Notes d'un viatge a l'Índia i al Nepal (1) : "A l'Índia no s'hi arriba, s'hi camina"



Perquè a l’Índia no s’hi arriba, estimat,

a l’Índia s’hi camina. I l’Índia és això:

un país que es mou perquè tu, en ell,

et mous. Ni que sigui perquè si et quedes parat

el sostre et caurà al damunt.

La densitat dels déus a sobre de cada teulada

és brutal. I només a l’aire lliure

els déus són lleugers.



(Gonçalo M. Tavares, “Un viatge a l’Índia”, Cant VII, 33)

   Amb la convicció, doncs, que a l’Índia s’hi camina i que la densitat dels déus és immensa, i que per tant s’hi ha d’anar a badar i a deixar-te portar pel que veus i el que endevines encara que no ho vegis, al cap de poca estona d’aterrar a Nova Delhi ens asseiem en un atrotinat auto-rickshauw, groc i verd, que ens porta al recinte i a la tomba de Humayun, el segon emperador de la dinastia mogola establerta a l’Índia a mitjan del S. XVI. El monument és patrimoni de la Humanitat (un de tants a l’Índia), i ens sorprèn per la polidesa i l’equilibri de les seves mides, de planta octogonal, bastit amb pedra vermella fistonejada de marbre, profusament decorada. A l’interior, les filtracions de llum que travessen les gelosies dels corredors, que desemboquen tots al centre on estan situades les tombes, reprodueixen la confluència dels vuit canals d’aigua que flueixen al jardí exterior. L’harmonia del conjunt és una premonició del que serà, pocs anys després, el Taj Mahal d’Agra.


El mateix ricksahw o tricicle de llauna, que sembla que s’hagi de partir per la meitat a cada batzegada que fa per entremig de la voràgine del tràfic desfermat, ens condueix a Lodi Park. El conductor ha tingut l’amabilitat d’esperar-nos a la sortida del monument sense cobrar, segur que el tornaríem a buscar per completar el recorregut, i allí està, amb el seu turbant blanc i la barba també desordenada, somrient quan veu que ens hi acostem (recordo altra vegada Gonçalo M. Tavares :”El turista que prometi un sopar a un rodamón i s’oblidi de pagar-l’hi, si hi torna vint anys més tard trobarà al mateix lloc el mateix rodamón esperant el sopar. I tot seria tràgic, inútil i material, si aquell rodamón, estranyament, no fes la mateixa cara i tingués la mateixa edat que fa vint anys”).


A Lodi Park, o Lodi Gardens, per entre les tombes de la dinastia Lodi, immediatament anterior a l’arribada dels mongols, podem intuir el que significa l’adveniment d’una classe mitja arregladeta en aquest país immens i de profundes desigualtats. Sobre la gespa del parc, rodejada per l’arquitectura exuberant del conjunt, famílies senceres (els nois amb la seva kurta de màniga llarga i les noies amb el sari) prenen tranquil-lament el sol avui que és diumenge, i mengen i parlen com si el terrabastall d’aquesta ciutat de divuit milions d’habitants no hagués de destorbar per res la seva còmoda vida familiar.  Pel mig dels grups de gent hi passeja el servidor de te que porta la tetera amb el fogonet encès lligat a sota, i el venedor de fruita que desplega el seu trípode de canyes per muntar-hi al damunt la paradeta que parsimoniosament descarrega de sobre el seu turbant.



  Al matí del dia següent ens espera a la part d’Old Delhi la mesquita Jami Masjid, també del S.XVI, la més gran de l’Índia. Bastida igualment amb gres i marbre, ens sorprèn la grandària del pati central, amb la cisterna d’aigua exterior just en la perpendicular del mihrab interior. La geometria de les formes és esplendorosa. A cantó i cantó de la mesquita les escales, molt pronunciades, desemboquen en la bullícia dels carrers de Chandni Chowk, el barri comercial on s’amunteguen les bicicletes i les motos, barrrejades amb els cotxes, les furgonetes i els carros, un mixt bigarrat de comerç precaríssim i circulació espessa que desfà completament l’elegant geometria de la mesquita.


   Passem en cotxe per davant del Fort Vermell de Delhi (S.XVII) i ens arribem al jardí de Rajghat on fou incinerat Gandhi. Sobre el memorial unes senzilles garlandes de calèndules blanques i taronges (el color del sacrifici), acompanyant la flama permanentment encesa, i en el frontal del marbre negre una inscripció en indi: “He,Ram” (oh Déu, les últimes paraules que va pronunciar). Ressona en l’ambient l’admonició de Mahatma Gandhi; “cap poble no s’ha fet gran sense passar per la purificació del sofriment”.



   De les paraules de Gandhi a l’ambient rigorós de la Gurdwara, el temple sikh (que vol dir deixeble), de marbre i cúpules daurades. Escoltem el cant d’oració acompanyat d’instruments, mentre un sacerdot al centre de la sala, tota recoberta de plaques daurades, vetlla amb el constant moviment dels braços el llibre sagrat, el Guru Granth Sahib, invisible sota un mantell amb brodats. El sikhisme, una religió més (recent, del S. XVI) que s’afegeix a la tradició de fe i creences que amara l’Índia. Una religió feta de rigor i comerç, que a més de deixar créixer indefinidament el cabell, per anar-lo recollint sota el típic turbant, predica l’ascetisme amb grans dosis d’optimisme i de respecte a la naturalesa. Té una cerimònia baptismal i en les dependències dels seus temples es practica la cuina comunitària com expressió d’igualtat i fraternitat. Ho podem comprovar en el menjador de la congregació on tothom pot alimentar-se diàriament, devots, pobres, rics i visitants.



   Recorrem en cotxe el tram de la Porta de l’Índia (monument als soldats indis de la primera guerra mundial), el parlament i els edificis ministerials de la Delhi oficial, el palau presidencial (que s’endevina rere la reixa intransitable de Lutyens), i havent dinat ens arribem al Qutb Complex. La Qutbminar és la primera mesquita construïda a l’Índia, al S. XII, i simbolitza en la seva majestuositat el poder de l’Islam. El minaret o torre de la victòria té cinc plantes, d’èpoques diferents, totes ornamentades amb els relleus de l’escriptura cúfica reproduint les sures de l’Alcorà. Als laterals de la plaça central les porxades de columnes d’estil hindú, amb els relleus de la simbologia originària, són el testimoni d’un temps molt anterior a l’arribada de l’islam, i encara més ho és el pilar de ferro que s’alça al seu centre, del S.IV. La barreja d’estils i creences comença a ser una constant.



   El matí del dia següent viatgem per carretera de Delhi a Jaipur. El que en teoria és una autopista apareix i desapareix entre desviacions i carreteretes en molt mal estat. El conductor és extraordinàriament hàbil (tindrem ocasió de confirmar-ho més endavant), sap utilitzar la botzina quan avança i sap interpretar les botzinades constants dels altres vehicles. Ens adonem que aquí la botzina és l’element essencial de la conducció. La majoria de camions, de gran tonatge, acolorits o rovellats, porten a la portella del darrere la inscripció “Blow horn” (toca la botzina), senyal d’invitació a fer-se notar per avançar. El guirigall de sonades que se’n deriva és eixordador, fins que t’hi acostumes i passa a ser la banda sonora, de fons,  del paisatge, un paisatge que a voltes es torna verd i groc pels camps de cultiu de mostassa que anem travessant.



   Després d’aturar-nos a dinar a Samode, al palau del Maharajà de la zona, reconvertit en una mena de masia restaurant per als turistes, sense menystenir-hi les filigranes decoratives i la lluminositat que s’hi disfruta,  arribem a Jaipur, la ciutat rosa. Tenim ocasió d’iniciar-nos en la complexitat de la teologia hindú assistint a una senzilla cerimònia Aarti al santuari Birla, amb pregària hímnica dedicada al déu Vishnú, el déu constructor, que juntament amb el Brhama o ser suprem i creador, i Shiva, el déu destructor, formen la trinititat de l’hinduisme, el nucli primitiu del seu panteó, progressivament ampliat fins a límits quasi incontrolables. A més de amb el cant de lloança, el culte es desenvolupa amb l’oferiment del foc purificador de les espelmes de mantega i l’aigua i la pluja de pètals de rosa al final. Shiva, de quatre braços, està exposat amb la seva consort al costat, en sengles escultures barrocament guarnides i pintades; exhibeix en una de les mans  un cargol de mar i en una altra del cantó oposat una rodella metàl.lica, com a símbols de domini i protecció,  amb una expressió de complicitat un pèl sorneguera. Darrere les imatges es tanca en cercle un brodat daurat, símbol de l’univers, amb la inscripció en el seu centre de la síl.laba  OM, sagrada i constantment repetida, d’invocació a la divinitat.



 Jaipur, a l’Estat federat del Rajasthan, fou la primera ciutat murallada que disfrutà d’un pla urbanístic el S.XVIII, i això es nota, ja que tot just travessar una de les portes d’accés es veu la filera de petits locals comercials enfilats a banda i banda del carrer principal, amb un ordre relatiu que contrasta amb l’amuntegament de paradetes improvisades i locals en perill de caiguda que es veuen a tot arreu a l’Índia. Ciutat també coneguda per la manufactura de joies i pells, té a la via principal un edifici monumental i capriciós, el Hawa Mahal (palau dels vents), que reprodueix a la seva façana d’estretes galeries amb gelosies la figura del mukut o corona amb què es cobreix el déu krishna, a qui està dedicat. El conjunt produeix una sensació d’onades verticals de color rosa que pugen i baixen.



   Dels Ss XVI i XVII, en ple domini mogol, és el Fort Amber, a les afores de Jaipur, sobre el llac Maota,  a quina esplanada superior arribem sobre elefants. L’emperador mogol Akbar hi feia estades quan es traslladava d’un lloc a l’altre del seu imperi. Ciutadella dedicada a la deessa familiar Shila Devi, s’hi entra per la Ganesh Pol o porta de Ganesh (el déu amb cap d’elefant, fill de Shiva i Parvati, el déu més popular de l’hinduisme); porta de tres nivells delicadament ornamentada amb pintures d’essències  vegetals. En el conjunt de l’interior, fastuós, s’hi combina encara l’arquitectura musulmana, d’influència persa, amb elements de l’arquitectura hindú. Ens sorprèn la sala de cristalls gravats, incrustats al  marbre (Sheesh Mahal), en la que les parets i el sostre reprodueixen un cel estrellat amb el centelleig de la claror que es filtra per les gelosies del fons i els corredors laterals.
 
  De nou al centre de Jaipur, ens espera el Palau dels Governadors de la ciutat, d’estil mogol i rajput. En un dels patis, el Pritam Chowk, les quatre portes pintades del quadrangle representen les quatre estacions. Els recipients de plata exposats al pati del costat (inscrits al Guinness com els objectes de plata més grans del món) van servir per traslladar aigua sagrada del Ganges a Londres el 1.901, una ocurrència de ric mahrajà en ple domini colonialista.



   Una altra ocurrència, potser més profitosa però molt més costosa, fou la que va tenir entre el 1.728 i el 1.734 el governador i astrònom Jai Sing, influït pel rei també astrònom de Samarkanda, en construir a la planura del costat del palau un extens parc astronòmic (Jantar Mantar) compost de setze instruments de pedra escultòrica que servien (i alguns encara serveixen) per calcular l’hora local, determinar la posició dels planetes i les estrelles de dia i de nit, calcular les expectatives de collita amb un rellotge de sol gegantí, representar els signes del zodíac amb peces orientades cap a les seves respectives constel.lacions o calcular l’angle de les estrelles i els planetes amb l’equador a través de tubs situats al centre de dues rodes de metall. Algú ha qualificat aquest parc com “el paisatge de pedra més lògic i realista”.



   Aquesta relació de rodes i astronomia em porta a la bicicleta, instrument de transport encara imprescindible a l’Índia, i em retorna al Viatge a l’Índia de Tavares :


La bicicleta és  un mitjà de transport bonic i luxós,

manual i primitiu, però també tecnològic: el món és fet d’esferes

que al cel es comuniquen entre elles,

i les dues rodes senzilles de la bicicleta

porten a practicar una astronomia  domèstica,

de caiguda no gaire alta.


(Cant X, 24)














Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?