Matisos

En aquests temps líquids que ens ha tocat viure, caracteritzats per la poca consistència argumentativa amb què podem enfrontar les opinions que exigeixen els fets per la rapidesa amb què es produeixen, tendim inevitablement a la simplificació, al blanc o al negre, al sí o al no, sense matisos, sense destriar la gamma de grisos, o de colors vius contrastats, amb què sempre es presenten les coses. Fa molts anys em va impactar una màxima que vaig llegir en algun lloc, i que em sembla que recollia Noam Chomsky en algun llibre seu, la simplificació és la barbàrie del pensament, la complexitat és la civilització de les idees, i em vaig adonar que parlava de complexitat i no de complicació, és a dir, d’atenció a la interrelació d’aspectes diferents, i fins contradictoris, que es van teixint en la formulació d’idees per construir progressivament un pensament civilitzat. En aquest teixit de tant en tant s’escorren els punts i l’obra d’art es degrada en simplificació i barbàrie. Amb els companys advocats que portem els assumptes a les trinxeres dels tribunals, sovint comentem que si bé una Sentència posa fi a la discussió civilitzada amb un sí o amb un no (et dóna o no et dóna la raó), el que més li agraïm és que sigui motivada, que resolgui els matisos, perquè en aquesta resolució de la complexitat del que es defensa o del que es demana s’expressa el reconeixement de la feina feta, dels motius pels quals val la pena sotmetre’s a una decisió superior, la que pren el tribunal, i així contribueix a aclarir, dintre d’uns límits, el sentit dels drets i dels deures que fan possible la vida social.

L’absència de matisos degrada el llenguatge i afecta el comportament que tendeix també a simplificar-se amb actituds apodíctiques i impositives. Paradoxalment, la millor manera de respectar la complexitat és adoptar un sentit d’humilitat intel.lectual, d’interrogació, d’aprenentatge, d’ignorància metodològica, aquella ignorància que t’ajuda a ser curiós per anar descobrint el que realment importa. Una vegada més la saviesa estoica de Montaigne, segons el qual l’admiració és el fonament de tota filosofia, ens il.lustra passant per escrit la seva experiència:

“ Parlem de totes les coses de manera imperativa i dogmàtica. A Roma, l’estil implicava que allò mateix que un testimoni declarava que havia vist amb els seus ulls, i allò que un jutge ordenava pel seu saber més cert, estigués concebut en aquesta manera de parlar: "em sembla". Em fan odiar les coses versemblants quan me les claven al cap com a infal.libles. M’agraden aquests mots que afebleixen i moderen la temeritat de les nostres proposicions: "potser", "d’alguna manera", "algú", "es diu", "penso", i semblants. I si hagués hagut d’educar els infants els hauria posat tant aquesta forma de respondre a la boca: "Què vol dir", "no ho entenc", "podria ser", "és veritat?", que més aviat haurien conservat la forma de l’aprenent als seixanta anys que haurien representat la de doctors als deu, com fan habitualment. Si un vol curar la ignorància, ha de confessar-la. L’admiració és el fonament de tota filosofia, la recerca, el seu progrés; la ignorància, el seu final. Però veritablement hi ha alguna ignorància forta i generosa que no deu res, en honor i coratge, a la ciència, ignorància que per concebre-la no cal menys ciència que per concebre la ciència”.

(Montaigne, a “Sobre els coixos”, en el Llibre Tercer dels Assaigs, Ed. Proa)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9