Ruta històrica d'Etiòpia (2): paisatge, castells i esglésies de pedra
Les tres primeres hores del matí del tercer dia ens porten amb autocar de B
ahar Dar a Gonder, al nord del llac Tana. És captivador el paisatge que anem veie
nt des del mini bus, una zona ondulada, fèrtil per la proximitat del llac que no es divisa però que es fa notar en els colors verds i granats que puntegen tota l’extensió, amb plantacions de melca per al farratge del bestiar, blat de moro, blat, arròs i “teff”, la mena de blat morè propi d’Etiòpia amb el que es prepara el plat més típic del país, la “injera”, barreja de pasta de “teff” i carn. Entre els colors del paisatge predomina el groc viu d’una espècie d’orquídea qu
e apareix invariablement a cada contrada i que, segons ens diuen, floreix tot l’any. Travessem poblets amb tot de gent a les vores de la carretera. Sembla com si en fer-se de dia tothom hagi de sortir al carrer per adonar-se que continua viu i que ha de fer alguna cosa, sentir el contacte amb algun objecte, agafar el bastó, tocar el bestiar que és un element més dins d’aquest paisatge humà, collir l’arròs, llaurar amb els dous bous que parsimoniosame
nt enfonsen l’arada de fusta amb la rella de metall dins el terreny esponjat. Les xurriacades dels llauradors, generalment nois molt joves, sobre els bous, ens recorden la demostració d’habilitat que alguns nens ens fan pel carrer amb el fuet a les mans, fent-lo petar com una traca. Per sobre dels camps llaurats discorre una modestíssima línia de pals d’electricitat que expliquen per què a l’hotel hi poden haver tantes estones de llum com de foscor. De totes maneres, l’indici precari de modernitat d’aquests pals, la velocitat de la llum que no s’acaba de fer realitat, contrasta amb la lentitud de l’arada i els bous.
L’aparent fertilitat d’aquest paisatge, i la dedicació de les persones i el bestiar per fer-lo productiu, amb famílies senceres traballant-hi, amb grups de nens amb la falç recolllint el gra i furgant la terra amb l’eina o amb les mans, et porten inevitablement a preguntar-te per què encara hi ha tanta fam en aquest país, no en aquesta zona del n
ord però sí a les regions del sud i de l’est. Semblaria que amb una elemental agricultura de subsistència, com la que intuïm pel que veiem, aquestes mancances no s’haurien de produir si hi ha un mínim d’organització. El principal problema no és la sequera ni el volum de producció sinó la crisi dels alim
ents a Àfrica que és el resultat d’una globalització al servei d’interessos privats, com bé recorda Esther Vivas a “Los porqués del hambre”. El problema no és de producció (que s’ha multiplicat per tres des dels anys seixanta, mentre que la població només s’ha duplicat) sinó d’accés a aquesta producció.
I del paisatge altra vegada a la història. Aprenem que Gonder va s
er la capital de l’imperi d’Abissínia entre el 1.630 i el 1.850. Aquest període, marcat per la personalitat de l’emperador Fasilidas, fou de floració cultural i econòmica. Ens ho demostren les restes de les construccions dins el recinte de Fasilidas, les influències arquitectòniques índies, axumites, àrabs i portugueses que es fan ev
idents en les dependències dels palaus, el que queda de la biblioteca, els salons de la reina i regent Mentewas. De nou ens assalta la sopresa i la paradoxa, el contrast d’aquest passat amb les penúries del present. En els banys de l’emperador Fasilidas descobrim la importància de la celebració anual de la festa de l’epifania (“Tinket”) per als cristians ortodoxes etíops, aquí i arreu del país, juntament amb les festivitats de 
nadal i pasqua. La senzilla construcció d’aquests banys, amb balconades als fronts laterals, està rodejada d’una fossa, i el dia de l’epifania (que per a nosaltres és el 6 de gener i per a ells el 19 de gener) una multitud de pelegrins vinguts de totes les contrades en processons presidid
es pels talbots (reproduccions de l’arca de l’aliança) es congrega al seu perímetre, a l’espera de tirar-se a l’aigua que l’omplena quan els sacerdots imparteixen la benedicció amb el talbot. És curiosa aquesta particularitat del valor simbòlic del bany per recordar el baptisme com a signe epifànic, de manifestació i començament d’una nova vida. Per als cristians d’occident l’epifania, amb l’adoració dels reis al pessebre, simbolitza la manifestació universal de Jesús.
Les particularitats de les representacions ortodoxes e
tíops es fan encara més evidents al monestir de Debre Birham (“Trinitat a la muntanya de la llum”), fundat per Jasu I el S. XVII, que també visitem. Aquí 
la icona de la trinitat que presideix l’església, configurada per tres ancians venerables als seus setials, i acompanyada per infinitat de pintures de la vida de Jesús a les parets laterals on no hi pot faltar Sant Jordi amb el seu cavall blanc, ve plàsticament simbolitzada per la representació de 80 cares d’àngels pintades a les bigues del sostre mirant en totes direccions. L’omnividència de la trinitat que els occidentals hem represent
at, i blasmat, amb un sol ull amenaçador, en forma de triangle, que tot ho veu, es transforma aquí en una multiplicitat d’ulls senzills que reprodueixen les fesomies curioses dels joves del poble. Una lliçó d’humilitat enfront de la prepotència trinitària occidental. 
Les fesomies dels nois i noies són les que retrobem durant la passejada de cap al tard pel centre de Gonder, donant aire als fogonets de torrefacció del blat de moro situats en línia al voral de la plaça, enmig del caos habitual de mercadets, persones i bestiar. Unes terrassetes a la part alta de la plaça, amb servei de cafeteria, intenten alienar-se d’aquest caos permament. Per no oblidar aquestes fesomies, les mateixes que ens saluden des dels costats de la carretera quan veuen
passar el nostre mini bus, amb un lleu moviment de mà i un somriure còmplice a la cara, i per intentar posar una mic
a d’ordre a tant de remolí, comprem uns senzills mocadors de seda que ens recordaran les pintures de Debre Birham.
De bon matí, el quart dia volem de Gonder a Lalibela, més a l’est, no gai
re lluny de la depressió del desert de Danakill. Lalibela significa “protegit de les abelles”, nom que segons la llegenda rebé el rei Lalibela de la seva mare en veure aquesta que les abelles que envoltaven l’infant en néixer no el perjudicaven sinó que volien dir que seria un rei poderós. I així fou, doncs Lalibela és el representant per excel.lència de la dinastia dels zagwe que regnaren els segles XII i XIII, i Lalibela donà també no
m a la segona capital de l’imperi durant aquest període. És alliçonador situar-se en aquest temps i comparar-lo amb el de la Catalunya de Jaume I, per exemple, i comprovar que el nostre romànic i començaments del gòtic tenien a Etiòpia, sense que existís cap relació econòmica ni cultural, la rèplica de les onze esplèndides esglésies excavades a la pedra que segons la llegenda foren construïdes amb només 24 anys per quaranta mil treballadors i amb l’ajuda dels àngels, sota el comandament de Lalibela i els altres reis de la dinastia zagwe (els reis preveres, que donaren peu a les versions llegendàries que circularien més tard per Europa amb el nom de Priester John d’Etiòpia).
Lalibela és avui un poblet que reprodueix totes les mancances i penúries del país, situat a la zona muntanyosa de Lasta, i al seu carrer central vagaregen els joves pel davant dels localets que traspuen més cansament i abandó
que ganes o possibilitats de vendre qualsevol cosa (pots veure els vídeos al final de la pàgina). Juguen a ping pong en taules al mig del carrer per matar el temps, o improvisen amb cartrons un bingo domè
stic a peu dret per fer córrer alguns birrs, i no es descuiden mai d’acompanyar-te, portar-te la maleta, demanar-te roba o calçat, vendre’t les creus de Lalileba (de formes diferents de les de Gonder i Axum) o demanar-te l’adreça electrònica per enviar-te missatges des dels ordinadors de l’escola on, segons diuen, tenen lliure accés. El paisatge dels entorns de Lalibela és molt més pobre que el que veiérem anant de Bahar Dar a Gonder, gris, sec, quasi desèrtic, amb algunes plantacions de melca, cactus i àloe vera, i amb les cabanes de fang i teulada de palla o planxa metàl.l
ica, rodones o rectangulars.
La tarda d’aquest quart dia visitem el primer grup de les esglésies de pedra, situades a un costat del que en diuen riu
Jordà (ara un torrent sense aigua) per recordar el Jordà palestí i recrear l’atmosfera de la Jerusalem bíblica que Lalibela i els altres reis preveres volien donar a la seva ciutat. La primera que visitem és Bete Medhanea Alem (“casa del Redemptor”), la més gran, excavada en una àmplia zona de roca amb els quatre fossars exteriors que la circumden, quedant en el buit del rebaix el colossal monòlit de pedra on en el seu interior, extreta directament de la mateixa roca, hi ha esculpida una basílica de cinc naus (la més gran del món excavada en pedra) amb 
columnes i capitells, sostingut tot el volum per 72 pilars exteriors amb un fris decorat amb mitjos arcs.
Continuem la visita per Bete Maryam (“casa de Maria”), la preferida de Lalibela, amb un relleu de Sant Jordi a l’exterior i restes de pintures a l’interior, per Bete Meskel (“casa de la Creu”) i
Bete Denaghel (“casa de les verges”), totes comunicades per passadissos i escales excavades a la pedra a diferents nivells. Les finestres són en forma de creu llatina o grega, i algunes reprodueixen la forma esvàstica, relacionada amb el mite so
lar persa. Totes són construccions amb influència arquitectònica de l’anterior imperi d’Axum. Excavades en les tres cares d’un mateix bloc de pedra hi ha el Bete Kidus Mikael (“casa de l’arcàngel Sant Miquel”) i el Bete Golgotta (“casa del Gòlgota”). Els capitells estan orna
ts amb creus gregues. Bete Golgotta, a la que no poden accedir les dones, és la més misteriosa i l’única que té un conjunt de set escultures amb restes de policromia; es diu que hi és enterrat el rei Lalibela, en un tomba invisible rere unes grans cortines. Els successius contrastos de llum creen una atmosfera màgica i captivadora en els espais d'aquestes esglésies que reben la llum zenital. Abans d’entrar a cada una d'elles t’has de descalçar, en una clara referència al lloc sagrat que trepitges segons la tradició mosaica a la que tan vinculada es troba l’ortodòxia etíop.
De retorn a l’hotel, el tuf de benzina i espècies no ens desanima per pr
endre un deliciós te de canyella al bar de la benzinera al final del sorollós carrer central de Lalibela. La noia que ens serveix té unes faccions bellíssimes, i ens somriu entre avergonyida i sorpresa en trobar-se un grup de turistes enmig de la clientela habitual. Sortint, la lluna ens saluda per sobre les muntanyes de Lasta.
Nota: pots clicar sobre les imatges per veure-les engrandides
ahar Dar a Gonder, al nord del llac Tana. És captivador el paisatge que anem veie
nt des del mini bus, una zona ondulada, fèrtil per la proximitat del llac que no es divisa però que es fa notar en els colors verds i granats que puntegen tota l’extensió, amb plantacions de melca per al farratge del bestiar, blat de moro, blat, arròs i “teff”, la mena de blat morè propi d’Etiòpia amb el que es prepara el plat més típic del país, la “injera”, barreja de pasta de “teff” i carn. Entre els colors del paisatge predomina el groc viu d’una espècie d’orquídea qu
e apareix invariablement a cada contrada i que, segons ens diuen, floreix tot l’any. Travessem poblets amb tot de gent a les vores de la carretera. Sembla com si en fer-se de dia tothom hagi de sortir al carrer per adonar-se que continua viu i que ha de fer alguna cosa, sentir el contacte amb algun objecte, agafar el bastó, tocar el bestiar que és un element més dins d’aquest paisatge humà, collir l’arròs, llaurar amb els dous bous que parsimoniosame
nt enfonsen l’arada de fusta amb la rella de metall dins el terreny esponjat. Les xurriacades dels llauradors, generalment nois molt joves, sobre els bous, ens recorden la demostració d’habilitat que alguns nens ens fan pel carrer amb el fuet a les mans, fent-lo petar com una traca. Per sobre dels camps llaurats discorre una modestíssima línia de pals d’electricitat que expliquen per què a l’hotel hi poden haver tantes estones de llum com de foscor. De totes maneres, l’indici precari de modernitat d’aquests pals, la velocitat de la llum que no s’acaba de fer realitat, contrasta amb la lentitud de l’arada i els bous.
L’aparent fertilitat d’aquest paisatge, i la dedicació de les persones i el bestiar per fer-lo productiu, amb famílies senceres traballant-hi, amb grups de nens amb la falç recolllint el gra i furgant la terra amb l’eina o amb les mans, et porten inevitablement a preguntar-te per què encara hi ha tanta fam en aquest país, no en aquesta zona del n
ord però sí a les regions del sud i de l’est. Semblaria que amb una elemental agricultura de subsistència, com la que intuïm pel que veiem, aquestes mancances no s’haurien de produir si hi ha un mínim d’organització. El principal problema no és la sequera ni el volum de producció sinó la crisi dels alim
ents a Àfrica que és el resultat d’una globalització al servei d’interessos privats, com bé recorda Esther Vivas a “Los porqués del hambre”. El problema no és de producció (que s’ha multiplicat per tres des dels anys seixanta, mentre que la població només s’ha duplicat) sinó d’accés a aquesta producció.
I del paisatge altra vegada a la història. Aprenem que Gonder va s
er la capital de l’imperi d’Abissínia entre el 1.630 i el 1.850. Aquest període, marcat per la personalitat de l’emperador Fasilidas, fou de floració cultural i econòmica. Ens ho demostren les restes de les construccions dins el recinte de Fasilidas, les influències arquitectòniques índies, axumites, àrabs i portugueses que es fan ev
idents en les dependències dels palaus, el que queda de la biblioteca, els salons de la reina i regent Mentewas. De nou ens assalta la sopresa i la paradoxa, el contrast d’aquest passat amb les penúries del present. En els banys de l’emperador Fasilidas descobrim la importància de la celebració anual de la festa de l’epifania (“Tinket”) per als cristians ortodoxes etíops, aquí i arreu del país, juntament amb les festivitats de 
nadal i pasqua. La senzilla construcció d’aquests banys, amb balconades als fronts laterals, està rodejada d’una fossa, i el dia de l’epifania (que per a nosaltres és el 6 de gener i per a ells el 19 de gener) una multitud de pelegrins vinguts de totes les contrades en processons presidid
es pels talbots (reproduccions de l’arca de l’aliança) es congrega al seu perímetre, a l’espera de tirar-se a l’aigua que l’omplena quan els sacerdots imparteixen la benedicció amb el talbot. És curiosa aquesta particularitat del valor simbòlic del bany per recordar el baptisme com a signe epifànic, de manifestació i començament d’una nova vida. Per als cristians d’occident l’epifania, amb l’adoració dels reis al pessebre, simbolitza la manifestació universal de Jesús.
Les particularitats de les representacions ortodoxes e
tíops es fan encara més evidents al monestir de Debre Birham (“Trinitat a la muntanya de la llum”), fundat per Jasu I el S. XVII, que també visitem. Aquí 
la icona de la trinitat que presideix l’església, configurada per tres ancians venerables als seus setials, i acompanyada per infinitat de pintures de la vida de Jesús a les parets laterals on no hi pot faltar Sant Jordi amb el seu cavall blanc, ve plàsticament simbolitzada per la representació de 80 cares d’àngels pintades a les bigues del sostre mirant en totes direccions. L’omnividència de la trinitat que els occidentals hem represent
at, i blasmat, amb un sol ull amenaçador, en forma de triangle, que tot ho veu, es transforma aquí en una multiplicitat d’ulls senzills que reprodueixen les fesomies curioses dels joves del poble. Una lliçó d’humilitat enfront de la prepotència trinitària occidental. 
Les fesomies dels nois i noies són les que retrobem durant la passejada de cap al tard pel centre de Gonder, donant aire als fogonets de torrefacció del blat de moro situats en línia al voral de la plaça, enmig del caos habitual de mercadets, persones i bestiar. Unes terrassetes a la part alta de la plaça, amb servei de cafeteria, intenten alienar-se d’aquest caos permament. Per no oblidar aquestes fesomies, les mateixes que ens saluden des dels costats de la carretera quan veuen
passar el nostre mini bus, amb un lleu moviment de mà i un somriure còmplice a la cara, i per intentar posar una mic
a d’ordre a tant de remolí, comprem uns senzills mocadors de seda que ens recordaran les pintures de Debre Birham.
De bon matí, el quart dia volem de Gonder a Lalibela, més a l’est, no gai
re lluny de la depressió del desert de Danakill. Lalibela significa “protegit de les abelles”, nom que segons la llegenda rebé el rei Lalibela de la seva mare en veure aquesta que les abelles que envoltaven l’infant en néixer no el perjudicaven sinó que volien dir que seria un rei poderós. I així fou, doncs Lalibela és el representant per excel.lència de la dinastia dels zagwe que regnaren els segles XII i XIII, i Lalibela donà també no
m a la segona capital de l’imperi durant aquest període. És alliçonador situar-se en aquest temps i comparar-lo amb el de la Catalunya de Jaume I, per exemple, i comprovar que el nostre romànic i començaments del gòtic tenien a Etiòpia, sense que existís cap relació econòmica ni cultural, la rèplica de les onze esplèndides esglésies excavades a la pedra que segons la llegenda foren construïdes amb només 24 anys per quaranta mil treballadors i amb l’ajuda dels àngels, sota el comandament de Lalibela i els altres reis de la dinastia zagwe (els reis preveres, que donaren peu a les versions llegendàries que circularien més tard per Europa amb el nom de Priester John d’Etiòpia).
Lalibela és avui un poblet que reprodueix totes les mancances i penúries del país, situat a la zona muntanyosa de Lasta, i al seu carrer central vagaregen els joves pel davant dels localets que traspuen més cansament i abandó
que ganes o possibilitats de vendre qualsevol cosa (pots veure els vídeos al final de la pàgina). Juguen a ping pong en taules al mig del carrer per matar el temps, o improvisen amb cartrons un bingo domè
stic a peu dret per fer córrer alguns birrs, i no es descuiden mai d’acompanyar-te, portar-te la maleta, demanar-te roba o calçat, vendre’t les creus de Lalileba (de formes diferents de les de Gonder i Axum) o demanar-te l’adreça electrònica per enviar-te missatges des dels ordinadors de l’escola on, segons diuen, tenen lliure accés. El paisatge dels entorns de Lalibela és molt més pobre que el que veiérem anant de Bahar Dar a Gonder, gris, sec, quasi desèrtic, amb algunes plantacions de melca, cactus i àloe vera, i amb les cabanes de fang i teulada de palla o planxa metàl.l
ica, rodones o rectangulars.
La tarda d’aquest quart dia visitem el primer grup de les esglésies de pedra, situades a un costat del que en diuen riu
Jordà (ara un torrent sense aigua) per recordar el Jordà palestí i recrear l’atmosfera de la Jerusalem bíblica que Lalibela i els altres reis preveres volien donar a la seva ciutat. La primera que visitem és Bete Medhanea Alem (“casa del Redemptor”), la més gran, excavada en una àmplia zona de roca amb els quatre fossars exteriors que la circumden, quedant en el buit del rebaix el colossal monòlit de pedra on en el seu interior, extreta directament de la mateixa roca, hi ha esculpida una basílica de cinc naus (la més gran del món excavada en pedra) amb 
columnes i capitells, sostingut tot el volum per 72 pilars exteriors amb un fris decorat amb mitjos arcs.
Continuem la visita per Bete Maryam (“casa de Maria”), la preferida de Lalibela, amb un relleu de Sant Jordi a l’exterior i restes de pintures a l’interior, per Bete Meskel (“casa de la Creu”) i
Bete Denaghel (“casa de les verges”), totes comunicades per passadissos i escales excavades a la pedra a diferents nivells. Les finestres són en forma de creu llatina o grega, i algunes reprodueixen la forma esvàstica, relacionada amb el mite so
lar persa. Totes són construccions amb influència arquitectònica de l’anterior imperi d’Axum. Excavades en les tres cares d’un mateix bloc de pedra hi ha el Bete Kidus Mikael (“casa de l’arcàngel Sant Miquel”) i el Bete Golgotta (“casa del Gòlgota”). Els capitells estan orna
ts amb creus gregues. Bete Golgotta, a la que no poden accedir les dones, és la més misteriosa i l’única que té un conjunt de set escultures amb restes de policromia; es diu que hi és enterrat el rei Lalibela, en un tomba invisible rere unes grans cortines. Els successius contrastos de llum creen una atmosfera màgica i captivadora en els espais d'aquestes esglésies que reben la llum zenital. Abans d’entrar a cada una d'elles t’has de descalçar, en una clara referència al lloc sagrat que trepitges segons la tradició mosaica a la que tan vinculada es troba l’ortodòxia etíop.
De retorn a l’hotel, el tuf de benzina i espècies no ens desanima per pr
endre un deliciós te de canyella al bar de la benzinera al final del sorollós carrer central de Lalibela. La noia que ens serveix té unes faccions bellíssimes, i ens somriu entre avergonyida i sorpresa en trobar-se un grup de turistes enmig de la clientela habitual. Sortint, la lluna ens saluda per sobre les muntanyes de Lasta.
Nota: pots clicar sobre les imatges per veure-les engrandides
Carrers de Lalibela :
Comentaris