Podem/Podemos en prospectiva



  

 Si a Catalunya el sobiranisme i l’eventualitat de la seva concreció en un procés plausible d’independentisme és la qüestió política cabdal a desentrenyar en el cicle electoral d’aquest 2015, en el conjunt d’Espanya la qüestió política central que s’haurà de concretar és la del paper que acabarà jugant el moviment/partit Podemos i quina repercussió tindrà aquest joc en el mateix procés sobiranista.
   Disposem d’enquestes segons les quals Podem/Podemos pot tenir resultats rellevants tant en les autonòmiques (plebiscitàries per als sobiranistes) de Catalunya i de la resta d’Espanya com en les generals legislatives de finals d’any, recollint un vot relativament transversal i predominant entre àmplies capes de la població que refusen tant el sistema econòmic com el polític, entre les quals, però, ha augmentat l’interès per la política. L’expresidenta del CIS, Belén Barreiro, xifra aquest augment per la política en 8 punts percentuals en les sèries del CIS des d’abans de la crisi, i parla d’un consumidor rebel que alhora és un votant rebel aglutinat entorn de Podemos (Belén Barreiro, "La rebelión de las masas")
   Tot apunta a què els bipartidismes imperants cediran bona part del seu espai a algunes formes de tripartidisme. Però el que realment interessa és començar a fer-se la idea, des  d’un punt de vista de política pragmàtica, de fins a quin punt la irrupció de Podem/Podemos pot modificar alguns dels components de l’Estat de Dret vigent. Està per veure com Podemos articularà políticament, amb programes i futures accions de govern, la força electoral que se li adjudica.
  De fet, l’empenta de Podemos, i el seu atractiu electoral, rau en la proposta de canvi d’aquest Estat de Dret que considera periclitat, caducat a mans dels  partits polítics que de forma genèrica, i força despectiva,  titlla de “casta”, protagonistes d’una manera de fer política antiga que cal substituir de soca-rel per una altra de radicalment nova.
   Amb aquest plantejament radical, es pot dir que Podemos està encarant la subversió de l’Estat de Dret en nom de la democràcia. L’expressió és del professor i polític José Maria Maravall a “El control de los políticos” (2003), aplicada per ell a l’anàlisi de la tensió que existia a finals de les legislatures del PSOE, i començaments de les del PP el 1996, entre les institucions de l’Estat de Dret, en particular la judicatura, i les perspectives electorals-democràtiques dels dos partits. La tensió sorgia de l´ús calculat de les estructures de l’Estat de dret en funció del rendiment electoral, tant de des del govern com des de l’oposició, de manera que tant es podia parlar d’una subversió de l’Estat de Dret en nom de la democràcia com d’una subversió de la democràcia mitjançant l’Estat de Dret.
   No és res d’estrany, doncs, que en aquests moments de profunda crisi econòmica, social, institucional, política i cultural, es plantegi amb cruesa la necessitat de subvertir, o reformar en profunditat,  l’Estat de Dret en nom de la democràcia. Si la tensió entre l’Estat de Dret, la utilització del seus components com a arma política, i els processos electorals democràtics sempre s’ha donat de manera més o menys encoberta en els nivells més elevats de les forces que integren l’Estat, ara més que mai té sentit que aquesta tensió es mostri amb tota la seva cruesa i arribi als ciutadans com una oportunitat de canvi.
  Una altra cosa serà comprovar, més enllà del plantejament descarnat que ara utilitza Podemos en funció del rèdit electoral, fins a quin punt la seva irrupció comportarà una ruptura de l’Estat de Dret en el seu conjunt, o d’algunes de les seves institucions, i si es podrà parlar d’una fractura de l’equilibri entre democràcia i Estat de Dret en benefici de la primera. En forma de degoteig constant apareixen en els mitjans reflexions sobre els límits i les desviacions del plantejament de Podemos (entre les que em semblen més interessants senyalaria “El peligro de una sociedadsin divisiones”, de José María Ruiz Soroa, “Cómo se construye la igualdad”, de Pablo Beramendi”, i “La sinrazón populista”, de Pierpaolo Barbieri), però el que comptarà serà la seva capacitat real, a l’hora de la veritat, per subvertir o modificar les institucions de l’Estat.
   Els escenaris que s’originin segons els resultats electorals determinaran aquesta capacitat. A nivell d’Estat, l’aparició d’un tripartidisme amb els percentatges que apunten les enquestes, i si Podemos es col.loca en primera posició, en situació d’accedir al govern, ho haurà de fer en coalició o amb el recolzament parlamentari d’una o altres forces. Si aquesta coalició no fos prou sòlida i determinant, o si el recolzament parlamentari fos circumstancial, la possibilitat d’afrontar la reforma  en profunditat de les institucions econòmiques estatals, i de la relació amb les institucions de la UE i el FMI, seria limitada. Espanya no és Grecia, i Pablo Iglesias no és el  Felipe Gonzàlez del 1982.
  També  seria molt limitada la capacitat de condicionar la monarquia amb un plebiscit, o de modificar a fons la legislació laboral, econòmica i social. Potser tindria alguna oportunitat per revisar la reforma del C.Penal, la Llei de Seguretat ciutadana i la Llei antiterrorista, i d’implementar mesures de reforma fiscal i de protecció als més perjudicats per la crisi, de reforçar la Llei de la Dependència, i potser de posar sobre la taula la necessitat de reformar la Constitució en algun dels seus aspectes, no pas per obrir un procés constituent. Tot això comptant amb què les institucions i organismes  fonamentals de l’Estat de Dret (Fiscalia, Judicatura, Agència Tributària, Advocacia de l’Estat,  Banc d’Espanya, organismes de control i regulació econòmica) es mantinguessin neutrals i no actuessin en contra de les iniciatives legals a impulsos de l’oposició. Que siguin organismes autònoms i formalment independents no vol dir que siguin neutrals.
   Si Podemos no obté uns resultats que li permetin accedir al govern, sola o en coalició, el seu missatge de força democràtica contra les institucions de l’Estat de Dret vigent pot córrer el risc de fondre’s en poc temps, potser el que tardin les pròximes eleccions. Només una situació de convulsió social podria fer que Podemos guanyés unes eleccions amb majoria absoluta.
   El més rellevant, però, serà veure com Podemos va concretant el seu programa polític a mida que  s’acosten les eleccions, i sobretot com l’ajusta i l’aplica una vegada es tinguin els resultats. Si pot governar, en funció de les majories l’ajustarà per defecte, amb perspectives positives si sap coaligar-se amb forces d’esquerra i de centre-equerra (d’on procedeixen majoritàriament els seus votants), i si no pot governar no seria estrany que l’ajustés per excés,  situant-se en risc de lenta desaparició. En un i altre cas s’haurà de definir respecte del procés sobiranista català. Haurà d’escollir entre la via escocesa (referèndum sí o no) o la via reformista (reforma, amb referèndum, de la Constitució). Ara sembla que s’inclina per la primera, però és poc probable que la mantingui si arriba al govern, i si no hi arriba la mantidrà o la canviarà en funció de les expectatives electorals futures, i en aquesta tessitura podria caure a Catalunya en les mateixes contradiccions que el PSC i que IC. 
   No sembla gaire clar que Podemos, tal com és ara, hagi vingut per quedar-se. Si es queda serà després de patir algunes metamorfosis. Serà positiu, en tot cas, que es mantingui l’equilibri entre l’Estat de Dret i la democràcia. La majoria absoluta del PP ha trencat aquest equilibri, ha actuat descaradament utilitzant en benefici propi l’Estat de Dret (provocant el desprestigi de les seves institucions) i en perjudici de la democràcia. Per això seria encara més positiu que un fort impuls democràtic, capaç de posar en qüestió les institucions de l’Estat de Dret vigent, deixés prou empremta perquè  les forces majoritàries d’esquerra i centre-esquerra poguessin encarar la seva reforma en profunditat. Estaríem en un punt d’inflexió important de la nostra història recent.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?