Preguntes

El científic Stephen Hawking, que fa pocs dies expressava la seva incredulitat quant a l'eventual descoberta del Bosó de Higgs, amb l’accelarador de partícules que acaba d’entrar en funcionament a Suïssa, i que podria donar una explicació plausible de l’origen de l’univers o Big-Ban, ha deixat anar a Santiago de Compostela dues afirmacions contundents i inquietants: desxifrat el genoma humà, i modificats aspectes com la intel.ligència, els instints i la duració de la vida, amb la consegüent aparició de superhomes, hi haurà problemes polítics greus amb els humans no millorats que seran incapaços de competir i que presumiblement moriran o es convertiran en irrellevants; d’altra banda, està convençut que serà molt difícil evitar el desastre i la desaparició del planeta Terra en els propers cent anys. Paraules gruixudes, molt pessimistes, que no es corresponen amb l’optimisme científic i vitalista de Hawking, capaç d’explicar els orígens de l’univers i de sucumbir davant les preguntes sobre el futur humà i el seu planeta. De què serveix trobar l’explicació dels orígens si estem abocats a aquests desastres ?

És plausible l’afirmació científica de la progressiva aniquilació de l'espècie humana i de la desaparició definitiva del seu hàbitat? Amb el benentès de fons de què això no ens tocarà a nosaltres, no es pot negar que, de forma més o menys tàcita, el convenciment d’aquesta realitat integra els pressupostos d’un pensament cada vegada més dominant, essencialment negatiu, respecte de l’horitzó de l’expectativa humana. Entre aquests pressupostos apareix la necessitat metodològica d’obviar sistemàticament la pregunta sobre el sentit de l’univers i de la història humana. En aquests aspectes, doncs, les afirmacions de Hawking conviden a un camp de reflexió que sembla que des de molts àmbits es vulgui ignorar o evitar.

Fa uns anys, Pedro Laín Entralgo (“Qué es el hombre. Evolución y sentido de la vida”, Ed.Nobel 1.999, premi internacional d’assaig Jovellanos), va proposar una antropologia cosmològica, dinamicista i evolutiva, segons la qual l’home és persona i, com a tal, estructura avui per avui suprema en l’evolució del dinamisme còsmic. I amb tota la honestedat i profunditat intel.lectual de què era capaç (i era capaç de molt) argumentava la seva proposta sobre les bases radicalment optimistes del pensament cristià interpretat amb plena acceptació de les explicacions científiques actuals sobre l’origen de l’univers i l’evolució humana, negant que els dos principis essencials del cristianisme (que l’home fou creat a imatge i semblança de Déu, i que l’existència i la vida de la persona humana no s’extingeixen amb la mort) impliquin la necessitat d’una ànima espiritual. Ben al contrari, sosté Laín que en el pensament de l´home s’està pensant a si mateix el Tot de l’univers. En tant que realitat còsmica, l’home és una estructura vivent evolutivament produïda pel radical dinamisme del cosmos, entès el Tot d’aquest com natura naturans, dotada de les propietats estructurals en virtut de les quals és persona, i la seva vida, vida personal.

M’apunto a aquesta antroplogia optimista i oberta, cosmològica, arrelada a l`univers i al sentit de la història, que confronta i assumeix el fet de la mort no com la destrucció definitiva sinó com el pas misteriós i gratuït a un mode d’existir immaterial, més enllà de l’espai i del temps còsmics, absolutament inimaginable. Accepto la teoria científica de Hawking i els seus col.legues sobre els orígens de l’univers, però em sembla més raonable (per bé que no sigui racionalment, empíricament, demostrable) l’horitzó transcendent de l’evolució humana al si d’aquest univers. Admetent humilment, amb Laín, que per a la ment humana allò que és cert és i serà sempre penúltim, i allò que és últim és i serà sempre incert, i també que l’acte de creure, quan seriosament condueix a una resposta útima, coincideix en bona part amb els actes de dubtar, sospitar i opinar.