Inversió Woody




Si hem de fer cas de la moguda que ha provocat l’estrena de Vicky Cristina Barcelona, amb les forces mediàtiques, civils i polítiques mobilitzades entorn del director, el productor, les actrius i els actors, hauríem de convenir en què Woody Allen ha fet una excel.lent inversió en el valor Barcelona, ara que els bancs d’inversió de Nova York van a la baixa. Per aquesta inversió Woody Allen ha recorregut a dos actius segurs de casa seva, Scarlett Johansson i Rebeca Hall (no a Fannie Mae i Freddie Mac), hi ha afegit dos actius encara més segurs, sense cap risc hipotecari, d’aquí mateix, Bardem i Penélope, i el resultat ha estat una pulcra postal d’invitació enviada al públic nordamericà, picant l’ullet i dient-los mireu quina ciutat, quins personatges i quines complicacions es poden trobar a Barcelona (Espanya). Potser per aixó va dir que la història funciona en una ciutat exòtica com Barcelona (¡!), i que no funcionaria a Nova York o a Londres. Sigui com sigui, nosaltres contents: que el director ens qualifiqui d'exòtics no és cap desconsideració si guanyem que els americans descobreixin Barcelona i ens visitin (esperem que com a turistes il.lustrats i no com els turistes pixaners que denunciava Sisa en el Pregó de la Mercè).

La història? A Woody Allen li sobre temps, recursos i intel.ligència per muntar una història lleugera amb quatre pinzellades: un noi de la mare (Bardem), artista amb trets de torero, i amb complex d’Edip no superat, una dona-mare possessiva i torrencial (Penélope), i per entremig dues ànimes nordamericanes que no són càndides però que acaben trastornades per l’embranzida emocional i sensual barcelonina, a ritme de guitarra espanyola. Tot transcorre com sembla que ha de transcórrer, però tot acaba com només Woody vol que acabi, amb la seva dosi d’atzar inclosa, que aquí no és la pilota de match point sinó el copet sota la taula al turmell equivocat.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació