Esquerdats

  

 Escric això mentre escolto les votacions al Parlament sobre la proposta de Declaració de Sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya, deprés de seguir les intervencions dels representants dels grups parlamentaris, i tinc una sensació d’esquerdament, un pòsit de desconcert i d’incredulitat que se’m fa més patent a mida que vaig desbrossant les aportacions dels portaveus i vaig repassant l’itinerari immediat que ens ha portat, de moment, fins aquest resultat.

   Veig esquerdes al si de la federació de CiU (paraules majors que tot just ahir i avui al matí s’han creuat entre les dues formacions, acusacions de fomentar el desprestigi, de sectarisme, d’embargament previ per un procediment de corrupció, amenaces de revisar les bases de la deferació), esquerdes que es fan evidents justament ara, quan es vol mostrar al món un acord històric. Es fan més paleses que mai les esquerdes al si del PSC, entre la decisió inamovible de la direcció de votar en contra i el parer crític d’alguns diputats que s’absenten per no fer-ho. Veig amenaces d’esquerdes en el futur immediat d’ IC quan el seu presentant adverteix que no seguirà en el procés si no es respecta la cohesió social i el dret a decidir es converteix en un projecte dirigit unilateralment des de Convergència i ERC. Veig dues finestres ben dibuixades al si de la CUP que, però, subratllen ancara més les esquerdes de l’edifici. I veig que les palanques del PP i de C’s quasi no han de fer cap esforç per fer que l’edifici vagi perdent fonament.

   Hi ha una necessitat sentida per una immensa majoria de celebrar un referèndum que clarifiqui les relacions de Catalunya amb l’Estat, allò que el vigent Estatut defineix com relació fonamentada en el principi de lleialtat institucional, principi general segons el qual la Generalitat és Estat, i principis d’autonomia, bilateralitat i multilateralitat. Tots aquests principis van quedar en entredit amb la Sentència del TC de juliol del 2010, malgrat haver sigut referendats pel poble de Catalunya. Si el TC va desfer l’acord del referèndum, seria forçós, per exigència democràtica que emana de la pròpia Constitució, que es preguntés a la mateixa població, en un altre referèndum, si està d’acord en mantenir la relació amb l’Estat que es configura en l’Estatut tal com va quedar.

   Amb molta pena, molt poca glòria i moltes esquerdes, els grups parlamentaris no han sabut fer front a la necessitat de partir de la nostra història recent per facilitar un futur més coherent. Com diria Philip Pettit parlant de la teoria de la llibertat, no han sabut col.lectivitzar la raó ni han sabut formar un subjecte col.lectiu integrat, capaç d’evitar el recurs a la revisió no raonada dels compromisos adquirits en el passat. Tot col.lectiu integrat, si vol mantenir-se com un subjecte fort, es veu obligat a emetre judicis (o a fer declaracions) i a prendre decisions en consonància amb el que exigeix la consistència i la coherència dels judicis que s’hagin emès anteriorment.

   Temps hi haurà per analitzar les conseqüències d’aquest procés que tantes esquerdes està provocant en tantes parts de l’edifici parlamentari, menys en la d’ERC. De moment som on som. El fins fa poc conseller Quim Nadal ha posat a l’esquena del PSC la llufa de manca de credibilitat per parlar en el futur dels temes de fons que preocupen al país. El temps ho confirmarà o ho desmentirà. No és moment de carregar les culpes sobre ningú, però algunes responsabiltats s’hauran d’anar depurant per aquesta manca de capacitat per col.lectivitzar la raó. La proposta del PSC era molt clara, però de materialització impossible en el curt termini. La proposta aprovada és bastant confusa però mol més prospectiva en el curt termini, parteix d’una aura de sobiranisme (com diu Josep M. Vallès) i planteja la pretensió d’esgotar tots els marcs legals existents. Veurem com es van esgotant les vores d’aquests marcs, i si el procediment continua endavant o embarranca definitivament. El representant de la CUP és qui més ha encertat, al meu parer, en relativitzar les ajudes d’un suposat marc legal europeu. La manca d’un subjecte col.lectiu integrat es farà més preocupant si a mig termini no es troba una empara legal objectiva i suficient per a plantejar un referèndum o consulta.

El que es veu també, entre tanta esquerda, és que el president Mas perd un llençol a cada bugada. Va perdre el primer amb els 12 escons de menys a les passades eleccions. Ha perdut el segon amb l’escàndol amb Unió (que continuarà) i amb el fet que el PSC no s’hagi afegit a la proposta (sigui de qui sigui la responsabilitat). Si en perd un altre en la recerca de tots els marcs legals existents, es quedarà sense aixovar.