No més trencadissa

  
   La direcció del PSC en la votació de la petició al Congrés per a la celebració del referèndum a Catalunya ha optat, al meu parer, per un posicionament en part incongruent, i en tot cas molt arriscat per les conseqüències que se li poden derivar. Incongruent, perquè havent abandonat definitivament el seu posicionament inicial de recolzar de manera crítica la convocatòria d’una consulta pactada, queda de fet alineat amb els partidaris del no a qualsevol classe de consulta, pactada o no. En la votació d’avui a favor del no, no hi ha matisos, s’hi expressa inequívocament la voluntat de no demanar al Congrés que s’avingui, per una via o altra, a consultar els ciutadans de Catalunya.
   Per a desfer aquesta incongruència respecte de l’opció inicial en pro d’una consulta pactada, de res no li serviran les gestions que pugui endegar directament amb el PSOE, per la convocatòria de la comissió bilateral Estat-Generalitat, o per la formació d’una comissió al Congrés d’estudi sobre la reforma constitucional (proposta ja cursada, i refusada pel PP). Al PSC no li queda en l’horitzó immediat cap element de persuasió per desfer en els seus votants i simpatitzants catalanistes la convicció que s’oposa frontalment a una consulta a Catalunya.
   I és una llàstima, perquè se li brindava l’oportunitat de fer valer la seva posició política central, i socialment mediadora, optant per l’abstenció, en la que es podia defensar la conveniència de cercar altres vies més realitzables per aconseguir consultar els catalans.
   Si és que hi ha un pacte amb el PSOE per acabar amb les tensions entre ambdós partits, ens haurien d’explicar quines seran les contrapartides palpables a aquest pacte. El document de Granada espera, en aquest sentit, un desenvolupament molt més convincent, i en qualsevol cas no s’havia de considerar un daltabaix l’eventualitat que el PSC defensés en el Congrés posicions en part diferents i en part complementàries de les del PSOE.
  La conseqüència més greu, però, seria la del trencament del PSC. Quan al final de la votació he vist els aplaudiments dels escons de CiU i ERC dirigits als tres parlamentaris del PSC que han trencat la disciplina de partit votant a favor de la petició, l’escena m’ha dolgut pel que significava. He entès que s’estava aplaudint no el resultat de la votació, ni la pluralitat de posicions al si del PSC, sinó l’evidència de la seva ruptura, allò que com un fi inqüestionable es busca per part de CiU i ERC en el transcurs del procés sobiranista. El PSC, pensen i diuen, és un obstacle a superar en aquest procés, i la superació d’aquest obstacle se’ls ha fet evident en la divisió del vot socialista. Però van molt equivocats. El PSC, si no acaba desfent-se, és una eina imprescindible per aconseguir, si no la independència, sí una millora qualificada de les relacions de Catalunya amb Espanya.
   La direcció del PSC no hauria de caure en la temptació de la desqualificació total, per expulsió, dels tres parlamentaris que han trencat la disciplina de vot, perquè això, que comportaria un elevat risc de fractura definitiva del partit, és justament el que busquen CiU i ERC. Desenganyem-nos, en el sobiranisme hi ha en joc l’ambició del monopoli del poder a Catalunya per molt de temps. El dissentiment d’aquests tres parlamentaris expressa l’opinió d’una part important dels votants socialistes que se senten profundament catalanistes, i la seva dissensió en aquesta conjuntura concreta no és incompatible amb les posicions de fons del PSC, que són les que cal salvaguardar amb una gestió generosa de les diferències.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9