Control polític des dels mitjans
Dimarts dia 10 de gener, programa El matí de Catalunya Ràdio. El presentador del programa, Manel Fuentes, entrevista Jordi Turull, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya. El dia abans, el Sr Jordi Turull, comentant la iniciativa del govern del PP d’introduir el control des del govern central dels pressupostos de les Comunitats Autònomes, havia fet un comentari sobre la qüestió deixant anar que potser se’n podia parlar si la iniciativa es concretava en un control purament tècnic i no polític. Penso que l’opinió del Sr Turull obeïa en part a la necessitat de tot polític de pensar pel seu compte davant una qüestió plantejada d’abast governamental, i en part a la necessitat d’interrogar-se sobre les implicacions i les conseqüències de la qüestió mirant de buscar-hi una sortida o de trobar una fòrmula més o menys pragmàtica per poder negociar. No estic d’acord amb el control dels pressupostos de les Autonomies des del govern central; si fa quatre dies ens obrien expectatives sobre la imminència d’un pacte fiscal que ens havia de reslodre tots els problemes de finançament, ara només faltaria que ens impedissin d’administrar el que ja tenim. Seria, una vegada més, el part frustrat i frustrant de les muntanyes. Però una cosa és que el que pensi jo, el que pugui pensar qualsevol ciutadà, el que pot pensar el Sr Turull com a persontage de rellevància política, i una altra cosa el dret que s’arroga el presentador del programa per exercir des d’un mitjà de comunicació públic una mena de control de mínims ideològics perquè li quedi clar al Sr Turull que, de control tècnic dels pressupostos, ni parlar-ne.
Tot i que l’entrevista mantenia aparentment les formes correctes del diàleg, de les preguntes i respostes habituals, en el fons el que el media posava en evidència era que al Sr Turull se l’entrevistava no perquè expliqués i fonamentés la seva opinió, sinó perquè se’n retractés públicament, ja que era, d’acord amb els paràmetres del responsable del programa, una opinió del tot indefensable des del punt de vista del radicalisme sobiranista en voga. Quan l’entrevistador li etziba a l’entrevistat l’afirmació contundent que “això del control tècnic pinta molt malament”, en realitat li està dient que on s’és vist que un càrrec important de CiU gosi preguntar-se i opinar amb aquests termes de possibilisme claudicant. És a dir, que el polític, si comenta i opina pel seu compte, ha de saber que se’l sotmetrà a l’examen i a la desqualificació implacable des de la tribuna dels media per reconduir-lo a la solidesa ideològica del pensament políticament correcte i invariable que dicten els propis media. Imagino que el Sr Turull va sortir de l’entrevista amb la cua entre cames, amb més sensació d’haver estat sotmès a una cura de rectificació semàntico-ideològica que d’haver tingut l’oportunitat d’explicar-se.
Alguns autors parlen de democràcia colonitzada pels mitjans. Potser no cal anar tan lluny, però una part important del descrèdit de la política i dels polítics es deu a questes formes de control mediàtic de les opinions que tendeixen a separar els projectes polítics de la realitat de la gent del carrer, creant elits de professionals de la política i professionals dels media que es retroalimenten, es tanquen, i en el fons es menyspreen recíprocament encara que aparentin el contrari. D’aquesta promiscuïtat de política i mitjans en parlà amb agudesa l’exconseller de Justícia Josep Mª Vallès en les seves memóries institucionals, després de formar part del projecte de Pasqual Maragall al primer tripartit (“Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi”). Té un deliciós capítol vuitè dedicat al tema, al final de qual, a manera de control enfront la voracitat invasiva dels mitjans, proposa deu regles per fer-se “mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política espectacle”. L’última d’questes regles diu així: “Finalment, i per acabar d’assegurar la teva popularitat negativa (o la teva invisibilitat mediàtica), critica alguna vegada la professionalitat deficient i la capacitat de deformació d’alguns mitjans de comunicació”. Els que no ens dediquem a la política, però ens interessa la política per la seva repercussió social, hauríem de ser molt més crítics vers la capacitat de deformació dels mitjans.
Tot i que l’entrevista mantenia aparentment les formes correctes del diàleg, de les preguntes i respostes habituals, en el fons el que el media posava en evidència era que al Sr Turull se l’entrevistava no perquè expliqués i fonamentés la seva opinió, sinó perquè se’n retractés públicament, ja que era, d’acord amb els paràmetres del responsable del programa, una opinió del tot indefensable des del punt de vista del radicalisme sobiranista en voga. Quan l’entrevistador li etziba a l’entrevistat l’afirmació contundent que “això del control tècnic pinta molt malament”, en realitat li està dient que on s’és vist que un càrrec important de CiU gosi preguntar-se i opinar amb aquests termes de possibilisme claudicant. És a dir, que el polític, si comenta i opina pel seu compte, ha de saber que se’l sotmetrà a l’examen i a la desqualificació implacable des de la tribuna dels media per reconduir-lo a la solidesa ideològica del pensament políticament correcte i invariable que dicten els propis media. Imagino que el Sr Turull va sortir de l’entrevista amb la cua entre cames, amb més sensació d’haver estat sotmès a una cura de rectificació semàntico-ideològica que d’haver tingut l’oportunitat d’explicar-se.
Alguns autors parlen de democràcia colonitzada pels mitjans. Potser no cal anar tan lluny, però una part important del descrèdit de la política i dels polítics es deu a questes formes de control mediàtic de les opinions que tendeixen a separar els projectes polítics de la realitat de la gent del carrer, creant elits de professionals de la política i professionals dels media que es retroalimenten, es tanquen, i en el fons es menyspreen recíprocament encara que aparentin el contrari. D’aquesta promiscuïtat de política i mitjans en parlà amb agudesa l’exconseller de Justícia Josep Mª Vallès en les seves memóries institucionals, després de formar part del projecte de Pasqual Maragall al primer tripartit (“Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi”). Té un deliciós capítol vuitè dedicat al tema, al final de qual, a manera de control enfront la voracitat invasiva dels mitjans, proposa deu regles per fer-se “mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política espectacle”. L’última d’questes regles diu així: “Finalment, i per acabar d’assegurar la teva popularitat negativa (o la teva invisibilitat mediàtica), critica alguna vegada la professionalitat deficient i la capacitat de deformació d’alguns mitjans de comunicació”. Els que no ens dediquem a la política, però ens interessa la política per la seva repercussió social, hauríem de ser molt més crítics vers la capacitat de deformació dels mitjans.
Comentaris