quadern d'en Cinto Amat

Et pares una estona a analitzar l’any que està expirant i et dóna la impressió que ben poques coses acaben sent el que semblava que havien d’haver estat: el Pacte per l’Educació resta pendent de concretar-se en una Llei que encara desperta massa dubtes entre els ensenyants; el problema de la sequera (irònicament solucionat pel temps mateix) va desvetllar diferències territorials, soterrades, que semblava que no havien d’existir; el finançament s’ha convertit més en una qüestió partidista que en un argument d’unitat; les eleccions generals i els debats previs de fa uns mesos sembla que es vagin celebrar fa molts anys, perquè els pressupostos de què partien van canviar radicalment en qüestió de dies; els congressos dels diferents partits van ser com encenalls que es van apagar ràpidament, i en alguns casos van aportar més problemes que solucions; el jutge Garzon, expert en obrir i tancar expedients, fer i desfer comissions que es queden amb un pam de nas, ha creat expectatives que ell m...

Deixa el santoral i seu a la taula. No veus que és Nadal ? Para de fer el maula, treu-te la corona, tanca ja el missal i menja una estona. No veus que és Nadal ? Pensa que les pedres, que et van fer tant mal, espanten les llebres. No veus que és Nadal ? Avui plou i neva, mira el finestral ! Alegra’t, Esteve, que encara és Nadal ! Acaba el torró i beu a galet. Pots buidar el porró perquè fa molt fred. No ho diu el diari, però sigues formal, creu-te el calendari: encara és Nadal ! C.A.

" El somni de Josep", Monestir romànic de San Juan de la Peña "Josep, el seu home, va pensar de repudiar-la en secret. Mentre s'ho rumiava, vet aquí que un àngel se li va aparèixer en un somni i li va dir: no tinguis por de prendre a casa Maria, la teva dona". (Mateu 1, 20) La mirada discreta, palplantat amb la vara, males llengües fan córrer que t'adorms a la palla, que algú fica la verga i tu dónes la cara, que, infeliç i mansuet, només pares l'espatlla. Però tu calles, pacient, perquè el somni t'empara: abans de viure junts la companya és prenyada i posaràs el nom a l'infant que et diu pare, al món meravellós que per dintre et treballa. Has optat per ser l'últim al racó de la història, per polir els prejudicis amb el ribot humil i escombrar els encenalls del fuster més anònim. Dónes pas a la veu que ha dictat el teu somni, al futur que emmiralla el teu rostre tranquil amb la mare i el fill sostenint la memòria. C.A.

Joan Miró, El naixement del món, 1.925 Hi havia la llum. Però no hi havien els pastors, ni la mula, ni el bou, ni l’àngel, ni els mags, ni l’estrella. I enmig d’aquella llum germinal la noia va adonar-se que estava a punt de trencar aigües. Just abans de trencar-les, tingué un pressentiment . No aguantà més, es deixà anar de plaer i de dolor, i barrejat amb les aigües que brollaven va néixer el firmament. Sota la volta celeste va ressonar el primer plor i va degotar la primera llàgrima d’alegria.

Sabíem que les escasses garanties del món de les subprimes , de les modestes, o no tan modestes, percepcions de crèdits hipotecaris de part de classes treballadores amb pocs ingressos i poques possibilitats de retornar-los, estaven a l’origen d’una part de la crisi financera originada als EEUU, i que a casa nostra té el seu paral.lelisme amb els crèdits bancaris fàcils i l’augment de la morositat. Ara sabem també que el motor principal d’aquesta monumental crisi financera no es troba en les dificultats de tornar els diners de part dels titulars de les hipoteques brossa, de les classes modestes, sinó en el muntatge hipercapitalista dels fons especulatius, desregulats del tot, que prometien rendibilitats màximes amb el mínim de temps i al marge de la cobertura del capital realment existent. Sabíem que les classes modestes s’exposaven a perdre la casa rebent quantitats que no podien tornar. Ara sabem que el que es feia amb els seus diners, i amb els diners dels petits i mitjans inverso...

Escolta en silenci les veus que la criden: no sap si lliurar-s´hi o guardar la crida per fer més pregona, sotjant la distància, la clau del missatge que a penes albira. No és massa atrevida, però tampoc poruga, i entén que hi ha coses que no comprendria. Batega discreta en cada trobada, conserva orgullosa allò que ens uneix de cada paraula, potser no parlada, només pensarosa, maldant en l'intent de ser més entesa. Plàcida companya de totes les hores, roman al seu lloc feliç i segura. Ens mena al vell port d'on fa temps sortírem i ens vol al costat quan el temps apressa. Agombola l'aigua del corrent que ens porta i assenyala el nord de la gran travessa: la nostra amistat. C.A.

Escoltar Miquel Roca és escoltar el sentit comú que et parla en persona. En l’acte institucional de commemoració dels trenta anys de la Constitució a l’Ajuntament de Mataró, Miquel Roca s'ha declarat un defensor apassionat de la Constitució, situant-la en el context de la seva creació (de conflicte social i de crisi econòmica encara pitjor que la actual), encarant la formulació sense fisures interpretatives de drets i llibertats, cercant de donar solució a la qüestió basca i catalana sense deixar de reconèixer el dret de les altres Comunitats a acollir-se al mateix procés de descentralització autonòmica. El període d’aquests trenta anys, el més llarg viscut en democràcia en la història de l’Estat espanyol, definit tradicionalment com Estat de pronunciamientos i asonadas , avala l’eficàcia d’aquest instrument legal fonamental que es va fer ( ha recalcat Roca ) pensant sobretot en què sortís bé . Convençut com està que és un organisme viu i adaptable amb voluntat política, creu qu...

De tant en tant, quan creix, la Muga fa mugada, i al rentador les aigües enyoren la bugada i el so del picador sobre la pedra allisada. Llorenç ja no veu res des de l’església tancada. C.A.

Condoleezza Rice, la secretària d’Estat USA en funcions, s’ha despedit de la reina Isabel d’Anglaterra intrepretant al piano, amb acompanyament de corda, un repertori de Brahms en la intimitat dels salons del palau de Buckingham ( veure aquí ), deixant constància de la seva inspiració i perícia com a pianista especialitzada justament en Brahms. Res a dir de la sensibilitat artística de la secretària . Potser la preferència per Brahms li ve del seu to tràgic, de les variacions i filigranes acumulades als moviments finals de les composicions, de la necessitat d’haver de demostrar maneres refinades al final d’un mandat desastrós. Per aspera ad astra, que deien els antics, de la prosa aspra de la feina quotidiana a les emocions subtils de la composició musical. D’Iraq a Buckingham, del desastre de les finances als acords del piano, de Busch a Brahms. Ignorem si en algunes de les reunions del gabinet neocon de la Casa Blanca Condoleezza tocava Brahms per amansir les feres. Potser no e...

Ara que els d’Iniciativa ens volen fer pagar els plàstics amb arguments perifràstics, com que cal nova inventiva perquè els pobres ignorants que som els consumidors deixem de ser pecadors i purguem, petits i grans, pel cost de millions de bosses, ¿ no seria més planer posar bosses de paper i no donar tantes coces ? Ecòlegs de faristol, busquen penjar-se medalles a compte d’escorrialles que fan pudor de formol. C.A.