Ruta històrica d'Etiòpia (i 3): de la pedra i la llum a la ciutat de la Reina de Saba

El matí del cinquè dia el destinem a visitar l’església-monestir de Naktuleab, nebot i successor del rei Lalibela, a les afores del poble, rodejada per una corona de cingles en un paratge escarpat i pedregós, poblat de pebretzavares. Abans, passem pel museu del monestir, ple de codis escrits en la llengua semita ge’ez i documents medievals il.lustrats, així com d’indumentària i d’estris de la litúrgia ortodoxa al llarg dels segles en questa zona. Un notable valor històric que queda mig oblidat en aquestes senzilles vitrines que només informen en la llengua oficial d’Etiòpia, l’amara. L’església està excavada en una cova o balma natural. A l’entrada, la noia que vigila les sabates dels visitants a canvi d’uns birrs és el reflex d’una lleu esperança o expectativa d’un futur diferent, esperonat per la riquesa històrica del país que tant de bo sigui capaç d’obrir vies de millora i d’alliberament, també per a ella, limitada ara a compartir la seva mirada trista amb les fotografies dels curiosos que som nosaltres, d’un lloc estrany, amb un altre horitzó i amb un present que ben aviat hauria de ser també el seu.

L’església consta de vàries dependències obertes a l’exterior seguint el recorregut de la balma. En una d’elles, l’aigua que es filtra per entre les roques del sostre és considerada beneïda en el mateix moment en què cau degotejant a l’interior dels bols de pedra situats al terra. Miracle o fetitxisme, no deixa de sorprendre aquesta associació de l’origen i el degotall descendent de l’aigua amb la realitat volguda d’un do i un lloc sagrats. Al pati ubicat entre aquestes dependències, un sacerdot amb corona, abillat amb indumentària litúrgica, la creu de Lalibela a una mà i l’encenser a l’altra, té al faristol del davant un santoral il.lustrat del que va passant pàgines per mostrar el seu contingut quan es desprèn de tota la faramalla. Al costat, un armari obert on guarda l’instrumental amb el cabasset de grans d’encens és un altre llibre obert a la curiositat de la càmera.

A la plana de sobre el monestir una filera de paradetes d’artesania senzilla, amb noies i nens vigilant atentament les mirades i els moviments dels visitants, ens alegra la vista per la seva simplicitat i bellesa: petites cabanes de fang, pessebrets, figuretes de dona amb el feix a l’esquena o de Moisès amb les taules de la llei, creuetes platejades de Lalibela, amb la seva figura allargada característica, mocadors de coloraines, i fins la tomba imaginada de Salomó amb la reina de Saba encapsats ben junts i coberts amb tapa de ceràmica. Hi fem una despesa moderada comprant unes quantes figuretes (un euro,vint-i-cinc birrs; una figureta, setanta-cinc birrs).

Durant la tarda d’aquest cinquè dia acabem la visita al segon grup de les esglésies de pedra. Comencem per Bete Georgis (“casa de Sant Jordi”), una mica separada de la resta. Excavada directament a la pedra, queda a una profunditat de 12 metres i s’hi accedeix per un passadís fins arribar a la base. Vista des de dalt es veuen les proporcions d’aquest monòlit perfecte, que apareix a la vista com per sorpresa des de la seva profunditat, harmoniós, amb el relleu de la creu grega presidint el sostre exterior, i amb la rèplica a l’interior de les altres tres creus equilàteres sobra la planta cruciforme (pots veure el vídeo al final d’aquesta pàgina). Més passadissos de pedra ens condueixen a Bete Kidus Gabriel i Rafael (“cases dels arcàngels Gabriel i Rafel”), d’arquitectura diferent, de dos pisos, el que fa pensar que no estaven dedicades al culte sinó a residència reial. Per un pas subterrani, totalmet cobert i fosc, accedim a Bete Merkorios (“casa de Sant Mercuri”) amb pintures interiors representant els sis reis-preveres de la dinastia Zagwe. Finalment, passem de Bete Libanos (“casa de Sant Líban”), església-cova unida a la roca pel sostre però amb els contorns separats formant un semimonòlit, a Bete Ammanuel (“casa d’Emmanuel”), la més perfecta i més representativa segons els entesos, un altre monòlit harmònic amb una façana austera i equilibrada.

En el conjunt de totes aquestes esglésies resulta fascinant el diàleg de la pedra amb la llum. Sembla com si la claror que es filtra a través de les portes i per entre les figures de les estretes finestres que circumden els monòlits, o que es transforma de llum zenital en ombra que puja i baixa pels passadissos laterals i per l’interior de les dependències, volgués compartir amb la pedra la seva capacitat de transformació per recordar-li que ha estat alliberada de l’abisme amorf d’on procedeix per adquirir les formes àgils dels angles, de les parets, dels sostres, les formes ideals que l’homenatge i el culte requereixen per restar unides per sempre amb la profunditat de la llum.

El matí del sisè dia toca novament trasllat amb avió, aquesta vegada a Axum, més al nord, molt a la vora de la frontera amb Eritrea. Axum és actualment una ciutat mitjaneta, els carrers de la qual en la ruta de l’aeroport presenten un estat de semiconstrucció amb edificis d’obra convencional a mig fer, però en els carrers laterals presenta el mateix aspecte de pobresa radical de les altres ciutats que hem visitat.

Aquí, però, descobrim les arrels de la importància històrica d’Etiòpia, el trasfons fet de realitat i ficció que omple d’orgull els etíops. Aquí s’establí entre els segles I i VIII d. C. l’mperi d’Axum que dominava el nord de l’actual Etiòpia i s’estenia cap a l’est fins al golf d’Aden i el Mar Roig, imperi floreixent comercialment, amb bones relacions amb l’imperi romà i l’imperi persa. I aquí, sobretot, es forjà la llegenda amb bases històriques de la relació de la reina de Saba, la reina Balkis (Makeda per als etíops) de l’imperi axumita, amb el rei Salomó el segle X a. C.

El Primer Llibre dels Reis de la Bíblia (veure el començament del capítol X) narra que l’anomenada del rei Salomó arribà a la reina de Saba que l’anà a visitar a Jerusalem amb una gran escolta de camells carregats d’aromes i amb una gran quantitat d’or i pedres precioses, i ens diu que mai més ningú no portà tan gran quantitat d’aromes com les que donà la reina de Saba al rei Salomó. Per la seva part, però, la tradició abissínia que parteix del llibre Kebre Negest (“Glòria dels reis”, del S. XIII, del temps dels reis-preveres ) explica que Salomó i la reina de Saba van tenir un fill, Menelik I, el qual en visitar el seu pare d’adult a Jerusalem va aconseguir que li fes donació de l’Arca de l’Aliança, la sagrada urna protegida per les ales de querubins sobre la tapa que contenia les taules de la llei en pedra que Yahvè havia entregat a Moisès a Horeb (mont Sinaí) i que era guardada al Sant dels Sants del temple que Salomó havia construït amb gran esplendor. Juntament amb l’Arca de l’Aliança, acompanyaren Menelik I en el seu retorn a Axum (Saba), segons aquesta tradició, els primogènits israelites.

Des del S. XIII d. C., per tant, la tradició etíop empalma la seva grandesa amb la de la monarquia salomònica, i la conversió al cristianisme del rei Ezana el S. IV d. C., molt anterior, no va ser un inconvenient sinó una bona base per entroncar el cristianisme amb el seus precedents veterotestamentaris de Moisès i Salomó, barrejant història i llegenda.

Les apretades visites d’aquesta tarda les comencem per les estances subterrànies de Gebre Meskal (segle V d. C.), d’aires faraònics, a la zona propera a les muntanyes d’Adwa que es veuen al fons, al capdavall de l’esplanada on Menelik II l’any 1.896 derrotà els italians. La perfecció constructiva d’aquestes estances, amb blocs de pedra encaixats seguint la tècnica de les tombes egípcies, donen fe de les riqueses que segons la tradició s’emmagatzevaven ens els sarcòfags de pedra que es poden veure, buits, al seu interior. Passem pels anomenats Banys de la reina de Saba (actualment una gran bassa vallada), donem una llambregada a la pedra trilingüe que descriu en els quatre laterals les victòries del rei Ezana, en sabeu, grec i ge’z, i ens plantem a les runes del palau de la reina de Saba (pots veure el vídeo al final d’aquesta pàgina). Crida l’atenció la nitidesa de la reconstrucció del recinte, en tot el seu perímetre, que constrasta amb la pobresa de la informació que se’n dóna, com si alguna entitat o potència estrangera s’hagués encarregat de la rehabilitació que quedaria, no abandonada però sí oblidada, a mercè dels pocs turistes que s’hi acosten, molt a prop d’un camp d’esteles que a l’altra banda de la carretera vetllen la soledat del paratge. Al peu d’alguna d’aquestes esteles sense identificar, segons la tradició local, hi ha la tomba de la reina de Saba.

De nou a la ciutat d’Axum, l’església reconstruïda de Santa Maria de Sió és parada de tràmit per arribar al monestir de Santa Maria de Sió on tampoc poden accedir les dones. Entre els dos monuments s’aixeca el tabernacle, també reconstruït, on segons la tradició es guarda l’autèntica Arca de l’Aliança, la que fou entregada pel mateix Salomó al seu fill etíop Menelik I. Sobre aquesta llegenda el periodista i corresponsal britànic Graham Hancock va publicar fa uns anys un best seller (“The sign and the seal”), de caire més novelesc que històric, en el que planteja la hipòtesi, en part diferent de la defensada pels propis etíops, que l’Arca després de desaparèixer del temple de Salomó a Jerusalem a rel de la seva destrucció pels babilonis va romandre durants segles custodiada en un dels monestirs del llac Tana, per acabar finalment a Axum en el moment de màxim esplendor d’aquest imperi.

La veritat és que l’Arca, o més ben dit, el seu contingut, ningú no l’ha vist mai. Un monjo té cura dia i nit de la seva vigilància durant tota la seva vida, sense que ningú més s’hi pugui acostar. En aquesta impossibilitat de visió, sí que es pot establir una continuïtat paradoxal amb la tradició bíblica del Llibre dels Reis, ja que allí s’explica que després de ser dipositades les taules de la Llei dins l’Arca que Salomó havia fet construir, aquestes van quedar tapades per un núvol dens que les va fer invisibles per sempre. És inútil, doncs, tota recerca de l’Arca perduda. És rellevant que a la voluntat de trobar els objectes tangibles del sagrat (l’Arca, el grial, la túnica…) la tradició bíblica respongui amb símbols com el foc (la presència de Yahvè per a Moisès en l’esbarzer cremant sense parar) i el núvol, referències poètiques i no prosaiques, i per això molt més obertes a una pluralitat de significats.

A l’interior del monestir de Santa Maria de Sió els monjos aixequen les llargues cortines de les parets del fons i ens deixen veure el ric paisatge mural de les pintures del segle XVII (Sant Jordi, Mare de Déu amb el nen, escenes de vides de Sants…), posteriors a la reconstrucció del temple pel rei Fasilidas.

La visita a Axum s’acaba al camp d’esteles i obeliscs en una esplanada del centre de la ciutat. S’hi barreja l’interès històric per l’arquitectura axumita en els tres obeliscs de granit que resten dempeus (un de l’època precristiana del segle IV d.C.), mitjançant la reproducció en els gravats dels laterals d’edificacions de fins a trezte plantes amb portes i finestres, amb les trifulques del retorn pels italians l’any 2005 de l’obelisc que s’havien emportat el 1937, i la curiositat del gran obelisc també amb gravats, de 33 metres d’alçada i 500 tones de pes, que caigué el segle IV en ser hissat, i allí ha quedat des de llavors, emulant les ensulsiades dels obeliscs egipcis. El més interessant, però, és descobrir el significat d’aquestes esteles i obeliscs que tenen als seus peus tombes de reis o personatges importants, amb representacions d’escenes sacrificials de bous en homenatge a la lluna i al sol, esculpits a les piràmides dels cimals. El que en la cultura egípcia és tomba per a preservar sota terra la vida del faraó en el més enllà, aquí és fugida amunt a través de l’obelisc, com si la immortalitat s’assegurés sobre l’eix d’un creixement perpendicular infinit. En un extrem del mateix recinte podem veure la tomba del primer rei de l’imperi d’Axum, Armah.

L’endemà, ja de retorn a Addis Abeba, fem una breu passejada pel Merkato, amb taxi i un acompanyant per garantir el no perdre’s i un mínim de seguretat, i recuperem el remolí i el caos indescriptible de la capital, sobretot en aquests laberints on s’hi mou diàriament una part molt important de l’economia d’aquesta urbs descontrolada i paupèrrima. Plou, l’aigua s’embassa pels carrers sense voreres ni embornals, tot és tragí i moviment, de les venedores d’herbes aromàtiques, dels mossos que carreguen al cap i als braços tota mena d’embalums, dels camions que es fiquen per on volen, dels comerciants que defensen fins al final un descompte de pocs birrs per la venda d’una prenda, dels ases i els bens que travessen d’un costat a l’altre. Sobre la bonior d’aquest escenari immens i sorollós, planegen, com si formessin part d’un altre planeta, els llocs que hem visitat i els temps als que ens hem traslladat. Llocs i temps que són d’aquesta Etiòpia malgrat ella mateixa, d’ara i d’aquí, i que en algun moment haurà de recuperar.




Nota: Pots clicar sobre les fotos per veure-les engrandides



Bete Georgis ("casa de Sant Jordi"):




Runes del palau de la Reina de Saba:



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9