Laudes

Aquesta hora del matí miro cap al cantó de llevant per entre les arcades de la plaça del monestir i m’enlluerna la claror del sol ixent que a poc a poc s’imposa per sobre el llit de boira que oneja allà baix, com un mar rivetejat per una sanefa de colors grocs, vermellosos, blaus, grisos i liles, i sento que el miracle del dia que comença s’emporta bona part del neguit acumulat durant els dies de la setmana passada, la concentració en un treball feixuc, dominat per moltes hores de preocupació professional i humana. Contemplo com es van perdent les últimes guspires de la fornal que veig consumir-se al fons, i em retrobo feliçment recuperat, sa i estalvi, alliberat de l’obsessió per treure l’entrellat dels fets que m’han ocupat i que sé que de totes maneres em superen. Entro al monestir i escolto les primeres paraules de la pregària de Laudes, de lloança, que entonen els monjos, Sigueu amb nosaltres, Déu nostre, i m’envaeix un profund sentiment de tranquil-litat en pensar que hi ha algú o alguna cosa, sigui aquest Déu nostre sigui un altre, sigui el Déu de tots sigui el Déu desconegut, misteriós, allunyat i perdut en la seva inexistència quotidiana, que és i continua amb mi i m’ajuda a aixecar el cap i a confiar en una força per sobre meu, algú o alguna cosa que m’acompanya i que està amb mi com està amb qualsevol altre que hi vulgui confiar. M’emociona sentir el cant serè dels monjos recitant el càntic del Llibre de Daniel, Beneït siguis tu en el firmament del cel, vosaltres, sol i lluna, beneïu el Senyor, vosaltres, astres del cel, pluges i rosades, tots els vents, foc i calor, glaç i fredor, nits i dies, llum i tenebres, llamps i nuvolades, mars i rius, beneïu el Senyor i exalceu-lo pels segles. Em commou aquesta identificació pregona amb la lloança espontània que exhala la naturalesa vers algú altre que és superior a tots nosaltres i que a tots ens embolcalla, com les clapes de sol que a l’exterior es van escampant lentament per les roques de la muntanya, tenyint-la amb els tons càlids que s’encomanen a la confiança de les hores que seguiran, les que em portaran de camí al mirador de Santa Magdalena. Fins allà, quasi a l’alçada del Cavall Bernat que veiem davant i que vetlla la presència solitària del cercle de turons de pedra que miren tant a llevant com a ponent, arriba barrejat amb el so de les campanes del monestir el ressò del Salm que també han cantat els monjos, llamps i pedra, neu i boira, muntanyes i tots els turons, pobles i reis de la terra, poderosos i governants de tot el món, infants i vells, joves i noies, lloeu el seu nom, el nom que creix i es fa imponent amb la bellesa de les formes del paisatge, el mateix que anuncia la lluita i la certesa del pa de cada dia que invoca el recitat tremolós del Pare Nostre al final de les Laudes, amb una cadència de respecte i d’admiració alhora.