Per què no paguen els jutges?

Daumier, " Les gens de justice"



Entre altres mesures, el flamant ministre de Justícia Ruíz Gallardón proposa introduir el copagament en la segona instància judicial dels procediments civils. És a dir, que per exercir el dret a recurs contra una sentència dictada per un jutjat de Primera Instància, en un assumpte de reclamació de quantitat, posem per cas, l’interessat s’hauria de fer càrrec d’una part de les despeses que aquests fet implica per a l’Administració de Justícia. Ara ja s’han de pagar determinades taxes per a segons quines reclamacions i recursos, però són taxes mínimes que no afecten substancialment el dret de l’administrat a l’exercici del seus drets. El que proposa el ministre ara és d’una altra dimensió, pensa en un copagament, en una càrrega econòmica en forma de càstig per a qui s’atreveixi a posar recurs contra una sentència de Primera Instància. Es tracta de la febre de les retallades en els serveis públics traslladada també a l’àmbit del dret fonamental de l’article 24 de la Constitució, el dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals sense que en cap cas es pugui produir indefensió. Perquè el dret a la tutela judicial efectiva no s’acompleix ni s’esgota en una primera sentència, sinó que exigeix una segona instància, una revisió amb totes les garanties en cas de desacord, de la mateixa manera que en els procediments penals al condemnat té dret a una segona instància diferent del que l’ha condemnat d’inici.

Diu el ministre que així disminuiran les ganes de litigar, i que en tot cas se li retornaran els diners a qui hagi fet el copagament i després se li hagi donat la raó en la sentència del recurs. Absurd majúscul. El dret a segona instància exclou tota forma de pressió, i singularment la pressió econòmica que és sempre discriminatòria. Posats en la via de l’absurd (o potser no tant…) el ministre podria anar més enllà i proposar que siguin els jutges de primera instància els que paguin les despeses del recurs si la segona sentència és contrària a la que ells han dictat. Així segur que guanyaríem en qualitat jurídica de primera instància, els jutges s’hi mirarien molt més a l’hora de dictar segons què, i per descomptat no hi hauria tants recursos.

Si en una sentència dictada en un recurs de Segona Instància (cas real i recent : Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció 19, Rotlle d’Apel.lació 10/2011 contra una Sentència d’un Jutjat d’Arenys de Mar) es fa una repassada monumental al jutge que ha dictat la sentència que ha donat peu al recurs, i es diu literalment que la culpa exclusiva del demandant no ha quedat acreditada de cap manera, que les conclusions del jutge de primera instància es basen en meres suposicions i eventuals conclusions no provades, que no es poden entendre, que els documents en què es fonamenta la sentència de primera instància no gaudeixen de cap mena de convicció, que no hi ha ha res de sòlid en els tres documents, el policial i les dues resolucions anteriors, que no hi ha cap dada objetiva ni raonada en la Sentència del jutge de Primera Instància, ¿com no arribar a la conclusió que a aquest jutge se li haurien d’imposar les despeses que ha originat a l’Administració de Justícia en la Segona Instància?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?