les carències, enfront de la suposada inferioritat intel.lectual de l’adversari? Això ja no és ni seny ni rauxa, és més aviat una forma d’autoengany, que ara sembla innocent però que pot tenir conseqüències molt negatives perquè ens amaga els fets i ens allunya de la realitat.
    4.- Una part del periodisme polític català ha jugat a la puta i a la ramoneta en el seguiment del procés, i ara comença a veure que no tot són flors i violes, i no sap com recuperar la coherència davant la contundència dels fets que desmenteixen el que fins ara havien defensat incondicionalment.
    El llibre de Francesc-Marc Àlvaro presenta una sèrie de reflexions (per dintre) entorn de la intrigues del procés, de maig a octubre de 2015, i una sèrie d’articles a la Vanguàrdia comentant l’evolució del mateix, entre gener i octubre de 2015 (per fora). Els dos últims articles, immediatament després del 27S (“Ha guanyat la il.lusió”, de 28 de setembre, i “Mas, la ròtula”, de l’1 d’octubre), són una valoració forçada que no pot presentar-se com massa contradictòria amb la resta de reflexions i articles antecedents. No s’havia guanyat, però s’havia de dir que havia guanyat la il.lusió, i que Mas era en tot cas imprescindible, encara que els resultats el deixaven als peus dels cavalls. Com reconeixeria el mateix autor en una article posterior, més sincer (“la correcció necessària”), i com reconeix avui mateix (“Contra el desencís”), el moment és de malbaratament polític i de podriment del procés, però enlloc es fa una autocrítica respecte de les anàlisis anteriors, com si al final hagués sorgit una força imprevista de la naturalesa que està a punt de malmetre’l. Aquesta força irracional és la Cup, evident per al periodisme masista que representa Francesc-Marc Álvaro.
    Algun dia s’haurà de fer la crònica política i cultural d’aquests anys de sobiranisme, per analitzar amb fredor la gènesi, l’evolució i el decantament cap a l’independentisme acrític d’una part important del món cultural i dels creadors d’opinió a Catalunya (i als seus mitjans públics!) que quasi d’un dia per l’altre va descobrir que la seva funció era posar-se incondicionalment al servei de les excel.lències d’una immediata independència, fins que un bon dia va haver de començar a baixar del cavall  i a reconèixer que el que era bo, necessari i suficient, estava en realitat farcit d’insuficiències, contradiccions i enganys, que reproduïen els mecanismes  de la depressió col.lectiva. I com que els canvis sobtats d’orientació política i cultural no són mai innocents (pensem en l’aznarisme que predicava una segona transició, sembrant moltes de les males herbes que ara no sabem com arrencar), també caldrà preguntar-se a qui va acabar beneficiant la commoció sobiranista.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?